Qui ens prepara el què menjarem?
Ahir, com cada dissabte vaig anar a proveir la nevera, el rebost i el congelador. Vaig acudir doncs al forn, al mercat, al supermercat i a la botigueta del meu carrer. Un cop a casa, mentre endreçava el menjar de les bosses al seu lloc em vaig preparar un cafè. Vaig dubtar entre el cafè de Colòmbia i el d’Equador, podia triar. Però un cop el prenia vaig intentar esbrinar d’on veníen els aliments que havía adquirit aquell matí.
A mi a la botigueta del meu carrer compro a granel i em deixen triar entre nous del pais i de Califòrnia, entre figues d’aqui i de Turquia, o d’avellanes de Reus, pinyons del pais o de fora. Lo d’aqui sempre és més car, però m’asseguren que és millor, jo em deixo aconsellar i faig pais.
Però el que adquireixo al supermercat ve amb força embolcalls etiquetat i amb nominació d’origen. Les prunes pel pollastre són de Xile, les panses i figues de Turquia, el coco pels panellets de Thailàndia, els pinyons de Xina. A la peixateria vaig veure l’origen del peix: els calamarsets pel arròs de la Índia, el lluç de Tanzània, els popets de Xile, i altres peixos de Xina, només els escamarlans del Mediterrà ( nord o sud?). No és que no ho sabés, però ahir hi vaig prestar atenció. El que mengem vé de tot arreu.
Avui dia la nostra dieta no està subjecta als productes de temporada, com estava al temps dels nostres avis, que només menjaven productes de la terra i al seu temps. Ara trobem de tot en tota època gràcies a varis mecanismes de mercat: les neveres, hivernaders, transports urgents i sobretot la globalització.
A mi m’agrada anar als mercats locals, em sembla que el que et vénen és collit de la seva terra. Però no sempre és així, cada cop s’acostumen més a tenir el client content amb productes diferents que adquireixen a Mercabarna i que prové de qualsevol lloc del món.
Si les prunes de Xile que hagués comprat ahir reflectisin el valor de collir, conservar, empaquetar i enviar a preu d’aqui, em seríen prohibitives pel preu. Però no va ser així, potser són més barates que aqui. Aquest tema em fa reflexionar molt, encara que sé la resposta: no a tot arreu hi ha els mateixos sous ni càrregues socials, ambientals, impostos…
Anem massa depresa a comprar. A mi potser em caldria una reflexió més profunda de quin és el contingut de la bossa d’anar a comprar. No sé què pensar, només que hi ha pagesos arreu del món que les deuen passar ben magres. Igual com amb el cafè solidari, tant m’és que sigui de Colòmbia i d’Equador. Aquí no cultivem cafè, però penso que els qui el cultiven tant si són d’un lloc o de l’altre, s’han de poder guanyar la vida dignament, per poder jo assaborir-ne una tassa.
