El cap als núvols

Estic llegint “Un
jardí a Badalpur” de la Kenizé Mourad, una continuació de la
novel·la “ De part de la princesa morta”, que
havia llegit fa uns anys.

És una història que
enganxa, ja em va captivar la primera part, i ara m’està meravellant
aquesta nova història de rajàs i ranis en ambients de rics palaus i
jardins d’encant. Per a passar aquestes tardes d’estiu a l’ombra res
millor que una història de conte de fades, que et submergeixi en
ambients de luxe oriental, de vestits de gasa vaporosos, joies ben
descrites, rics damasquinats, de criats, de tes aromàtics,
d’antigues colònies angleses a l’Índia, i sobretot de tradicions
seculars ben allunyades de les que coneixem aquí.

A mi sempre m’havia
semblat que viure en un palau havia de ser el súmmum de la
felicitat, el luxe i el plaer pels sentits. Sentir-me rodejada de
catifes, mobles de valor, làmpades de penjolls de cristall, i
sobretot criats, havia de transportar-me als contes de les mil i una
nits, és a dir a la millor de les fantasies a que es pot aspirar.

Així que vaig
aprofitar divendres que havia d’anar a fer uns encàrrecs a
Barcelona, per visitar el Palau Reial de Pedralbes. Varies vegades
havia reposat als seus jardins, immensos d’ombres, fonts, escultures
i parterres de tota mena, i al centre el Palau. Sabia que a dintre
estava instal·lat el museu de les Arts Decoratives i de la Ceràmica,
però mai havia tingut el temps precís per entrar-hi. També, des de
fa dos anys alberga el museu de la Indumentària Tèxtil, que jo
havia visitat al carrer Montcada, al costat del Museu Picasso. Doncs
divendres el vaig tenir ( el temps per a visitar-lo).

Hi havia molt pocs
visitants en aquells hora del matí, així que em vaig passejar per
les immenses sales amb pintures a les parets, moblades amb les
calaixeres de fusta més ben treballades que havia vist mai. En
realitat, em semblava que només per deambular per aquell indret, ja
era una mica meu. Vaig resseguir vitrines amb joiers ricament
decorats, gerros, plats de ceràmica de totes les procedències, i
mobles i disseny de tots els temps.

Jo no sé si us passa
també a vosaltres, però vaig acabar ben marejada de tantes
impressions de cop. Envoltada d’objectes bells, d’ornaments de luxe i
de valor, un museu en resum, un museu on el visitant no pot assimilar
tanta bellesa i tant de contingut en tan poc temps. Els museus no es
poden pair en un parell d’hores, a menys que simplifiquis la visita a
detalls en concret. De fet, jo sóc de les que segueixo aquesta
norma, i del Palau de Pedralbes, em volia emportar la idea de Palau
amb sales que contenien un museu ( però en realitat n’hi ha tres,
amb exposicions temporals afegides). Impossible per a veure-ho en un
sol dia.

Vaig sortir del Palau,
i es va posar a ploure: res, quatre gotes, que em van fer córrer cap
un lloc cobert. Un cop allà, vaig decidir que no m’agradaria gens de
viure en un Palau: massa impressionant, massa pressió, massa
dependència, massa ampul·lositat, massa de tot…

I a més: abans d’anar
a un museu m’informaré abans del que puc trobar, per a centrar-me a
mirar només una part, la més interessant i passar de llarg de la
resta per un altre dia.

Realment la
contemplació de tanta bellesa, et pot arribar a afectar. Hi ha
descrit el Síndrome d’Stendhal, una malaltia
psicosomàtica que pateixen gent que estan exposats a una gran
quantitat d’obres d’art de bellesa inimaginable. Aquest síndrome es
remunta a una visita d’aquest escriptor a la ciutat de Florència,
especialment a la Galleria dels Uffici.

Bé, en arribar a casa
vaig continuar amb la lectura del llibre en el petit jardí ombrívol
de casa meva. No és un Palau, ni m’agradaria que ho fos. Ara sí que
ho tinc clar!

Tweet