El cap als núvols

Avui és el dia de treva
que em permet prendre distància amb les festes i la feina. Ja hem
superat les tres fases : Nadal i Sant Esteve diades de retrobament
familiar; Cap d’Any amb alguns amics; Reis i tota la parafernàlia
dedicada als nens. Cada data consagrada a un objectiu clàssic, però
també els nous compromisos: sopars d’Empresa, trucades i trobades
amb persones que viuen lluny, petits desplaçaments turístics, o la
retrobada amb la neu.

Un cop hem sobreviscut a
les llargues sobretaules ara se’ns presenta l’àrid gener. Però
tampoc és cert, de seguida tenim a sobre les rebaixes, els exàmens
de gener, la desfilada dels Tres Tombs, i el fred que ens fa quedar a
la vora del foc.

Després de la disbauxa
del desembre, ara tenim ocasió de recollir-nos a l’escalfor de les
tardes curtes, i de les llargues nits a la llar de foc. Tanquem un
cicle natural i obrim el següent.

De conversa amb gent
propera cada cop se sent més allò de: quina sort que s’han acabat
les festes! Per algunes persones aquesta afirmació els hauria de fer
caure la cara de vergonya: tota festa l’han muntada ells. Altres,
volen indicar que hi ha alguna cosa que falla. Una família recorda
amb nostàlgia cada Nadal que fa cinquanta anys van perdre un fill.
Amb el semblant ombrívol no se’n adonen que els fills que han
sobreviscut se senten menysvalorats. Algunes famílies reduïdes
consideren que per aquest motiu, ser pocs i els de sempre, no mereix
cap celebració. D’altres, de cercles reduïts només a la família,
no es veuen inclinats a celebrar com a especial el Cap d’Any. I
molts, sense infants a la vora no senten com a seva la festa dels
Reis. Tot plegat provoca nostàlgia aliena.

Jo penso que aquest
malestar els arriba per tot el muntatge comercial de les Festes: tots
els medis es posen d’acord en una cosa: son dies de reunió,
celebració, despesa, alegria i regals. I encara que no sigui cert,
n’hi ha molts que s’ho creuen.

Per a mi, cada celebració
te el seu moment, hi ha un dia per a cada cosa. I una manera de
fer-ho coincidir per a tots és dedicar un dia universal a aquell
esdeveniment. Nadal = retrobament ( en general), perquè ho entengui
tothom, que no cal treballar, ni anar de vacances precisament aquest
dia. És clar que cadascú sap les seves conveniències i la seva
realitat, i serveis mínims s’han de complir, i qui només té
aquestes dates per viatjar que ho aprofiti. És només una ordenació
sociològica de les celebracions.

Cada casa fa el seu món
i les seves tradicions. El que em sembla fora de lloc és queixar-se
de menjar, gastar i beure tant, tot i que molts caiem a la tentació
perquè ens deixem portar.

Aviat anirem de rebaixes.
Cal aprofitar consumir a preus més raonables; cal proveïrse del
necessari per acabar de passar l’hivern. Tot és qüestió de
filosofia: quin cantó de la nostra realitat estem valorant.

Després vindran altres
Festes: Carnaval, dijous llarder, les calçotades… a les que ens
veurem abocats a donar resposta. Sempre hi ha amics disposats a
muntar un sarau a la més mínima ocasió.

El meu pensament és que
cal viure al compàs de les estacions i valorar el moment amb
serenitat. El millor pensament que tinc ara és que cada dia és més
llarg i cada nit més curta. I que fins setmana santa ( i Sant Jordi)
no tenim més Festes, i això sí que se’m farà llarg…

Tweet