Sempre al voltant de la taula.
M’adono que els darrers post són de cuina i de menjars. Potser és perquè en el meu temps lliure és en el que més hi penso. Quan torno de treballar amb el cotxe, m’obligo a pensar en els àpats a partir de la primera rotonda. Si m’espavilo, quan arribo a casa, ja tinc el tema pensat, i vaig per feina.
I és que no m’agrada repetir àpats, tal com faria una mestressa ben organitzada. Prefereixo ser més creativa, encara que em suposi més temps rumiant. A l’hora del cafè, o després de sopar, el primer que faig és donar un cop d’ull a una sèrie de llibres de cuina que tinc a la tauleta. La cuina del mercat, un Menú per a cada dia, o Receptes per estimar, entre d’altres, són a l’abast de la meva mà. M’inspiren i aprenc, que és en el que ha de pensar la cuinera de la casa.
Al voltant de la taula, ens expliquem les incidències del dia, les frustacions o comentem les notícies. Ens queixem dels mals que ens envaeixen, fem plans, demanem, donem, opinem, fem projectes o ens rondinem. Per sort, sopem i dinem a la cuina, on no hi tenim TV.
El mateix passa amb la colla d’amics: és impensable trobar-nos com no sigui amb una taula entremig. Celebrem les trobades per àpats: el sopar de cap d’any, el de la verbena, els aniversaris i ahir el de la castanyada. Sempre amb una bona taula ben parada i proveïda, riem, cridem, ens queixem ( sobretot ens queixem de la crisi molt abans de que es posés de moda), fem projectes ( de nous àpats), parlem de la feina, dels polítics, del finançament, dels emigrants, i una altra cop de la crisi.
Si alguna vegada quedem amb les amigues per parlar, és per anar a esmorzar. S i quedem per anar a caminar, és amb la excusa de prendre l’esmorzar. Si quedem després de la feina, a prendre alguna cosa a la cafeteria. Xerrameca i taula van sempre alhora inseparables.
La gent gran s’asseu en un banc de la plaça, sense menjar ni gastar. Els joves a passejar pels carrers, sense seure. Però nosaltres no ens podem estar de seure i menjar, i quanta més qualitat millor.
Després ens queixem sempre d’alguna cosa, i ens anem tant amples cap a casa, pensant que ja pot el món estar tranquil que ja l’hem mig arreglat.
A mi em sembla, que el que tenim més arreglada és la nostra panxa, i que hem complert amb la cita anual de la trobada.
