El cap als núvols

Expliquen que hi ha
una senyora alemanya, la Heidemarie Schwermer de Dortmund, que fa
deu anys que viu perfectament sense haver tocat diners. Recentment ha
escrit un llibre, i pròximament sortirà la pel·licula.

M’he informat una
mica, doncs això de viure sense diners, o molt pocs ens pot
interessar a la majoria de aturats en aquest país, que vivim del
subsidi. La Heidemarie feia de psicoterapeuta i de mestra a alemanya,
i cap de les dues professions no la omplia suficientment: considerava
que la seva aportació a la societat no era prou edificant, i volia
trobar un nou mètode de vida. Una manera de viure en que totes les
professions estiguessin igual de ben valorades: perruquera, mestra o
infermera per exemple, i que una hora de cada una fos intercanviable
en el seu valor. És a dir, si vas a una perruqueria ara et pot
costar entre 20-30 €/h, mentre que si vas al metge especialista la
hora et pot costar entre 80-100€ i això no és just. Va fundar
junt amb un grup de gent un banc de temps. Però ella va anar més
enllà: va donar tots els seus diners als seus fills, i les seves
possessions als seus amics, i es va convertir en una “sense
sostre”: una persona sense domicili fix, sense pagar impostos,
sense dret a votar i sense dret a subsidis ni seguretat social.
Aconseguia habitació a canvi de cuinar per a una família per
exemple; o de netejar en una residència d’estudiants; aconseguia
menjar d’un restaurant biològic a canvi de netejar les taules; i la
resta de serveis ( entrades de cinema, de la òpera, material de
neteja personal etc) a canvi de cangurs, o de sessions de
psicoteràpia. Mai va intermediar diners entre els tractes, i
d’aquesta manera l’experiment que s’havia proposat d’un any l’ha
considerat com a sistema de vida i ja en porta deu.

Ha escrit el llibre
com el títol d’aquest post, i confessa que els diners que ha cobrat
els ha repartit igualment entre una sèrie de col·lectius
necessitats: dones maltractades, assistents socials etc.

Després d’informar-me
una mica sobre aquest cas, arribes a unes conclusions. Ella mateixa
diu que no indueix a ningú a viure així, ha de ser una tria
personal. De fet, opino que algunes persones podrien estar
interessades en aquesta manera de vida, però d’altres en serien del
tot contràries. Algunes feines es podrien intercanviar però
d’altres les hauríem de pagar. Tothom estaria d’acord en oferir
cangurs, classes d’anglès o passejar el gos. La filosofia és temps
x temps. Jo em pregunto què hauria d’oferir una família per a poder
gaudir del lloguer d’un pis, o una persona per a ser operada del cor,
i a veure qui es jugaria la vida per a poder tenir una sessió de
psicoteràpia.

No ho sé: la idea és
bona però no és universal. És políticament correcte, però a
veure qui pagaria impostos, o qui correria amb les feines de la
funció pública. Aquesta senyora porta una vida que no és
extrapolable a la majoria. Ella diu que té molts amics que es van
apuntar a la idea. Però penso que la gent som en gran majoria
mitófils, i estaríem disposats a col·laborar fàcilment amb una
persona famosa. Ella diu, però que hi ha qui la considera una
aprofitada i una vaga. Tot és segons es miri. El que penso és que
no té família que depengui d’ella, va per lliure, i en tot cas
sempre tindrà als seus fills als qui va regalar tot el seu diner
d’entrada…

Tweet