L’art de la diplomàcia
Sempre m’havia fixat amb aquests politics hostils que es feien fotos donant-se la mà després d’unes conversacions per parlar de conflictes. O també en les desacreditacions de polítics d’un partit a polítics d’altres partits, i la subseguents conversacions felices al voltant d’una taula, un dinar o una televisió, com si res hagués passat. Em molestava la crítica destructiva dels polítics, però també la hipocresia en intentar arribar a acords. Per això la classe política no és sant de la meva devoció.
També em molesten les persones que s’entesten a criticar a d’altres, sobretot quan aquestes no hi son presents. O dels gestos i paraules fora de lloc, de les paraulotes i renecs, de les efusives mostres d’ensabonament o dels el.logis exagerats als morts. Desconfío de la gent que m’hal.laga sense motiu, amb gestos massa eloqüents i massa parafernàlia.
De la professió de diplomàtic, però, sempre elegant sabent estar bé al seu lloc, m’agradava. Una vegada vaig tenir ocasió de conèixer per raons de feina amb un dels directors de protocol de la casa del rei. Tot moderació, discreció i un ritme protocolari sense cap pressa.
A mi m’agradaria ser diplomàtica, perquè no?. Pensava que en tenia dots, perquè sóc prou tolerant, tranquila, reflexiva i moderada. Però aquest cap de setmana he descobert que no.
Vaig estar invitada a un sopar, en que els amfitrions van convidar la meva parella. Sabia que hi assistirien persones non-grates per a mi, i m’hauria estat fàcil posar una excusa i no anar-hi. Però em va semblar un bon exercici de diplomàcia. Em vaig equivocar de cap a peus. El sopar va ser un cúmul de declaracions les quals anaven contra la meva manera de pensar, i formulades per persones que francament em cauen molt malament, i de les quals no comparteixo cap idea.
Els homes tenien la seva tertúlia, i les dones-totes mestresses de casa- una altra. Jo tant per tant preferia posar-hi cullerada a la conversa masculina, tot i que aquelles senyores s’entestaven a fer-me confidències del tipus més banal possible, que ni compartia, i que em posaven nerviosa.
En fi, per no allargar-me, vaig descobrir una cosa molt important. Jo que em definia com a tolerant, no ho sóc tant, tinc un límit com tothom. Si estigués obligada a frequentar aquell ambient, acabaria engegant-les un dia o altre, no sóc tant tranquila. Acabaria dient a la cara el què en penso, com aquells polítics als que detesto, sense moderació.
El que sí que em queda és capacitat de reflexió, després de la mala nit que vaig passar un cop tornant a casa. No serviria per a diplomàtica, és un difícil art a conrear. Potser potser, acabaria fent com els polítics i engegant aquella gent de males maneres a treballar més i presumir menys.
