Les amigues.
Acabo de rebre un
correu d’aquests que es fan córrer i que es demana de re-enviar a
les teves amistats. Mai he re-enviat aquesta mena de missatges,
perquè em sembla obeir a un líder narcisista, que sense cap mena de
vergonya vol escampar missatges arreu del món sense fonament.
Normalment aquests
missatges van en format power point, amb fotografies precioses (
encara que trucades), i amb uns textos edulcorats, que semblen
veritats universals mai dites, i amb una musica de fons romàntica.
Si només fos això encara. Però al final et demanen de fer córrer
el missatge. I per aquí no passo: mai ho faig. És un gest de petita
rebeldia a les mil i una servituds del món actual: tots hem de
seguir un fil invisible que ens fa cada cop més idèntics els uns
amb els altres.
Normalment no és tant
el cas de la gent de la meva edat, els més sensibles a la clonació
son els joves. La imitació dels uns als altres em sembla increïble:
els mateixos gestos, vestimenta, tall de cabell…
Tornant als missatges
de Internet: cada cop veig més atreviment alhora d’espantar el
personal amb suposades estafes, hàbits de vida, virus informàtics i
perills del tot inversemblants. No vull dir que no hi hagi un punt de
veritat, però no tant com per protagonitzar la salvació dels amics
avisant del perill.
El darrer missatge que
he rebut parla d’una conferència del cap de psiquiatria de la
Universitat d’Stanford sobre la sensació de felicitat de la conversa
amb les amigues. Vaig desconfiar d’antuvi. Miro per Internet, i veig
que és un escrit que ha corregut món i que tothom desconfia de la
seva veracitat: no hi ha fonts verídiques. Tot i que la versió és
light, diu el mateix que tots els correus dels que parlo: temes
absolutament coneguts per tothom, i que donen la raó a les dones que
queden a parlar amb les amigues.
Estic d’acord
parcialment amb el contingut, de que parlar dels problemes personals
amb les amigues fa que descarreguem serotonina. Però no és la única
manera. Tota relació humana, genera felicitat: riure, compartir,
caminar, jugar, cuinar, llegir i prendre el sol també genera bones
vibracions. Quedar amb les amigues és una cosa més a triar.
És clar, que només
és la meva opinió, i a cada cap el seu barret. Però també observo
cada cop més grup d’amigues que van a caminar, a fer el té, en grup
al teatre, o a qualsevol conferència i en canvi, pocs grups d’amics
que no sigui a esdeveniments esportius…
13 febrer 2011 @ 19:35
Hola, Angelina, No deixo de llegir-me cap dels teus escrits. I pel que fa a aquest en concret, estic completament d’acord amb el que dius sobre aquesta mena de correus electrònics. Jo ja he avisat a unes quantes amistats que no fan res més que enviar-me’n, que he decidit no obrir aquests correus, els elimino d’entrada. Potser sí que em perdré grans pensaments i filosofades que em poden canviar la vida, i no veuré fotografies inimaginables que em farien entrar en mons idíl•lics, però no vull perdre el temps perquè de temps me’n falta per dedicar-lo als meus propis pensaments, filosofades i a aprendre a fer anar les meves pròpies creacions.
Pel que fa al tema de les amigues…bé, aquest és un altre tema que dóna molt de si… ja te’n continuaré parlant. Potser en faré un escrit per al meu blog… Rep una abraçada.
M. Pilar Martínez
13 març 2011 @ 22:35
Hola Angelina,
Totalment d’acord amb tu en el tema de les cadenes de correus, sempre avisava als meus alumnes sobre els perills de reenviar aquests correus, però no m’han fet cas. És perillós seguir la cadena de missatges perquè com més gent sapiga la teva adreça de correu, més vulnerable de ser robada és.
I si és bó gaudir de les amigues, però a mi em fa molt feliç cada vegada que les meves seguidores desconegudes opinen al meu bloc. O el fet de què el Gaspar Hernàndez, hagi triat un dels meus comentaris del facebook a l’ofici de viure parlant sobre l’equilibri personal, i que em feliciti i el comenti a la ràdio.
14 març 2011 @ 19:17
Hola Sara,
No sé si serà casualitat, però aquest comentari el vaig sentir aquest cap de setmana al programa, i vaig saber que eres tú. Només van dir el teu nom: Sara i vaig saber que eres tú, per la manera d’expressar les paraules. Enhorabona! Vol dir que tens molt a dir ( i que escrius poc al blog eh!)
Una forta abraçada!
16 març 2011 @ 15:12
Hola Angelina,
Si és veritat escric poc al blog. Però sóc lenta escrivint, i perfeccionista. Llegeixo abans d’escriure, i les paraules dels altres m’inspiren noves reflexions. La majoria dels últims articles han estat curts i haurien d’haver estat bastant més llargs. Estic pensant deixar l’ollabarrejada, i començar un nou al lloc on està allotjada la lurds. Estic farta de l’spam, i un error en un dels meus articles va provocar que perdés un comentari i que un article se’m publiqués moltes vegades.
Ara, que no tinc feina i que sóc una noia creativa, havia pensat i sobretot després del comentari del Gaspar, en fer un pàgina web amb serveis online d’orientació laboral i psicologia positiva. Si obro nou bloc t’aviso. I GRÀCIES, per dir-me que les meves paraules són savies. Sempre he pensat que els savis són gent que ha viscut molt, i jo sóc molt jove per ser considerada savia.
Si vols et pots fer amigueta meva al facebook, penjo cosetes interessants, i tinc agregat al Gaspar. I l’oferta me la va fer ell, al juny i sense conèixe’m de res.
La meva propera idea és fer un simil ciclista amb el benestar psicològic. Ex: rodes sentiments, manillar raó, fre és el control.
Gràcies Angelina,
Sara