Neurotransmisors avariats.
M’ho ha confessat més d’una persona: fas l’esforç de llevar-te cada dia
al matí, cada dia costa més aixecar-se, fins que un dia la bioquímica del
cervell diu que prou. I a partir d’aquell dia no et lleves més. El dia et passa
fosc i pesat, ni menges ni estàs per res: només per dormir. Has contret una
enfermetat del sistema emocional. I el centre d’aquest control està en el
difícil equilibri dels neurotransmisors del cervell. Ho pots anomenar
depressió, per resumir als neòfits. Però pot tenir altres noms.
Una amiga està ara lluitant amb els neurotransmisors, per a restituir la
seva funció autèntica. Parla de que té la serotonina alta: suporta constantment
una profunda somnolència. Li manca dopamina, adrenalina i nor-adrenalina. Se
sent malament, sense res a dir, sense poder parlar i menys decidir. No és feliç
en una paraula.
La gent del voltant podríem dir moltes coses. Totes en funció de la
nostra visió sana de la vida. Però no en funció de la visió del malalt
emocional, que de moment no té salut.
No podem dir: Has de posar de la teva part. Has de tenir voluntat. Has de
tenir paciència… No podem dir-ho, perque senzillament ho posen tot i no
poden, i llavors encara enmalalteixen més: una sensació d’impotència que els
postra al llit encara més.
A la meva amiga només li he preguntat si confia en el psiquiatre. Em diu
que sí, que pren la medicació i fa el que el psicòleg li aconsella. Diu que és
conscient del que té, ho té referenciat, ho ha viscut altres cops, i sap quina
és la evolució. Sap que existeix una curació total i sense ferides. Però
continua malalta…
Jo que no he passat per aquesta sensació, però que la tinc molt a prop,
la entenc i la respecto. Li aconsello que es recolzi en la família i els amics.
I que quan es trobi millor li prometo que la aniré a veure.
Penso que t’has de llevar al matí amb la llum del sol, i viure al dia,
tan lentament com el dia. Observar la bellesa que t’envolta, tota la bellesa
que ets capaç de captar. Viure lentament, observar l’entorn, assaborir l’aigua
pura, el tacte dels llençols, anar a dormir amb la posta del sol. No pensis en
res trascendental, tot passarà i tú quedaràs amb tota la energia i la bellesa
captada.El metge és el teu referent bioquímic;La família l’emocionall; I tú
res més que el centre del món.
Quan estiguis millor, parlarem de tot. Fins llavors reb una forta
abraçada!
