Tertúlies de cafè insolidari…
Es parlava un dia a la sobretaula d’un dinar amb amics i coneguts. La crisi, la feina i els inmigrants el tema recorrent en què es comencen les polèmiques.
Una parella tenen un fill ajuntat amb una italiana, i viuen tots dos aqui; l’altre filla treballa a Brusel.les en una bona feina, i viu amb un noi croat. Una altra parella veníen tots dos de León, i treballen aqui. Una altra parella ella és d’aqui, i ell que no treballa ara, va venir de València. Es parlava amb gran efusivitat de la gran quantitat de gent de fora que hi ha al nostre pais, dels drets dels inmigrants i de la massificació de la sanitat i la educació pública…
Pel caire de la conversa, que va anar degradant-se en discussió (quasi), jo em vaig atrevir a preguntar qui es podia considerar emigrant.
El de València va ser el primer que es va excloure: encara que no tenia feina, parlava català i tenia lligams sentimentals amb una catalana encara que no fós nascut en aquesta comarca. Els de León, que han aprés català, diuen que -home, ells son d’aqui. I no forçosament s’ha d’haver nascut aqui, simplement treballar-hi. Els que tenen la filla a Brusel.les, consideren que ella no és emigrant, doncs fa una bona feina allà, i cobra un bon sou. Respecte a la parella del fill, diuen que tampoc és emigrant perquè ve d’un pais de la Unió Europea, i pensa integrar-se.
Jo recordo una altre tertúlia, un altre dia, amb un matrimoni uruguaià, que es guanyen molt bé la vida aqui, que parlaven de la gran quantitat d’emigrants que tenia aquest pais. En un perfecte argentí "rajaven" dels argentins d’allà, i es queixaven de la mala integració dels musulmans a la escola dels seus fills. Segons ells, son cristians com nosaltres, treballen aqui, i tenen com una mena de "drets adquirits" – pel idioma i la religió-. Els musulmans son els autèntics inmigrants.
En una conversa amb uns musulmans, em van dir que ells teníen tots els drets, perquè portaven aqui més de deu anys. I podíen votar- vaig afegir jo. Tot i que em van contestar que això era el que menys els interesava- que eren ciutadans espanyols. Un marroquí que feia un any que era aqui, em va dir un cop, que encara que vinguéssin de fora- siusplau, que també eren persones, i que reclamaven ser tractats com a tals.
A la primera tertúlia, es van enfadar amb mi, perquè vaig concloure que ningú volía sentir-se inmigrant. Que era una connotació negativa, i ningú la volia. Que pel que semblava, tenim al cap la imatge d’un pobre extranger pobre que ve aqui a guanyar-se la vida miserablement amb una feina que no vol ningú, a portar-hi la família-que és el que més estimen-perquè es beneficiïn de la vida en família, i de la nostra societat de benestar. I quan arriba el moment en què treballen, viuen, cotitzen i utilitzen els serveis d’aquest pais, són feliços i deixen de considerar-se emigrants. Aqui és casa seva.
Jo els vaig fer una reflexió-que no va ser gens valorada, unànimament inacceptada- de què tots som emigrants d’algun lloc, o fills d’emigrants, o pares d’emigrants, o parents d’emigrants. I que arribem a ser mentalment terratinents de considerar aquesta terra com només nostra. ( Qualsevol de nosaltres, que només tenim un pis al nostre nom i a nom del Banc…no podem ser terratinents!)
Sempre ha estat així: qui treballa, ja té pàtria. Qui no troba feina, s’ha de moure a buscar-la allà on sigui, i allà serà la seva pàtria…
18 gener 2009 @ 16:37
Bones,he donat un tomb, buscant blocs interessants, i he trobat que el teu ho és força, almenys per a mi, m’ha agradat el que he llegit i espero seguir-ho fent pròximament.
Bon any!