Una tarda a urgències.
Per primer cop a la vida, em vaig
veure en la necessitat d’anar als serveis mèdics d’urgència de l’Hospital
Comarcal. Altres vegades hi havia portat a algun familiar, per temes puntuals
de tractaments de necessitat. Sempre ens havíem hagut d’esperar hores i hores
en ser atesos, junt amb altra gent a la sala d’espera. Les esperes en aquests
llocs es fan penoses i desesperants. Els recursos son limitats, i en el
cribatge de visites se segueix un estricte protocol. La sang és un assumpte
prioritari, i aquest era el meu cas de la tarda que hi vaig acudir.
No em van fer esperar ni un
segon, i tot seguit em van fer passar a la sala de cures. El cas espantava i
era anguniós, però no era de dolor, que és el que la gent menys suporta. El que
us volia dir, és que tot el tracte va ser exquisit: tal com surt als telefilms
d’hospitals de la tele. Les metgeses atentes i preocupades pel meu cas,
donant-me suport, cura i consol al meu mal, tot i que tots sabíem que no tenia
cap transcendència fatal.
La gent es queixa del servei
limitat que la administració ens dóna, però poques vegades ( o molt poques) de
la professionalitat dels sanitaris. Quan un cas es pot esperar, creieu-me, que
et fan esperar, perquè els recursos, no són ilimitats. Però quan ets a les seves mans, el servei és d’alta
qualitat.
El pitjor és la consulta externa.
Si t’han de fer unes proves complementàries, posa’t tranquil, o sinó espavila’t
amb la medecina privada. Si a més un està de baixa, jo no entenc com es pot
sostenir el preu de la baixa, el dolor del malalt, i el desencís en el sistema
sanitari. I aquest és el cas de molta gent que no treballa, esperant una
ressonància, un TAC o altres proves diagnòstiques que determinin on tenen el
mal, per poder donar-los un tractament al seu dolor. Jo no entenc com es pot
fer esperar tant la gent. I fer pagar la seguretat social una baixa que val més
diners que la prova diagnòstica.
Potser sí que el sistema sanitari
francès és més sostenible: sembla ser que no hi ha Hospitals de la Seguretat Social.
Quan un es posa malalt, va al metge i paga. I després el Seguro li retorna un
percentatge del preu pagat. Recurs que no podem aplicar perquè aquí sí que
tenim Hospitals del sistema i hem d’anar seguint l’ordre i el ditxós protocol.
9 març 2009 @ 10:21
Hola Angelina!
Agraida pel teu consell del «Suplement», vaig enviar-hi un conte, i potser n’enviaré algun altre…
Pel que fa al teu últim post, espero que estiguis més recuperada i que la seguretat social no et fagi perdre, la paciència. Crec que hi ha bona atenció i bons metges, però la llarga espera perquè et donguin hora de visita, de vegades fa que quan hi vas, ja no tinguis res del que tenies.
Salut i contes!