Converses alienes…
Ahir em vaig presentar a la gelateria perquè em pensava que havía quedat amb les meves amigues. Però ai! ahir no era el dia, era avui! Per tant em vaig quedar asseguda sola en una taula, vaig demanar per fer la espera més lleugera, i em vaig limitar a mirar l’entorn. No portava ni llibre ni diari, i no em va quedar més remei que mirar i esperar.
Després d’assaborir la tranquilitat de la plaça, d’admirar l’entorn màgic, de valorar la pau de les vacances, de posar els meus cabells al vent per aprofitar aquella petita brisa en mig de tanta calor, després d’esperar i esbrinar que m’havia equivocat sens dubte de dia… vaig començar a escoltar les converses alienes…
Totes les taules de l’orxateria eren plenes: la majoria de gent jove, adolescents pre-batxillerat de vacances i de vida relaxada. Al costat meu hi havía una taula amb quatre noies sorolloses que no arribaven als vint anys: precioses elles: primes, guapes, morenetes, i a la moda. Parlaven d’una quinta amiga que no havía vingut, i n’hi havia una que no parava de criticar-la: que si el què li va dir un dia, què si el què li va fer, i vinga i vinga. Les altres escoltaven i assentíen, no li treien raó, sinó al contrari li reien les gràcies. Vaig arribar a la conclusió que has d’estar present a totes les reunions, per poc que puguis: sinó parlaran de tu i no precisament de les teves virtuts…
Altres taules eren ocupades per homes o nois amb un casc a la mà. Aquests no eren gens sorollosos, i la seva conversa va ser pausada, acompasada i discreta. Més enllà cinc dones jubilades s’entreteníen en triar la consumició, i pobre cambrera! quina paciència: orxata petita, horxata-gran-però-no-tan-gran-que-sinó, gelat-de-què-el-tens, barrejat d’orxata i llimonada-amb poca-llimonada,no-sé-què-vull-ara-m’ho-penso, un cafè-d’aquell-amb-gel-però-si-pot-ser-descafeïnat ( que no puc dormir després…)…
Però la taula que més em va fer pensar va ser una que compartíen una parella gran. Un home i una dona ben mudats, a prop dels 60, i que no es deien res. La dona es limitava a mirar-me a mi, com pensant què fa aquesta dona sola?. I l’home només mirava la plaça. Ja feia estona que havíen consumit, i jo pensava que aviat se’n aniríen. Van quedar allí mateix quan jo vaig marxar, però en tota l’estona no es van dir absolutament res.
Ignoro qui eren, i perquè no parlaven entre ells . Potser ja s’ho teníen tot dit. Potser després de tants anys de matrimoni ( ho semblaven), ja s’endevinaven els pensaments. O potser com que la seva vida era tan acompasada no podíen ni discutir ni dir res que l’altre no sabés o no endevinés. Em va semblar molt avorrit, tant que em va afectar als somnis de la nit: quina vida més avorrida!
A fi de comptes no sé què és millor, si discutir per diferència de opinions, si parlar per exposar fets nous i frescos en la parella, si deliberar sobre què farem diumenge, o què ens agradaria per sopar ( que tot això ja és de per sí poca cosa!), sobre si tenir una existència apacible a la vida de jubilat, o si llençar-se per camins més pedregosos, més dificultosos per tenir més emocions.
Qui sap què passava pel cap d’aquella parella… potser m’equivoco de cap a peus, i la seva serenitat donava una imatge de comfort, de felicitat i harmonia. Però sí que us diré que tanta serenitat prollongada, pot ser ben avorrit a la vida, de tal manera que pot fer avorrir tot…i començar de nou!
