El cap als núvols

Fer el camí de Sant
Jaume és avui dia un referent per a peregrins, caminadors,
esportistes i meditadors amateurs. El meu antic cap m’ho havia
recomanat feia uns anys: Fer el camino et marca un abans i un
després, t’ho recomano- em va dir- Més aviat ho recomano a tothom.
Quan et trobes enmig del camí a una planura de León et preguntes:
què hi faig jo aquí? I segons les teves respostes, vas trobant el
teu camí a la vida.

El meu cap és un
senyor molt gran, ja jubilat, que actualment porta un marcapassos i
ha de passar força revisions mèdiques pel tema cor. No havia estat
mai esportista, ni especialment religiós. Però li reconec un gran
esperit de superació.

Sempre havia pensat
que algun dia hauria de fer el camino. Diversos grups i
persones del meu poble ho havien fet en els darrers anys. Aquest
estiu el va fer una amiga, la RosaR i em va convidar a seguir-los.
Però el meu estat físic no era prou adequat per aquest projecte- li
vaig dir. Ni la meva disponibilitat de dies, i sobretot de nits fora
de casa.

Així que m’he
dissenyat el meu propi camí de Sant Jaume.

A prop de casa hi ha
una ermita restaurada recentment. Forma part del camí de Sant Jaume
català. I allà hi faig una caminada cada dia. Primer va ser per
moure una mica les cames, per començar a caminar. Després he aprés
a meditar mentre camino. I finalment n’he fet el meu propi disseny
del camí de Sant Jaume. El mateix camí cada dia a totes les
diferents hores. Vint-i-quatre trajectes idèntics, a les diferents
vint-i-quatre hores del dia.

Les hores bones per a
caminar ja estan cobertes. Les he fet en solitari, a la fresca. Les
hores del mig del dia, caloroses les he reservat per aquests dies de
fresca i de pluges. Les hores de la nit les faig en companyia per
seguretat. El trajecte d’anada i tornada dura una hora, o sigui que
al paso ligero, deuen ser uns
sis quilòmetres màxim. Passo per ponts i camins, escales i
urbanitzacions, camps de blat i sèquies, berenadors i parcs fins
arribar finalment a la ermita.

Aquest
entrenament físic m’ha permès fer excursions més ambicioses.
Dilluns vam pujar als llacs de Tristaina, a Andorra un dels meus
paisatges favorits. Vam pujar al primer llac,
superar el llac del mig
i vam fer cap fins al de més amunt.
En tot el trajecte, realment fàcil, ens vam poder concentrar en la
bellesa del paisatge més que no pas en l’esforç de la caminada.

Qualsevol
paisatge, qualsevol caminada guanya moltíssim si es fa a primera
hora del matí a despuntar de l’alba. No té preu veure la sortida
del sol amb tot els detalls, des del primer punt fins que el globus
rodó de foc es desprèn de l’horitzó. És un plaer descobrir
paisatges bellíssims a primera hora quan el soroll i la presència
humana encara no han despertat. És un luxe trobar-te només amb les
persones que has triat a l’indret inhòspit i magnífic de la
muntanya escollida. És un regal per la vista, la oïda, l’olfacte,
el tacte i el gust. I és una satisfacció d’haver-hi d’anar a peu,
amb una mica d’esforç, molta il·lusió i en bona companyia.

Aquest
és un bloc personal, i només tenen sentit temes tan personals com
aquesta mena de projectes.

Tweet