El cap als núvols

Ara sí que ja ho puc
dir: avui és el meu primer dia a l’atur. Fins ara gastava els dies
de vacances reglamentàries i obligades, que em van indicar a la
oficina del SOC. Doncs avui, amb la documentació he fet dues hores
de cua perquè m’apuntin a la llista de la Empresa més gran
d’Espanya (diuen). No sé si ha estat la calor del lloc, la gentada,
els nervis de portar tots els papers en ordre o què, però he quedat
ben emboirada. No tinc ganes de fer res. Bé, ja fa dies que no tinc
ganes de fer res, però llavors no comptava: estava de vacances, i
ara estic obligada a buscar una feina que no existeix.

No fa cap gràcia fer
vacances quan tothom treballa. S’aprofita per fer encàrrecs,
gestions, arreglar avaries domèstiques, acompanyar a fer gestions a
familiars, ocupar-se de temes dels que ara-que-tens-temps, i sobretot
netejar, netejar i posar ordre a la casa, al jardí, a les terrasses,
a les plantes, les cortines, pintar, treure trastos vells, cuinar,
endreçar papers i tot això…

I quan ho tens tot a
punt què? A seure a llegir. A parlar per telèfon. A prendre el sol.
A fer migdiada…a fer el mandra.

Em costa posar-me a
estudiar, que és el que em tocaria; o millor faria a buscar feina:
cosa de la què no en tinc gens de ganes.

M’ha agafat una
decepció total que no havia experimentat mai. Fa més de trenta anys
que treballo ininterrompudament, i ara em sembla que tot s’ha acabat.

El noi del SOC, molt
amable, m’ha dit que hi ha una pàgina redtrabaja, que dona consells
de com buscar feina. Que ell em diu que no m’amoïni, que gent
preparada com jo sí que en troben de feina; que el problema és la
gent sense ofici ( la sala estava plena de gent de fora, de
sud-americans amb samarreta, de dones magrebines amb el vel, de
noietes mastegant xiclet, de joves ja vestits de paleta…). M’ha
aconsellat de reservar dues hores al dia a buscar feina ( redactar i
repartir currículums, consultar infojobs, entrevistes en
agències de col·locació…), i dues més en formació. Total
meitat de jornada a la recerca, i l’altra meitat dedicada a la
família, amics, esport i lleure.

No sé si és la
calor, deia, però em sento cansada, esgotada de no fer-res,
decepcionada (d’haver canviat una feina motivant i fixa per una altra
de temporal i frustrant), i potser malalta. Una amiga diu que això
se’m passarà, que ara el que haig de fer és descansar i esperar al
setembre. Una altra em diu que aprofiti per prendre el sol a la
piscina i posar-me ben morena. La meva parella no diu res. Els meus
fills diuen que sempre dic el mateix, i acabo trobant feina, que
perquè m’amoïno!

A mi em sembla que
hauré d’anar a la metgessa de capçalera. Segurament és una baixada
de neurotransmissors bioquímics. De moment l’atur ha pujat, i hi ha
una química menys en actiu.

Tweet