Tranquilitat i bons aliments.
Aquestes darreres setmanes tothom parla del mateix. Els grans titulars de diaris, els telenotícies, les converses quotidianes contenen inevitablement la paraula crisi. Davant l’allau d’informacions que rebem, i que ratifiquen que el que se’ns acosta serà pitjor, ens estan creant una psicosi de por. Por a perdre la feina, però sobretot a quedar-nos sense diners i haver de canviar l’estatus de la nostra societat de benestar.
He estat a una conferència que parlava de les oportunitats en temps de crisi. Però en el debat final, la veu més escoltada va ser la d’un home que vaticinava que el que s’acosta no té precedents, i que aquesta crisi serà diferent.
Ja ho diu la gent més gran que va sobreviure a la guerra d’Espanya: No es pot menjar avui el que cuinaràs demà. El que és el mateix que dir que no ens podem endeutar tant. Les veus dels economistes més prestigiosos es contradiu. Si un d’ells té raò, vol dir que tots els altres s’equivoquen.
Jo mateixa, no sóc economista, però com a administradora de casa meva ho tinc molt clar: no anem bé ( i això és el que pensa la majoria de gent que no hi entén, i pel que sembla els qui ens semblaven que hi enteníen)
Consumim massa, això ho he repetit sempre ( encara que no sabem què fer per frenar). Generem massa residus ( encara que ens empenyem a reciclar) REDUIR és la paraula clau, i ESTALVIAR és el que hauríem d’haver fet i no ens ha estat possible en aquest ESTAT DE BENESTAR.
I ara, per postres, ens inciten a gastar, com si fer la bola més gran ens ha de salvar. El que farem és endeutar-nos més, donar més poder als qui ja el tenen i no pensen pas repartir, i acabar encara més en la misèria.
No he entés mai el rerafons de la especulació: compres avui unes accions en borsa, i sense moure un dit l’endemà pots ser més ric…( D’on surt aquesta riquesa?). Compres un pis amb el 100% del que t’ha deixat el banc, i te’l vens un any després amb un 40% de benefici. Està fora del nostre control. No ens extranyi doncs, que si això pot ser possible també ho pot ser que perdis bous i esquelles en la operació, sense moure tampoc un dit…
Comprar a crèdit, pagar amb tarja, pagar a terminis son operacions que només beneficien als bancs, els quals sempre juguen a fitxa guanyadora. I nosaltres, babaus, caiem en el consumisme més absurd sense ni adonar-nos-en.
Abans, per comprar-te un pis, havíes d’estalviar una bona entrada. I la gent es comprava els electrodomèstics amb la paga extra , i mentre hi havia hipoteca, s’anava de vacances al poble. Si no teníes diners no anaves de vacances, però tampoc parlaves de crisi, es deia que no hi havíen peles i punt.
Però clar, em podeu dir que ja no podem recular, que el capitalisme se’ns menja, i no podem tornar a altres models de societat. Potser no caldrà… només ser més realistes i menjar avui el que pots cuinar avui.
Generem massa residus, consumim massa recursos energètics, no tenim temps, les noves tecnologíes ( com Internet i els blogs) ens cibernitzen, i ara ens queixem…
1 desembre 2008 @ 0:32
Hola Angelina,
A mi no m’afecta la crisi, perquè a casa meva sempre hi ha hagut crisi econòmica, sempre hem anat al dia sense estalviar, però mai hem estirat més el braç que la maniga. No estem hipotecats, l’hipoteca ja la va pagar el meu avi. Vivim basicament d’ell, de la seva pensió.
Jo sempre he tingut mini sous: 300 euros mes, i sense contracte, i treballs temporals. Amb Màster i tot. Per això ni tan sols tinc cotxe.
Però, el que tinc clar, és que si ara, em fan un altre contracte digne, em compro el cotxe, és la meva oportunitat, perquè han baixat els preus. He esperat 2 anys, i si en fan el contracte me’l compro. Les coses es compren a quan es poden comprar, i l’aniré pagant a poc a poc.
Aquest mes he rebut més diners dels esperats, ha estat un més molt bo, economicament, després de mesos de sequia absoluta.
De moment, ja m’han fet un primer contracte indefinit de la feina de 300 euros, hi he treballat 5 anys sense contracte.