Àvies, filles i nétes.
Quan em va agafar
aquella febrada, després de varis dies de debilitat i de pensar que era cosa de la calor, em vaig enllitar. Estava sola a casa, sense
ningú que em portés ni un vas d’aigua, així que vaig anar a casa
de la meva àvia…
Quan era petita,
passava temporades d’estiu a casa de l’àvia. Coincidien les meves
vacances, amb les dels pares, i aquelles estades em semblaven d’una
plena llibertat. A cada casa hi havia les seves normes, però jo li
feia saber a l’àvia, que a casa meva em permetien fer això i allò,
menjar de tot i anar a dormir al vespre prou tard. Ella acceptava,
sense dir ni piu, doncs considerava que els costums i la educació
havien canviat molt, i no s’atrevia a contradir. Així, que jo allà
era la reina de la casa, fet del que em creia mereixedora per ser la
més gran de les nétes.
En aquella casa hi
regnava la senzillesa. Els mobles justos i antics, als que s’ havien
afegit amb els anys els electrodomèstics més necessaris i prou.
Els estris de diari més arcaics; els plats blancs i gruixuts sense
floritures de ceràmica. Al rellotge mecànic se li donava corda cada
nit. A l’habitació fosca de la calaixera hi guardava les verdures,
les patates, i una reserva de galetes, la Coca-cola i la Fanta pels
convidats. El menjador amb el seu bufet,on estava disposada la
vaixella rudimentària de qui sap quan, les copetes de vidre pel
licor, i una ràdio enorme que era al centre de la sala, a sobre d’un
armariet ple de licors fets a casa.
Les habitacions eren
del tot simples: armari, tauleta, un banc als peus del llit i un
llit amb un capçal de fusta enorme. Recordo que els llençols eren
de un cotó gruixut i bast, i quan jo hi anava en treia uns de lli,
que deia que eren més bons i més frescos per l’estiu amb unes puntes
impressionants de coixí fetes a mà.
Al balcó, al capvespre
regàvem els clavells i els geranis de les jardineres. Jo l’ajudava i
mentrestant guaitava a baix. A la planta del carrer un veí portava
l’hort des que l’avi s’havia mort anys enrere. Però els flaires del
poliol, les tomaqueres, cebes, i les mongetes de cultiu arribaven
fins al nostre pis. L’àvia cuinava uns plats simples i nutritius,
verdures, fruites, alguna truiteta, pollastre: tot molt fluix i poc
condimentat, tal com li aconsellava el metge.
Va ser un estiu
d’aquells que em va ensenyar a tallar el cop d’aire. Fins llavors
quan estàvem engripats ens fèiem mirar i curar el cop d’aire. Jo
vaig ser afortunada entre les nétes i m’ho va ensenyar. Un plat amb
aigua, unes gotes d’oli del setrill , un parenostre, un ganivet i
molta fe en les tres jaculatòries. La cura només servia per als
altres, mai per a curar-se un mateix.
No sé si seria màgia
o fe, però ens endevinava quan havíem agafat el cop d’aire: si al
matí, al migdia o al vespre (segons els sants invocats: Sant Martí,
La Verge Maria o Sant Silvestre). A part també ens feia beure una
infusió de poliol, de camamilla, un caldo calent o un gaspatxo
refrescant. Recordo també que ens donava galetes per berenar amb
xocolata. No sé on ho comprava, perquè sempre em semblava tot més
bo del què gastàvem a casa.
Doncs aquell dia de la
setmana passada de la febrada, em va fer enllitar a la habitació
dels convidats, i només recordo que l’endemà em vaig llevar
renovada. Només incorporar-me al llit, em vaig descotxar dels
llençols de fil brodats amb les seves inicials, i amb la seva
camisola de cotó posada vaig adonar-me que l’àvia feia anys que ja
era morta. Que la mare també era morta, i que jo no tinc cap filla
que tingui cura de mi quan sigui velleta. Ni cap néta com jo. Que ara jo podia ser l’àvia…
I amb un cert neguit
vaig poder arribar a la cuina a preparar-me una infusió en la tassa
de porcellana heretada. Vaig guaitar de reüll el gerro amb les flors
de jardí que havia collit, ja marcides. Vaig apuntar-me tres coses a
la agenda: canviar les flors per unes de fresques, tenir sempre
aspirines a la farmaciola ( també ibuprofens, frenadols i
amoxicilina) i ensenyar algú jove i receptiu a trencar els cops d’aire…
