El cap als núvols

Us dèia en l’anterior post la dificultat de prendre decisions encertades. Però he reconegut que en els temps que corren prendre la decisió de si treballar o no és fàcil: s’ha de treballar. Triar entre diferents Empreses podria ser difícil, però seguir en la mateixa, sobretot si estàs ben considerat i cobres un sou antic ( vol dir dels d’abans de la crisi), i tens una petita antiguitat, doncs llavors la tria és fàcil: s’ha de continuar a la mateixa empresa, encara que es traslladi a vuitanta quilòmetres d’allà on vius.

Així que ja em veieu cada dia anant per sota Montserrat, agafant l’eix i travessant la plana de Vic per a retrobar la meva feina industrial. A les set del matí dels dies d’estiu el viatge és una descoberta, ara que encara no estic acostumada. El paissatge és fresc i encisador, inspirador d’aquest post i espero que més d’un en el futur. Surto amb la fresca ( a l’hivern serà amb la glaçada, però això serà més endavant…), travesso els boscos inòspits i les curves de Castellfollit; arribo a Manresa, agafo la C-25 i continuo endavant per camps segats de cereals, daurats i secs fins arribar a Osona: un cop arribo al túnel de la Fontfreda ja em sento a la feina, encara que falta una mica per arribar. Però la comarca fa canviar el paissatge, el fa més bucòlic malgrat la pudor dels purins segons el dia.

A la tornada és a la inversa. Sortir de Vic ja és un alliberament: per la feina, pel paisatge i pels polígons enrevessats. Arribar a la C-25 i seguir la caravana de camions dia sí-dia també. Un cop al Bages, quan diviso Montserrat al fons entre la boira de la calitxa, i ja em sento a casa encara que faltin molts quilòmetres. I així cada dia. No se pas si em cansaré aviat, o si em passarà com en tot a la vida: que m’acabaré acostumant, mentre els amics em diuen que ells no podríen.

El tema de la distància a la feina era una asignatura pendent per a mi, jo que sempre he tingut la fàbrica a la vora de casa: alguns cops hi podia anar caminant, si es donava el cas, o en èpoques de propòsits caminadors. Però investigant, més que res per a consolar-me, reconec que la majoria de la gent ha de cremar molt combustible per anar a treballar. Ha d’agafar transport públic, aglomeracions d’entrada a Barcelona, pagar aparcaments, caminar, i fer combinacions per arribar a l’hora. Això obliga a matinar, a escoltar la ràdio durant el viatge, a cremar hores, cotxe i paciència. Però és el nostre peatge per a sobreviure econòmicament. I avui dia qui té una feina té una gallina d’ous d’or.

Per una banda cal ser pràctic, però per l’altre trobar gràcia a viatjar tant, jo que mai m’havia mogut de casa.

Potser és millor anar de Montserrat a la Plana, que no pas a la gran conurbació de la capital de Catalunya. No és un despreci, però agobia pensar cada matí amb un embús per a perdre la paciència. Fent numeros, al cap del mes faré 3.500 Km en cotxe, i al cap de tres anys hauré cremat un motor ( si no és abans). Si tots portessim aquest ritme, la Seat no tindria crisi. I darrera d’ella, cap indústria proveïdora d’automoció. I amb els impostos de la gasolina que consumiré, cap govern farà fallida, encara que si tothom fes el mateix, potser no hi hauria petroli per a tots. Més aviat tot un embolic, i més que res la fresa que em fa de passar massa temps en aquesta feina. O potser m’hauré de fer ciutadana vigatana i emigrar del meu pais? Qualsevol resposta és possible…

Tweet