Les paraules se les emporta el vent
El món canvia a
marxes accelerades. Ja ho deia l’Alvin Toffler als anys ’70 en el seu
llibre “ El shock del futuro”, en que vaticinava
que els esdeveniments del segle XXI serien el resultat d’una
progressió geomètrica en tots els aspectes. Ja ho vivim com a
espectadors i actors d’aquest segle, del qual hem tastat ja el 10%.
Hem viscut canvis econòmics, socials, familiars i polítics. La
realitat que vivim està molt lluny de la que van viure els nostres
pares, i més encara els nostres avis. Però tots ho esperàvem: una
contínua millora de les condicions de vida, un protagonisme polític
anomenat democràcia, i un sistema de vida que proposa la llibertat
personal per sobre de qualsevol teoria o religió.
Els observadors
socials, que som tots els actors d’aquesta societat, veiem com estem
vivint en un món de contrastos. Excessos per un costat i mancances
per un altre. Els politòlegs n’omplen pàgines cada dia als diaris.
Potser hi ha una part de la població que no se’n adona, i voldria
continuar en un món semblant al del segle XX.
Hem guanyat grans
batalles en les lleis d’igualtat, resultat de la feina d’una sèrie
de persones i estaments que ens han precedit, i d’altres que ens son
contemporanis. I continuen en aquesta feina, perquè aconseguir unes
lleis d’igualtat i de justícia és una feina de picar pedra. Encara,
però hi ha gent que no voldria aquesta igualtat per a tothom, sinó
només per a uns quants (només per a ells, en concret). Parlo
referint-me a gent de gran poder que no és capaç de renunciar ni a
un sol dels seus milionaris privilegis, ni tan sols en nom d’una
justícia social bàsica. Però malauradament, també hi ha gent amb
pocs privilegis, però també poca sensibilitat social, que no
accepta que la llei sigui igual per a tothom, i s’hagi de compartir
aquests drets.
Els signes del segle
XXI que jo veig passen tots per la informació. Primer la Televisió
i després Internet i els mitjans de relació social han canviat el
món.Ja no hi ha res que no
estigui a la xarxa. El nostre nom surt per Internet, ja sigui en
xarxes socials, o en una llista de matriculació de qualsevol centre
cívic. Tot el que hi ha al món està a Internet: la informació,
està a l’abast de tothom, amb les repercussions que se’n deriven
d’aquest fet. Les oportunitats de negoci, la immigració, la
investigació, les relacions humanes, tot ho podem consultar a la
xarxa. Però, no ho oblidem tot té un preu. La informació té un
preu ( i no solament el del servidor ), sinó que canvia els nostres
hàbits, el moviment de persones, les relacions personals, la
educació…
La informació en
alguns casos, ens fa més solidaris. Mai hi havia hagut tantes ONG;
mai tants voluntaris;mai tanta sensibilització vers les catàstrofes
llunyanes. Tan de bo la gent fos tan solidària en les necessitats
més properes i més fàcils de resoldre.
La nostra veu té per
fi un mode de donar-se a conèixer: Internet, a través de blocs,
fòrums, xats…Però tampoc aconseguim arribar al verdader
destinatari de la nostra veu. Tots parlem alhora i qui escolta? Ja
dèiem que les paraules se les emporta el vent, i això vol dir que
parlar no és suficient, i res no queda. Només queda el treball:
potser un llibre, potser un jardí, potser un nen ben educat.
Jo mateixa, al
escriure me’n vaig d’un tema a l’altre. I el que volia dir exactament
ho deixo per al final, perquè encara que les paraules se les emporti
el vent, el món de les idees és la base per a començar a
treballar. I per començar a fer feina, s’ha de deixar de escriure
posts, posar-se dempeus i moure’s. Cal regar les plantes del jardí (avui que fa bo), fer el dinar (que no vivim de paraules), fer les
trucades necessàries per aconseguir una feina (o aquella comanda),
preparar les classes, fer l’esbos d’aquell treball, comprar la fusta
per la instal·lació, i cadascú a la seva tasca.
El futur comença
anant per feina.
