El cap als núvols

Havia sentit parlar d’en Jaume
Sanllorente en algun reportatge d’una revista i a la Vanguardia. Vaig
aconseguir el llibre i me l’he llegit tranquilament ara que faig vacances.

Aquest barceloní és un periodista
que després de visitar l’Índia en unes vacances es va veure en la necessitat
personal de fundar una ONG anomenada www.sonrisasdebombay.org.
En el llibre explica la seva experìència, una part de la seva vida personal i la
evolució de la ONG que ja acull més de mil nens en un orfanat i dues escoles
d’èlit a Bombai, pels nens més desfavorits de la casta inferior.

El llibre ha recollit molt bones
crítiques, i la ONG molts bons resultats, tot gràcies a la il.lusió personal d’aquest
home, que ha fet moure petites il.lusions personals dels col.laboradors i socis
de la organització.

Varies lliçons he tret d’aquest
llibre, que m’ha fet pensar profundament des de la seguretat del meu sofà.

Si tens una il.lusió molt gran,
hi ha moltes possibilitats que te’n surtis positivament. L’entusiasme mou el
món

No necessites gaire per a ser
feliç: necessites únicament fer feliç algú.

Quan et deslliures de pertenences
personals, trenques el llastre que et lliga a les preocupacions.

Has de saber reciclar les
emocions negatives: la llàstima, l’odi, la venjança, el desànim es poden
reciclar en emocions positives: el treball i la il.lusió envers un objectiu
pactat.

S’ha de saber dir no algunes
vegades, no es pot abarcar tot el món de cop.

El futur per al món és la
educació dels nens

La solució a la pobresa més
extrema passa per la educació dels més joves

La caritat no està ben entesa,
millor parlar de solidaritat, de justícia…

Tot el que es dona de franc, té
també un preu: ens hem de fer mereixedors del que se’ns dóna, ho hem de poder
tornar algun dia amb algú.

Els mestres d’una escola han
d’estar motivats, ben pagats i han de ser bons mestres perquè el projecte
d’educació tingui èxit

Hi ha un sol Déu, de la mateixa
manera que tots només tenim un sol pare, encara que el seu nom sigui diferent per
cadascú, i tots mereixen el nostre respecte.

El més important és la educació,
després la sanitat, i després el desenvolupament. Però el principal de tot és
sempre l’amor amb què fas les coses.

 
He trobat aquest llibre  molt espiritual, com escrit per un missioner
modern dels nostres dies: un home no lligat a cap confessió religiosa , però que
posa una mica d’ordre en el món.

És indignant, de vegades penso,
que després de l’esforç d’aquestes persones, encara trobin traves
gobernamentals. Aquestes decisions s’haurien de prendre des del mateix pais,
amb ajuda si cal, de cooperants extrangers i de donacions. Però la organització
hauria de ser de dintre, del pais, perquè tothom es pogués beneficiar de
projectes de solidaritat, per mitjà de petites cèl.lules de funcionament dins
el territori.

Després de llegir el llibre vaig  sortir al carrer del meu poble. Després d’haver-hi viscut tota la
vida, veia el meu entorn molt diferent: a casa nostra no hi ha captaires, no
tenim vuit fills per mantenir, la educació i la sanitat la tenim gratuïta i de
qualitat, no hi ha ningú que es mori de gana, no hi ha màfies …com a l’Índia.
De fet vivim al primer món, però ens espanta estar a l’atur o la pujada de
l’Euribor.

Vivim en un món amb molt de
contrastos, en què els recursos estan mal repartits a causa de la
globalització. Però aquest no era el tema del llibre: el llibre parla de posar
una mica d’ordre en el món, que hauria de ser la il.lusió de cadaún de
nosaltres en el quefer de cada dia, no cal anar  lluny, perquè ni tots hem de ser missioners,
ni tots mestres, però sí que podem posar una mica més d’ordre en el nostre
entorn més inmediat.

Tweet