El club de les senyores sense regles…
Ai, fa un parell de mesos que no puc dormir a les nits. Ara per postres, la calor em desperta a les tres de la matinada i no sóc capaç de tornar-me a aclucar l’ull. Al matí el despertador em posa de mal humor, perquè sembla que no hagi descansat gens: estic furiosa i vaig a treballar de mala gana.
Jo abans dormia d’una tirada. Em semblava que tenia la consciència tranquila, i que aquesta n’era la causa. Però ara la meva vida ha canviat, de tal manera que no em reconeixo. Quan em miro al mirall no sóc jo, estic arrodonida per la cintura, la panxa i l’estòmac de tal manera que sembla que porti un pneumàtic per anar a nedar…No m’entra la magnífica roba que tenía a l’armari, i de cop i volta he hagut de buidar-lo, regalar-ho tot, i anar a corre-cuita a comprar alguna cosa que m’entrés.
En la meva soledat, jo pensava que patia alguna mena de metamorfosi. Però les meves amigues, les de edat superior a la meva, m’han donat la benvinguda al seu club. Això és normal- m’han dit. I et passarà d’aqui un parell d’anys. És el climateri, el periode de temps anterior a la menopausa, quan s’acaba la actividat reproductiva de les senyores.
De llibres ja n’havia llegit, teoria ja en tenia, informació ja me n’havien donat, però m’ha vingut de nou patir-ho en primera persona. És com si quan estava embarassada em semblava que mig món ho estava, o és que mai havia posat tanta atenció en l’afer… Doncs ara em passa el mateix: tota dona menopausica pateix el mateix que jo. I totes tenim estratègies personals per a fer-hi front. No hi ha regles, és lliure em diuen, que cadascú busqui remeis, que n’hi han.
A la parafarmàcia m’han donat pastilles d’isoflavones, que diuen que redueixen aquesta sensació de calor sobtada. També m’han recomanat càpsules de valeriana per a relaxar-me, i la meva doctora m’ha receptat un xarop espès de passiflora per a dormir, que diu que no causa adicció. I també magnesi, lúpul i calci pels osos contra l’ amenaça de la osteoporosi…
Avui ens hem vist amb algunes companyes de classe de la joventut. Aquelles noies tan maques als quinze anys, ara estan passades de rosca. Potser encara m’ha tocat a mi la millor part. Alguna deia que patia de la columna, una altra que prenia antidepresius, i la majoria havia pres algun cop a la vida una dosi de barbitúric per a dormir. Només una d’elles, la més gran i la més esportista ( d’èlit), confessava que gràcies a la seva farmacèutica ella mai havia patit aquestes simptomes. Jo escoltava a totes, i vaig pensar que la esportista ja portava els deures fets abans, i que el mèrit no era de la farmacèutica sinó seu.
En sentirme comfortada per la experiència comuna, penso ( quin remei!) que aquesta és una nova etapa: la aventura de viure la vida sense régles, que no sóc la primera, i que la experiència de tantes dones abans que jo m’ha de servir per a passar el relleu a d’altres dones després de mi mateixa. I també d’una conclusió molt molt important: que la vida la transmetem les dones, i que per molt que portem sempre el cognom del pare, la herència en sabiduría la rebem en línea directa del món femení. I que aquest és un llegat molt especial que huríem de tenir molt en compte. La mare, l’avia i besàvia són els nostres referents a millorar.
Encara som a temps de transmetre el saber a generacions més joves. Alguna cosa queda…
