El fil de la memòria.
El darrer llibre que he llegit fa poc ha estat del autor del premi Sant Jordi-2008. " El fil de plata" del Lluís-Anton Baulenas. Pel mes de desembre, el vaig trobar a la biblioteca, no n’havia llegit cap d’aquest autor, i el vaig agafar com a homenatge. Bé que s’ho val, un bon homenatge al autor, perquè llegint les pàgines he estat transportada a una època històrica de la guerra d’Espanya, des de Barcelona. La mateixa història que comença narrada en versions per tres personatges, i que s’acaba amb una sola versió: l’ únic personatge sobrevivent a la gran desfeta.
Detalls de la història els havia vist en imatges de pel.lícules espanyoles. Records personals dels meus avis i del meu pare, fets històrics explicats a les classes de l’escola franquista, documentals, novel.les d’escriptors d’aqui i d’allà. I darrerament la reivindicació de la veritat per la memòria històrica. Els qui som d’aquest pais, tenim familiars que van caure en aquesta guerra, ascendents que van sobreviure i ens ho expliquen, i en cada família un drama. El meu pare, que farà aquesta setmana vuitanta anys, fa poc ho explicava: el seu tiet va caure a la Batalla de l’Ebre, i ningú va saber mai ni on és enterrat. Al seu moment, es podia haver investigat, però la família va preferir oblidar. Mai es va oblidar al tiet: el seu nom es va transmetre a les joves generacions, però sí que es va enterrar l’odi i el patiment d’aquells mals temps.
D’aquest tema tracta el llibre. De la vida austera i senzilla d’abans de la guerra: de les il.lusions de joves que pensen en l’amor, la justícia i el progrés. De com la guerra que els van organitzar els va trencar fins i tot la vida. I de com al final del llibre, només uns quants, resignats, ho poden explicar i tanquen els capítols.
Quantes vegades havia sentit dir a la gent de més edat de
casa , els sobrevivents, que no hi ha res pitjor que una guerra. Però poc
després rectificaven: sí, hi havía una cosa pitjor: la postguerra…
