Tot està per fer…
Aquesta és la frase amb què la meva mare em contestava a la meva pregunta: què fem?
No és la meva intenció buscar el sentit filosòfic d’interpretar que el camí es fa caminant, sinó que el què hem de fer encara està per fer.
Divendres a la tarda toca fer la preparació del cap de setmana: la llibertat de fer el que es vulgui, sense horaris. Però abans ens hem de preocupar de la gestió del temps lliure, de la organització de la llar, el proveïment del rebost i les decisions socials.
Aquest cap de setmana és especial. Cap de setmana del mes de juliol, en ple estiu en què tota cuca viu. Dies d’aigua, tardes de records i mandra, i nits de fresca i xerrades apassionades. (Benvinguda Ana Maria!)
La calor és xafogosa i pesada, però l’estiu és per a mi la millor estació, en què el sol surt amb força al matí, t’aixafa durant el dia, però et dona un respir al vespre. Et dona dies llargs amb moltes sorpreses, amb l’esperança de les vacances a prop, amb relacions socials més intenses, i amb el sentiment de què ens hem de donar una treva. Som a la maduresa de l’any, que culminarà amb l’atur total de les vacances.
Però avui, que estic sola, no m’he pogut resistir a parar la feina, per engegar l’ordinador, i fer això, un post de no-res. Tot ho tinc per fer, però no m’angoixa: és estiu.
