Desaprendre per tornar a aprendre
Aquests dies m’estic preparant per una oposició. He començat amb molts ànims, m’agrada aprendre, hi trobo gust en saber coses que no sabia, però me’n he adonat que no sé res.
Matissant el fet de que no sé res, vull dir que jo vaig estudiar en castellà, i encara que m’he anat reciclant en la meva feina, i que em vaig treure el nivell C de català, hi ha algunes coses que no domino. Per exemple, les unitats de sistemes físics en català ( és un tema que no es fa servir en els cursos de català, i poc a la vida real) Per tant a més d’aprendre quantitat de coses que no sabia, he hagut de desaprendre paraules en castellà, i saber la seva nominació en català, o pitjor encara, en el sistema internacional de mesures que han canviat en aquests trenta anys.
Sí, sí, estic estudiant tecnología general, i com deveu pensar ha canviat molt en aquests trenta anys. Per a ser més exactes, fa trenta anys no existía la tecnología! No existíen els ordinadors, i en tot cas en els capítols de ciència ficció en dèien computadores. No existíen ni les calculadores, i havíem d’aprendre a fer anar un règle de càlcul i el sistema de logaritmes.
En aquell temps ni mòbils, ni aire condicionat, ni microelectrònica. Als meus fills els dic que en prou feines teníem electricitat i bombetes ( exagerant!)
Doncs el funcionament de tots aquests enginys per la vida real ( vídeos, CD’s, programes d’ordinador, càmeres digitals, TDT, telefonies, ADSL etc) els hem hagut d’aprendre a corre-cuita, segons el nostre grau de necessitat o d’interés, i en el meu cas, amb l’ajut dels meus fills, que sembla que hagin nascut ensenyats!
Havia llegit un llibre als anys setanta, de l’Alvin Toffler, "El shock del futuro", en que preconitzava que els avenços científics del futur es desenvoluparíen exponencialment en rapidesa, complexitat i necesitat. En aquell moment aquell libre em semblava de ciència-ficció, i el futur que assenyalava semblava llunyà. Ara estem en aquell futur, i sembla que jo mateixa no hagi pogut païr tots els coneixements al meu abast.
Quina contradicció més gran! M’estic preparant per ensenyar tecnología a estudiants que de moment em passaríen la mà per la cara. És clar, que encara no estic preparada, i quan ho estigui potser tindré un coneixement més integral del tema, sabré el perquè, la teoría, la pràctica i com fer-ho entendre.
De moment el meu professor és el meu fill, que encara que no tingui el títol en sap molt, i ho sap explicar. Jo tinc el títol, però encara no sé res…
29 setembre 2008 @ 12:30
Hola Angelina,
De tan en tan, em poso a llegir el teu bloc, que l’estic trobant molt interessant. Pel que dedueixo, ets una persona jove, una mica més gran que jo, entre 50 o 60 anys. Amb fills. Amb moltes ganes d’aprendré i reciclar-te. Que potser vius a Barcelona.
M’agraden els blocs com el teu, personals, amb vivències qüotidianes. No llegueixo mai, blocs polítics. Crec, que m’aporten molt més els blocs personals. Es pot conèixer, la teva vida, la vida d’un drogadicte, d’una noia adolescent. I encara que no hagi tastat mai les drogues, t’hi pots sentir identificat en aquell bloc.
Jo feia classes, d’informàtica a la gent més gran que jo. O sigui, d’entre 55 a 86 anys. I sempre he admirat a la gent que vol aprendre, per molts anys que tingui, i encara que li costi més que a una persona més jove. Aquesta gent no es vol quedar endarrera. Té una mentalitat oberta, com la teva.
Un secret, i no ho diguis als meus alumnes, jo els vaig ensenyar fotografia digital, i no en tenia ni idea de fotografia digital, anava una setmana per endavant d’ells. Però, vaig acabar el temari, i en van aprendre.