Viure en una illa deserta.
Fa més de dos anys que tinc aquest blog, i de vegades penso que no val la pena escriure més. Penso que em repeteixo, en el fons continuo sent la mateixa i pensant sempre el mateix.
Ahir vaig anar al cinema per veure si em treia de sobre aquest avorriment, aquesta baixa energia que arrossego fa unes setmanes per varies causes. Vaig triar " La isla de Nim", perquè em semblava una bona opció substituir l’avorriment per una mica de fantasia ni que sigui infantil.
El cinema era ple de pares amb nens: perfecte, vaig pensar, és el que necessito. L’argument de la pel.lícula és del tot increïble ( que n’esperes d’una peli d’aventures?), però el que em va agradar van ser els ingredients màgics: anar a viure a una illa deserta només amb la família. Dedicar-se només a treballar per internet ( on és el servidor?, per mòbil? amb un aparell generador que funciona amb gasoil?), menjar només el que et dona la illa ( i esperant cada mes l’arribada del vaixell proveïdor ! ).Els detalls son per fugir de la realitat, i deixar-se de pensar amb problemes terrenals. La filosofia era el què contava: aillats en una illa deserta, auto-abastiment, cap perill exterior i en perfecte equilibri amb l’entorn i la natura.
Val, aquest és un recurs que serveix per viure un temps. No pots viure sempre aillat, i si ho estàs és que has de fer alguna cosa per evitar-ho. Viure en una illa deserta, igual que viure en una masia, o en plena ciutat tot sol, o viure sol en qualsevol lloc és una opció només reservada a uns quants però pocs. Els altres a la força ens hem de socialitzar amb altre gent que també voldríen estar sols de vegades.
El clàssic de la illa deserta ha estat molt vigent sempre a la nostra imaginació ( que t’enduríes a una illa deserta?) Un hotel de cinc estrelles diuen els sibarites, a la meva parella diuen els recent enamorats, un bon llibre diuen els intelectuals, una avioneta amb pilot diuen els pràctics…
A la pel.lícula hi ha una escena en que es veu a la protagonista, la Jodie Foster, sortir de casa seva per agafar un avió que la portarà a la Polinèsia: es veu el globus de la Terra con gira fins arribar al seu destí: al mig d’una illa al Pacífic.
Si voleu que us digui un secret, és el que jo faig quan vull evadir-me d’aquest món avorrit i sempre el mateix. Agafo el Google Earth i des del espai conegut del meu carrer- de casa meva- hi poso la direcció d’una illa o d’un lloc ben llunyà. El programa s’allunya de casa meva i em porta a la velocitat de la llum al lloc que he triat. Ja he sobrevolat les Seychelles, i és com si amb un bitllet de low-cost hagi donat la volta al món en el temps que el meu cap de la fàbrica ha anat a prendre un cafè...
