Veinatge.
En la societat dels meus avis es treballava moltes hores al dia. També el dissabte era dia de fàbrica. El diumenge era el dia de mudarse de roba i de actituds socials. En la societat dels meus pares el dissabte va a passar a ser festa recuperable, i així el dissabte era dia de mercat, i el diumenge dia de compromisos socials. En aquells temps no hi havia llei de dependència, ni guarderies ni serveis socials. Llavors la gent confiava en els avis, la família i sobretot també en els veïns.
La societat de veinatge en aquell temps era important. De tal manera que les novetats en les famílies eren de l’abast de tothom: malalties, defuncions, naixements i temes del dia a dia eren coneguts en el barri. Hi havia una necessitat i un suport molt proper. Un barri era com una gran família a la que hi teníes accés quotidianament, a les botigues del barri, al carrer ( tothom es desplaçava a peu) a l’església, i a les cel.lebracions festives.
A la cangur, es deia la senyora que aguantava el nadó, i la gent gran passava la tarda a la sala d’estar de la veïna. Les dones treballaven a les fàbriques, al camp o a les botigues, però a casa es tenia cura igualment dels avis i dels infants. No hi havia les distraccions d’avui dia: televisió, i activitats de centres cívics, però en canvi hi havia una societat molt més integrada.
Avui dia, en prou feines coneixem a qui viu quatre cases per sobre de la nostra. No recordem el nom de l’àvia de la casa del costat, i no en sabem res de les seves vides particulars. Potser els coneixem de vista, ens els trobem a l’hora d’anar a buscar el cotxe per anar a treballar, i en les grans ciutats ni tan sols això.
La societat del benestar que en diuen, ens obliga a treballar lluny, a fer cursets per accedir a llocs de treball més remunerats, a buscar guarderies i residències per la gent gran, pensant que això és el que ens ha de fer feliços. Guanyem més diners, tenim mil i un electrodomèstics, però en prou feines tenim temps de gastar els diners i gaudir dels luxes.
Potser un dia o altre ens veurem obligats a tornar al model de família patriarcal de la masia. Una família generacional extensa compartint casa, una bona pinya, i un veinatge còmplice amb les necessitats de la societat.
No sembla la tendència natural de les parelles d’avui dia, però qui sap si ens hi veurem abocats…
25 novembre 2009 @ 21:05
Bentrobada Annetta:
Jo em referia a un tipus de societat «social», encara que m’ha sortit el nom de patriarcal. Com tu dius, aquesta paraula te unes connotacions desafavoridores, i ens recorda temps passats que moltes no volem ni recordar. No em referexo ni a una societat patriarcal arcaica que colpia les dones, ni a una societat progre estil «comuna», ni a un » kibbutz» amb connotacions bèl.liques. Jo volia dir una agrupació social familiar, amb llaços sentimentals extensos i amples, que permetés una socialització veinal, sense renunciar a la independència personal especialment de les dones ( i també dels homes, dels avis, dels vulnerables…)
Això de viure cadascú a casa seva, un per un, ens surt molt car…
Qualsevol dia parlem!
Gràcies per opinar.