Responsabilitat ciutadana.
Hem estat al cas aquests dies de
la presa de possesió en el càrrec de president d’en Barack Obama. Ha generat
molta espectació mundial, la més gran que jo recordava, potser després de la de
John F. Kennedy. El món necessitava un líder de gran talla per fer front a la
quantitat de decisions importants que haurà de prendre. Alguna persona nova,
honesta i amb carisma que portarà el timó del pais més influent del món
occidental. És com si la fe dels
seus votants s’hagués materialitzat en un triomf esperat i necessitat. El
problema és que no hi ha líders amb prou carisma per guanyar-se la confiança de
la gent. Aquest Obama sembla diferent en principi del darrer president dels
EUA, que ens ha portat al món sencer a lamentar polítiques bèliques nefastes
per a tots.
Però no parlaré d’Obama, perquè
tot i que les seves decisions ens afectaràn, més ho faràn les decisions dels
nostres polítics davant els greus problemes d’aquest pais, d’Europa, i del
sistema capitalista en el què ens recolzem. No m’agradat mai parlar de política: primer perquè es parlar
per parlar, i segon perquè desconfío dels mètodes de polítics i la seva
retòrica. La feina la fan els tècnics: als ajuntaments i als governs. La
majoria de polítics saben fer discursos
per fer contents els votants. Discursos plens de bona voluntat- en polítics
honestos- i retòriques recorrents en els polítics de carrera burocràtica.
Però és ben cert que hi hagut
autèntiques polítiques que es poden qualificar com a estadistes, gent amb idees
que han tirat endavant nacions, que s’han posat a treballar com ningú i han
aconseguit canviar moltes coses. La idea de passar dels assumptes polítics és
perillosa, la gent s’ha d’involucar en els temes que els preocupen perquè la
causa de que els polítics passin del poble que els ha votat és el mateix
desinterès d’aquesta gent.
Una de les proves de que la gent
passem de política és que no demanem que
els polítics donin la cara més sovint. Són ells que ens demanen que els escoltem
quan els interessa: sobretot abans de les eleccions. Llavors es reuneixen amb
tot tipus de col.lectius per copsar el què més volen, necessiten i fer
promeses. Després, els costa retrobar-se de nou amb els mateixos col.lectius
per a passar comptes, repassar el guió que els va portar al poder i redreçar-lo
si cal. Un polític sense estadístiques a les mans és- o bé un candidat- o bé
home perdut que no sap què dir ni com defensar-se. Per a ells els números són
la seva coartada a la eficiència. No cal que us doni gaire dades. A tots ens ve
al cap el programa de la pregunta al
Zapatero, o la roda de premsa de la ministra Magdalena Àlvarez, o la defensa de
la Imma Mayol de la gossera.
Però acabo amb una idea
optimista, és ben cert que Obama ha despertat moltes esperances, esperem que no
ens decepcioni.
