Màsters a la bolonyesa.
He començat una nova vida d’estudiant. D’aquesta manera, si estic
apuntada al SOC i faig un curs associat, desaparec de la llista de desocupats
per art de màgia. Perquè mentre estudio i aprofito els recursos públics, no
estic en condicions de buscar feina, sinó de estudiar i formar-me. Així doncs,
una desocupada menys, el que sempre va bé per les estadístiques, sempre que la
meva formació sigui positiva. ( Positiu per a mi vol dir reincorporar-me a una
bona feina…per a ells deu voler dir tornar a cotitzar).
Ara sóc estudiant també de màster a la UPC. I evidentment en el sistema
que pocs mesos enrere els estudiants catalans de totes les universitats havien
trobat inconvenient. Els meus fills van protestar per aquest sistema importat
de fora, que es va signar a la ciutat de Bolonya, i que aquest nom li ha
quedat. Ara l’ensenyament universitari segueix aquestes directrius. De entrada
ja ho notes pel preu dels crèdits: inabastable per a molts. I després pel
sistema d’ensenyament.
He de dir que quan jo estudiava el professor era un savi que portava
tot el saber a sobre, i que ens el transmetia a través de la paraula, les
classes magistrals, i les indicacions de bibliografia sobre el tema. Havies
d’escoltar als mestres, estudiar als apunts, als llibres de suport i després
fer un examen que és el que et donaria una puntuació de l’aprofitament del
curs. Ara el món ha canviat inexorablement, el coneixement, les universitats i
també el sistema d’aprenentatge.
Em presento a classe una mica desorientada. Només una mica, amb la
esperança de posar-me al dia fàcilment amb el que els meus fills m’han explicat
durant aquests darrers anys. Els meus
companys de classe son més joves que els meus fills. Però també hi ha gent que
s’acosta a la meva edat ( sense superar-me), i ni la figura del professor és
del meu temps.
És com si hagués sortit d’una pel·lícula de ciència-ficció, dormida
durant més de trenta anys, i de cop em trobés de nou a la mateixa universitat
on estava estudiant. Les classes físiques les puc reconèixer perquè no ha
canviat l’espai; la arquitectura exterior m’ha facilitat trobar l’edifici; però
el contingut ha canviat de manera gegantina. El professor ens presenta la
assignatura amb unes transparències de power point a la pantalla des del
ordinador ( ja no hi ha pissarra a la vista); només ens indica el títol del
programa. I tot seguit ens encarrega un treball per aquí quinze dies.
Abans la seqüència era aquesta: el professor ensenya – l’alumne escolta
i pren apunts – l’alumne estudia a casa –
fa un treball – el presenta al professor per ser corregit.
Ara el sistema és un altre: El professor marca la pauta del tema.
L’alumne s’espavila a buscar informació en llibres, revistes i
especialment per Internet. La xarxa és
la subministradora de dades reals i palpables, universal i disponible al
moment. L’alumne investiga per fer el treball, s’esforça, s’espavila i fa una
feina ben personal. Els treballs que ens han encomanat ja son diferents per a
cadascú, amb el que fa impossible fer treballs de grup ni copiar.
Vaig perduda. El material de suport és penjat a la xarxa, i he
d’accedir-hi a casa, amb el meu ordinador i la meva contrasenya. Atenció que
els continguts caduquen si no els descarregues en les dates indicades. És el
sistema UOC que jo coneixia, però també en una universitat presencial. També hi
ha una aula a l’escola amb ordinadors a l’abast dels estudiants, la biblioteca
amb llibres físics ( que es poden consultar a la manera clàssica!), servei de
fotocòpies, i sobretot: que cadascú s’espavili.
La Universitat és un reflex de la vida actual. Jo ja treballava amb
aquests mitjans, però se’m fa estrany tornar a estudiar amb sistemes nous. M’hi
adaptaré, n’estic segura; però després d’aquest primer dia de shock, m’adono
que estem en un món on la informació s’ha democratitzat, però no la formació.
Aquest toc de guia docent és com la salsa bolonyesa que s’afegeix als
macarrons. Els macarrons, com la informació és a l’abast universal; la
universitat és la salsa que dona coherència a tot aquest bosc salvatge de
dades, informes, imatges, notícies, estudis, cursos etc que es troben a la
xarxa d’Internet.
Espero no perdre’m al bosc i trobar el bon camí del coneixement.
