Divagacions d’estiu i calor…
Quan arriba aquest temps les neurones s’alentejen en velocitat inversament proporcional a la temperatura. No dubtem que la calor genera mandra, i que els paisos més pròspers son aquells on hi plou sovint, i la gent més intel.ligent viu als paisos freds.
Filosofies al marge, és cert que les vacances son per reposar durant la calor. Perquè sento que el cos viu lentament, la sang circula poc a poc per les venes amples, i triga a arribar al cervell. Tot i així, m’aventuro amb el blog.
A la meva infància passava de pensar tot això, i l’arribada de l’estiu era un premi a l’esforç de tot l’any. Parlo de quan era prou petita i no haver de treballar encara. Quan els dies eren llargs, i totes les hores per a mi. Era agradable llevar-se amb llum de dia, amb la fresca encara, i observar l’entorn estàtic del matí que començava. Passar el matí a casa, amb la mare, o a la pisina amb els germans. I després del dinar, mandrejar amb la tele a les fosques, i al captard anar a jugar amb les amigues al carrer, que llavors el carrer era un lloc segur i màgic.
No hi havia res a fer, i això no causava ni incomoditat ni angoixa, sinó una relativa pau d’aprofitar el moment i deixar passar les hores i veure venir les millors aventures del joc.
Ara als estius fa la mateixa calor que abans. Però el temps és limitat, perquè el tenim fraccionat en mil i una obligacions: una agenda que ens ofega tant com les temperatures. Si ens obliguem a fer turisme encara pitjor: planning estricte de visites i activitats. Si anem de casa rural el mateix: a recòrrer els indrets que els comarcans ens aconsellin. I sense perdre detall ni experiència.
Ara em ve al cap l’estiu del ’69: el 20 de juliol a la matinada. Tots els qui ho vam viure ho recordem, com vam veure aixafar la lluna. I com després aquella imatge la vam recordar sempre, igual com el nom dels tres astronautes, el nom del mòdul llunar i la estratègia de tot el viatge de tornada. Nosaltres som de la generació de l’Apollo, de les curses espaials i del progrés tecnològic. Tot i que diuen ara, que la inversió científica en aquells anys va ser deu vegades més que les inversions actuals. Qui té diners doncs, pot anar a la lluna, i qui no en té s’ha de quedar de peus a terra…
