No em parlo amb la bàscula, i què?
La nostra relació havia estat de fa molts anys tensa. Per a mí la bàscula de bany era com un fiscal que m’acusava cada dia del resultat de les meves accions. De les meves accions, però també de la meva constitució. I ara penso que no n’hi havia per tant.
El metge, quan tenia quinze anys, em va diagnosticar un sobrepes de cinc quilos. Deia que amb aquests quilets de menys milloraria el meu benestar. Fins aquell moment, jo era feliç, estava totalment sana, menjava de tot el que la dieta mediterrania d’avui t’aconsella, feia esport i no tenia cap complexe. A partir d’aquell moment em vaig sentir de cop i volta irregular. Ni malalta ni lletja, sinó irregular, i calia fer-hi un esforç per arreglar-ho. La meva mare em preparava àpats especials a base de verdura i planxa, que a mi ja m’agradaven a priori. Però els diumenges tenia prohibit menjar la pastisseria clàssica als postres. Jo em rebelava, i els meus germans petits em dèien que no ho tenia permés perquè estava gorda.
La guardiana de la meva vida va començar a ser llavors la bàscula del bany. I em deia que amb dos quilos de menys no era suficient. Que havia de continuar menjant diferent. Llavors la dieta no em va semblar tant guai.
Com que els dies seguents no vaig perdre més pes, la bàscula em va recriminar, perquè el metge no n’estaria content. Vaig haver de triar, i a base d’una dieta salvatge, vaig perdre els tres quilos que quedaven. La bàscula assentia, el metge somreia, els pantalons quedaven balders, el menjar m’esperava a taula, però jo ja no era la mateixa. Havía començat amb una obsessió pel pes, i pel menjar. Em vaig convertir en una estudiosa de totes les dietes del mercat, vaig devorar llibres, cuinar menjar de mil maneres, i assitir a totes les conferències sobre alimentació que es van fer al meu poble. Tot gràcies o per culpa de la bàscula, la policía de la meva massa crítica.
Vaig retirar-li la paraula a la bàscula tots aquests anys. Mai vaig voler saber quan pesava, perquè aquesta dada ja no m’interessa. I és una pregunta que no responc mai ni a les amigues ni a la parella. És una pregunta indiscreta, dic fent broma. No vull saber quan peso. Simplement controlo el volum segons em cau la roba que porto, el qual és subjectiu.
Per això, després de molts anys de raure en un racó del bany, sense parlar-nos, he pensat que la convidaré a marxar de casa: només em porta mals records. Abans però, m’he pesat per curiositat ( les dones solem sucumbir al risc de la xafarderia). Curiosament tenia una percepció diferent del meu pes, i aquet cop la bàscula m’ha somrigut i m’ha dit que no pesava tant com em pensava.
M’he acomiadat d’ella amb una rialla burleta, i he pensat que el millor que podia fer era llençar-la i substituïrla per una de digital. Ja és massa tard per mentir sobiranament sobre el meu pes, per quedar bé ella, per continuar vigilant-me i recuperar la nostra relació a tota costa…
11 octubre 2008 @ 15:12
Hola Angelina,
Molt bó l’article.
A mi també també em sobren 4 quilets per estar amb un index de massa corporal correcte. Aquest estiu sense fer res, i reposant m’he aprimat 2 quilets, o sigui me’n sobraven 6.
Mai he fet règim, i mai en penso fer. M’estimo tal com sóc. I gairebé no em peso, també faig servir els pantalons de mesura.
He de dir que menjo poc, i menjo el que m’agrada. No he tingut mai afició pel menjar, per a mi no és un plaer.
A partir d’ara tornaré al meu vici de la bici, encara que la meva mà esquerra, encara em faci mal.
Tens sort, de que et pugui contestar. Podria haver estat pitjor. Entendràs el que et dic quan pengi el meu proper article.