El cap als núvols

A la fi he trobat
feina. En el mateix sector d’Enginyeria Química en que havia
treballat tota la vida, i en una Empresa sòlida, solvent i en
expansió. Em puc considerar amb sort. De fet, molts dels meus
propers ja m’ho vaticinaven. Però fins que no he signat, no he pogut
cantar victoria. Agraeixo les felicitacions.

De la manera que ens
veiem en aquest pais, aquesta és una bona notícia: Empreses que
encara continuen apostant per la expansió. La quotidianitat ens diu
que les empreses rentables encara no estan per llogar gent, sinó
per a mantenir els llocs de treball.

En aquests mesos
d’atur forçat, he aprés a portar una vida molt més austera. Hem
reduit molt les despeses d’energia, i hem tallat d’arrel els
capricis. Ens hem adaptat a la realitat, gastant només el que
teníem, sense allargar més el braç que la màniga. Tot i així no
és possible viure del subsidi i cal anar tirant dels estalvis: uns
diners que vam poder arraconar en temps de bonança, i que
estalviavem amb la intenció de gastar el dia de demà amb
intel.ligència. Els meus fills també han estat conscients del canvi
de cicle, i entre tots hem portat una vida menys consumista. Al final
hem estat feliços, potser encara més. A les cases s’acumulen
objectes que fan nosa de seguida que ha passat el delit de la compra.
Ja no compro llibres: els demano a la biblioteca. Ni música, ho
sento per la SGAE, però la escolto pel Spotify al moment, sense
descarregar res i sense esperes. La verdura la compro directament a
l’hortelà. Ja no quedo per esmorçar amb ningú, ni per prendre
algo, ni sortim a sopar de restaurant. He limitat la compra de roba a
les rebaixes, i tot i així amb molt de compte. La llista del
supermercat ha baixat considerablement: prou de refrescs, marisc,
galetes capricioses i plats preparats. I podria continuar, però ho
deixo per un altre post.

El que jo veig com a
canvi de cicle és el sistema empresarial. Ens havien venut la
història de les meravelles del R + D, una manera d’anar endavant
invertint en qualitat, seguretat en el treball i protecció del medi
ambient. La feina ben feta no te fronteres, deien. Jo he conegut
aquesta mena d’empreses, i us puc ben dir que moltes han fracassat.
Amb diners privats han fracassat, amb diners públics les mantenim
entre tots. En el sector que jo conec, s’havia arribat a cotes
d’excel.lència en tots els detalls. Però en arribar la crisi, no es
va poder mantenir la manufactura, i les fàbriques van haver de tancar: tot el
coneixament en orris. A causa de la necessitat de petits clients,
algunes de les instal.lacions s’han llogat a petits emprenedors que
fan bullir l’olla com poden, amb l’esforç de pujar de nou una
empresa des de les cendres: sense ajudes ni de bancs ni
d’administracions més aviat amb totes les traves. Aquestes empreses
sorgides de les runes no tenen grans produccions, ni poden pagar sous
mínims, ni seguretat, ni normes sofisticades de qualitat, ni per
descomptat invertir en res. Simplement volen subsistir. És com fer
la competència a Xina des de la precarietat, amb el convenciment de
que els xinesos tenen millors instal.lacions i maquinàries…

I comencem de nou. I
comencem contents. Treballo en una empresa en expansió, i sobretot
amb bona gent al costat: gent que no es queixa de les circumstàncies,
és educada i sap col.laborar. És com si parlessim de una era
post-coneixaments, amb tots els recursos a la baixa. És el meu canvi
personal de cicle i el que ens espera per als propers anys.

Tweet