El cap als núvols

La mare de la Maria va
morir un dilluns. Ja era gran i estava molt malalta. No coneixia
ningú de la família, però tenia un caràcter agradable amb tothom
qui l’anava a veure. I es va morir a la seva hora, amablement com
havia viscut, sense fer soroll i no donar feina. I va voler ser
enterrada a la parròquia del seu poble rural.

A quarts de quatre de
la tarda vaig agafar el camí de les vinyes per anar al funeral amb
prou temps. Era un camí rural de terra poc transitat que portava del
meu barri a la petita església entremig dels camps de cereals, les
granges i el rierol. Feia anys que no hi passava, però ara delerosa
de trobar poesia on anés, encara que fos un funeral, m’hi vaig
arriscar.

Devien ser dos quarts
de quatre quan va començar a caure el ruixat. Primer van ser quatre
gotes, però la pluja es va animar, i uns pocs núvols grisos
espessos com el fum es van escórrer de cop sobre el camí. Més
enllà brillava el sol entre el descosit de núvols blancs i
lluminosos i el cel blau.

Amb tranquil·litat
conduïa pel camí, poc a poc, veient com les gotes de pluja queien
sobre les vinyes, s’escolaven per les fulles dels ceps, i degotaven
pels raïms verdosos i espessos cap a la terra. Una estampa prou
bucòlica, i jo entusiasmada per haver triat aquell itinerari
alternatiu per on no hi passava ningú més. Anava tan a poc a poc,
assaborint el trajecte, gaudint de la vista i la pluja que les rodes
del cotxe van quedar enfonsades en el fang. Vaig accelerar, i res,
pitjor: una esquitxada de fang es va escampar pel voltant: vidre,
rodes, carrosseria tot ple de gotes d’argila liquides. Vaig respirar:
per allà no em trobaria ningú, allò s’havia convertit en un camí
de carro per on només hi devien passar els tractors de tan en tant.
Amb la pluja a tot drap no m’atrevia a sortir del cotxe i embrutar-me
de fang fins el coll. Vaig decidir, amb serenitat fer marxa enrere i
donar cop de volant per passar per un lateral del camí. Per sort el
cotxe es va moure, lentament i vaig poder avançar amb les cames
tremolant de no trobar-me amb un bassal impossible més endavant. El
camí se’m va fer etern, i em vaig trobar amb més d’un fangar més
endavant. Però vaig arribar: el cotxe brut de fang com de ral·li,
amb un paraigües enorme, i a temps suficient pel funeral.

Un cop a la petita
església: poca gent. A partir dels vuitanta, la mort no és
sorpresa. Hi havien els parents, alguns veïns i les amigues de la
Maria. Els que se’n tornaven a la feina no van allargar els
protocols: van saludar i se’n van tornar a la ciutat. Vam quedar les
quatre amigues, sense pressa. Un cop el fèretre va començar el seu
viatge al cementiri, arraulides a la entrada de la ermita vam quedar
totes quatre. Vam tenir temps encara d’intercanviar conversa, com si
aquell esdeveniment social fos necessari pel retrobament.

La MariA, estava
prejubilada després de trenta-cinc anys a la mateixa empresa. Ara
cuidava els seus tres néts, no buscava feina, i n’estava encantada
de la seva ocupació. La MariaB, tenia una feina a mitja jornada: no
havia trobat res més, però estava contenta de poder tenir temps. La
MariaC estava cotitzant per quan es jubilés de la seva pròpia
butxaca: no li quedava altre remei si volia jubilar-se en condicions,
segons li havia aconsellat el seu gestor. I jo mateixa, la més jove
de totes quatre: veient el futur que m’esperava…

Tornant a casa ( per
la carretera, naturalment), vaig pensar que no podia quedar-me
encallada al fang. Havia de retrocedir marxa enrere, per poder agafar
embranzida i a tota potència poder superar el fangar en el que
m’havia ficat. En sortiria, n’estava segura, i a més tindria temps
d’encandilar-me en tots els paisatges possibles.

Tweet