El cap als núvols

Escric aquest post des de la indignació. Miro al meu voltant i veig els efectes de la crisi: l’atur, depressions, manca d’esperança en els joves, desil.lusions… I escolto les declaracions de polítics, economistes, mestres, funcionaris, i agents socials. Cadascú va al seu rotllo, defensant únicament interessos particulars. Hi veig falta de coherència, de sentit comú, de sentit d’equip, de veracitat. No hi veig projectes de futur però sí molta hipocresia. La crisi no afecta a tothom per igual.

Jo malgrat tenir feina encara, noto aquests efectes com una bufetada a la cara. La feina va escassa, i sembla que tenir-ne és un privilegi reservat només a qui pugui pagar-ne el preu.

No us voldria cansar amb lamentacions. Només la idea de que, els temps son difícils, però hi ha hagut temps anteriors més difícils encara. Jo recordo el que els meus avis explicaven de la guerra d’Espanya, com va afectar a les famílies tan de dolor, de pobresa i de violència. I també sé el que van haver de patir els pares amb els efectes de la postguerra: encara més pobresa, tribulacions i renúncies.

El segle XXI hauria de ser època de l’estat del benestar. Però,clar, ara veiem el món com un espai més ampli, on hem descobert la emigració, i la industrialització de paisos emergents, que ens han portat a ritmes diferents de producció.

Els meus avis i els meus pares van superar els entrebancs a base de treball i sacrifici. I van prosperar just per portar una vida digna. És el que ens toca fer a nosaltres: estudiar, esforçar-nos, treballar, estalviar i practicar unes virtuts escasses però imprescindibles.

No ens queda més remei, per decisió pròpia, que depurar tota aquesta mena de sentiments, pensaments i realitats adverses que ens impedeixen ser feliços. Obrir els ulls a la veritat, a les virtuts mes sanes, a les decisions valentes, a la pròpia autoestima, als valors autèntics…

Encara que la realitat sigui dura, no podran amb nosaltres: deixarem el món una mica millor del que l’hem trobat. Davant de la contaminació serem sostenibles i nets, no ens lliurarem a les drogues sinó a la vida sana i simple; posarem ordre als pensaments i practicarem les virtuts com la justícia, però també la compassió, la paciència, la responsabilitat, la bondat, la simpatia, la consciència…

Respirarem aire pur si podem, i sinó el buscarem als afores de les ciutats; tindrem cura dels nens i dels avis, de la terra i dels oficis més nobles. Cuinarem pels amics, posarem ordre on només hi ha abandonament, regalarem somriures i no perdrem mai l’esperança de que les coses aniran a millor, i si no pot ser, no podran amb nosaltres!

Farem la funció d’un gran fetge que depura tot el que li arriba de contaminat, i deixa anar un corrent d’energia neta i renovada. Per continuar, tots plegats, com un gran equip, transformant les inquietuds en els fonaments d’una nova vida més autèntica.

Aquest procés és personal, cadascú ho ha de fer per ell mateix, i un a un serem molts i tirarem endavant, malgrat les dificultats.

Això no és res més que la vida real.

Tweet