Amb reduir, reutilitzar i recliclar no n’hi ha prou…
Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.
Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.
Ahir dia 3, parla de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.
En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.
La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.
Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.
I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.
M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.
El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.
Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Però la feina és
ardua i llarga.
10 agost 2008 @ 4:50
Moltes gràcies pel comentari. Efectivament la tasca serà àrdua i llarga, perquè cal anar «desmuntant» estils de vida, i això costa. A mi em costa, i crec que s’ha de fer, doncs més costarà a qui no ho tingui clar. Pero d’entrada se’n ha de parlar.
Cordialment,
Claudi Mans