El cap als núvols

Avui he visitat la Júlia a la residència. Com que feia molta calor hem sortit al petit bosquet que tenen al jardí, i hem fet petar la xerrada com sempre, parlant de la vida quotidiana, dels fills i de la feina.Al cap d’una estona han vingut al banc del costat una noia jove-la Chantal- i una de molt gran que anava en cadira de rodes- la Angeleta. La Júlia les ha reconegut i ens hem presentat.

La Chantal és una estudiant que fa de lectora per la Angeleta. Només de lectora un parell d’hores al dia. Resulta que la senyora Angeleta, que té noranta-quatre anys i va en cadira de rodes, és a més cega dels dos ulls. No de naixement, sinó que una malaltia l’hi va fer tornar fa uns quinze anys. I des d’ençà, a la Residència porta una vida plena i singular. Ella mateixa, amb un posat d’entusiasme ens ho feia saber.

Vaig veure que la Angeleta era una persona molt coneguda i estimada, tot i la vida difícil que havia dut, i els sofriments i renúncies que havia patit. Però a la cara encara conservava un rictus de agraïment per tot el que li havia estat donat.

Va haver de treballar a la fàbrica des de molt jove, perquè orfe de mare, el seu pare s’havia tornat a casar, i ella que era la petita es va haver de posar a la fàbrica als tretze anys. Es va casar molt jove i va tenir dues bessones. L’home se’l va endur la cruesa de la guerra, i les nenes una trista i curta malaltia. Sense família, va dedicar la seva vida a la cura de la dels altres, considerant-los com la seva pròpia família. Sempre tenia alguna cosa bona per explicar, sempre feia costat als malalts i la gent sola, sempre va tenir cura d’infants quan els pares eren a treballar.

Va parlar d’un temps i d’una època dura i llunyana, però amb una plena lucidesa de cap, sense rancúnies i sobretot vivint en el present.

Aquesta va ser la lliçò del dia: viu el present i agraeix el què ara tens. Ens va parlar dels bons moments amb la Chantal, com li agrada llegir ( o que la noia li llegeixi), i com li agrada la ràdio. Especialment la emisora de Catalunya, que diu ella, Catalunya Ràdio.

És curiós com n’estava d’informada del món i de la actualitat, a través del programa de l’Antoni Bassas. Diu que el segueix cada dia, mentre pren el sol a l’hivern o la fresca a l’estiu. I em va parlar que havía escoltat divendres que plegava. Com que aquest tema també m’apassiona, en vam estar parlant. Em va confessar que un dia el va trucar al programa, i al dir la seva edat, l’Antoni li va dedicar més temps del que acostumava a dedicar a gent més jove. M’ho crec, doncs aquest és el tarannà d’aquest locutor.

Vaig quedar totalment impressionada amb la vida de la Angeleta Joliu, no de la seva vida anterior, com la de qualsevol supervivent de la guerra, sinó de la vida satisfactòria que porta ara. No pot fer res, no pot mirar, ni passejar, ni fer labors, només té la oïda com a comunicació amb el món exterior. I a fe de Déu, també té una bona conversa i un optimisme encomanadís que fa que sempre tingui companyia. I quan no la té sempre li queda la ràdio.

Tweet