El cap als núvols

Penso, tal com van les coses, que aviat acabaré a l’atur…

L’atur no és dolent per sí mateix, sinó per les consequències a llarg plaç.

Si vaig a l’atur no hauré d’anar a treballar, i aquesta energia que dedico diariament al treball obligatori, el podré dedicar a:

    – Dormir i descansar el suficient

    – Tenir el meu entorn en ordre i harmonia

    – Dedicar més temps a la família, a parlar i a aconsellar

    – Dedicar més temps a la meva vida social. 

    – Podré llegir tota la literatura atrassada que tinc acumulada

    – Podré llegir el diari i mirar el telenotícies, que ara no tinc temps

    – Podré apuntar-me a aquell curset d’excel avançat, i disseny per ordinador

    – Podré viatjar entre temporada

    – Podré fer de voluntària en una feina que m’agradi

    – Podré participar en activitats per les quals només es requerix temps 

    – Podré practicar els meus esports favorits

    – Podré escriure al blog i escriure altres coses

    – Podré pensar què fer…

 Sembla una meravella això d’estar a l’atur…quina bagenada!

Perquè clar…ara que treballo encara…

    –  Penso que tenir temps, ara que no el tinc, ha de ser genial. Potser quan el tingui trobaré a faltar:

    – Els companys

    – El portar una vida regular d’horaris, una disciplina

    – El sentir-se útil i necessari a totes les hores del dia

    – El sou. L’atur ens farà estrènyer el cinturó . No podré viatjar…

    – El meu atur no vol dir disponibilitat de temps per les meves relacions socials: elles també han de tenir el temps!

    – El que ara em fa feliç, quan estigui a l ‘atur em continuarà fent feliç?

    – Sofrirà la meva autoestima o no?

    – I quan carai s’acabarà aquesta crisi que s’endevina profunda i ningú ho vol dir?

Tal com diu el títol: No s’han de buscar solucions encara per un problema que no existeix. Si no hi ha problema, tot seran especulacions, i si hi ha problema, no seràn aquestes les solucions. 

Tweet