Viure al compàs de les estacions.
Sempre havia dit que
odiava la tardor, no m’agradava, em posava de mal humor, em
descentrava. Però ara he descobert el verdader sentit de les
estacions. Al viure al 100% de tots els moments del dia, al veure el
sol quan surt, sentir el sol calent del migdia, notar el vent a la
cara, lluny de incomodar-me, em fan sentir feliç. Potser perquè no
tinc feina i puc voltar a qualsevol hora del dia, i veig la sortida
de l’escola, al carter, l’escombriaire, i la vida real.
En realitat aquest món
és nou per a mi, jo que m’he estat tancada en una fàbrica més de
trenta anys, amb permís puntual per vacances. Sense haver comés cap
delicte: tancada a la fàbrica, com en cadena perpètua. I ara
frueixo de la llibertat que dóna la vida i el temps; la natura i la
gent del carrer. Sóc lliure a totes les hores del temps, i noto com
la vida està organitzada per estacions. He treballat massa, tan que
a l’hivern no veia la llum del sol, en prou feines podia parlar amb
els veïns, i només em quedava energia per a rutllar monòtonament:
treballar, menjar i dormir. I els caps de setmana i de bòlid: posar
ordre a la roda i descansar per a tornar a començar. I sense parlar
de les hores i hores extres que havia fet sense cobrar! I tot per
arribar fins aquí… la llibertat i la sensació de tenir vida.
És magnífic passar pel
davant d’una escola a l’hora del pati: uns rumors de vida em frapen.
O als parcs a primera hora de la tarda: on només hi van els avis amb
els nets de preescolar. O a la biblioteca: on només gent com jo hi
poden passar les hores de mig matí. És curiós estar en un lloc on
mai hi havia estat en aquella hora. La vida és polièdrica i
desesperada.
Hi ha persones que fan
excursions al Montseny o a la Garrotxa expressament per a veure els
colors de la tardor. És un turisme alternatiu. Igual com ho fan a
les primeres neus al Pirineu, o com la primavera pinta els prats de
verd esperança, o acudeixen a la costa en dies de tempesta.
Necessitem sentir aquesta connexió amb el pas de les estacions, per
tot el que té de particular i de dramàtic. La natura també fa
representacions artístiques i les ments sensibles poden gaudir-ne.
La utilitat d’un bloc
permet fer aquestes observacions en públic, perquè si ho fas en
persona, la gent et mira de dalt a baix i et fa entendre amb els seus
comentaris que tota la vida ha estat així, que no acabes de
descobrir res, i que tens poca feina…
La gràcia és que la
poca feina que tinc em fa adonar del descobriment: aquesta sensació
que adaptem les nostres vides al compàs de les estacions. Primer
perquè qüestions climàtiques ens hi obliguen, i perquè les hores
del sol modifiquen el nostre humor, perquè vivim de les collites de
proximitat, i la gent que no som del centre de ciutats podem veure
com canvia el paisatge.
Podríem també estar
influenciats per les tradicions religioses ( Tots Sants, Nadal,
Pasqua, Sant Joan…), i tota la seva gastronomia, dites i costums.
Potser aquestes tradicions només marquen el pas de les estacions i
la preparació que en feien la gent més antiga. A mi tot em sembla
cada vegada més que formem part d’aquesta natura d’una manera
inseparable, que som habitants d’un planeta particular en què
l’aigua és vida i la vida és una manifestació única. I com a
única vull dir que hi ha menys diferència de la què ens pensem en
totes les formes de vida.
Potser us semblarà
agosarat comparar un arbre amb una persona, però és el que penso, i
en poques línies no es pot explicar millor tot i que molts ja
intuireu del què parlo.
