Estrés i relax.
Un cop superades les vacances, i el relax que hi hem gaudit, ara toca la dosi d’estrés anual. El setembre és el mes dels canvis i dels nous projectes: nous cursos, escoles, tornada al treball, i per a mi canvi d’Empresa. Tornarem a patir per les dates d’entrega, mostraris, novetats, objectius.
Però la vida és un equilibri entre l’estrés i el relax que necessitem els caps de setmana per tal de recuperar-nos, i continuar amb la nostra vida accelerada. Jo no sé si m’adaptaria a una vida tan relaxada que no aportés novetats, moviments i una mica de disciplina i exigència.
La autoexigència sigui en el camp que sigui ens dona vida i preocupació: estrés i satisfaccións. S’ha de treballar entre setmana, i donar el millor d’un mateix; però també el cap de setmana s’ha de saber desconectar en activitats ben diferents però alhora que exigeixin un cert esforç. No podem abandonar-nos a la rutina, a la mandra o al no-fer-res.
Avui hem vist com centenars de caminadors han fet la travessa Matagalls-Montserrat. Molts han arribat fets pols, després de 85 Km de camí de pedres. Però malgrat l’esforç, arribaven contents i cansats. Una barreja de patiment i satisfacció que és d’admirar per una activitat que a primera vista no serveix per a res. Només serveix per a un mateix, com una mena de prova física i mental, per a moure grups excursionistes, gent, i generar il.lusions a tot un col.lectiu.
Nosaltres som caminadors de cap de setmana, de vistes de mitja muntanya, d’esmorzars a mig camí, i de motxilla lleugera. Jo esbufego a les pujades, però al arribar en un prat sóc la que més al.lucina de la bellesa del paissatge, del clima i de la gràcia de matinar i arribar a lloc. Però em meravella la gent que saben posar-se objectius difícils i els assoleixen. Els expedicionaris d’alta muntanya em sedueixen, la gent que practica escalada i altres esports de risc em provoquen certa enveja, perquè sé que mai els podré imitar. No per res, sinó per falta de valor. Cada cop hi ha més noies que s’apunten a aquests esports, i el panorama està canviant vertiginosament.
Però el post no anava de caminadors, encara que ha estat el que hem fet aquest cap de setmana: gaudir del relax de la muntanya després de l’estrés dels camins. Sinó que volia transmetre que estrés i relax són les cares de la mateixa moneda. No podem descansar a gust fins que no ens hem cansat degudament.
Una mica de moviment a la nostra vida, de novetats i de reptes, ens fa viure més intensament i ens fa aprendre què és la vida en realitat: una cursa d’obstacles ( amb premi al final…!)
