El cap als núvols

Tinc el cap ple de núvols. M’havia proposat treure’m aquest màster, i sí, ho estic fent, però a base de sacrificis. Els meus companys de classe virtuals només es dediquen a l’estudi, són joves, dominen les eines informàtiques i no s’amoïnen com jo. Encara que no s’hi posin cada setmana compleixen amb els terminis dels treballs: son àgils mentalment i quan s’hi posen acaben en un sospir.

Jo també vaig al dia, però he de dir que la disciplina és la meva única eina. Només estudio els diumenges i les festes, i els altres dies pateixo mentalment per si sabré resoldre els problemes d’estadística. Només instal·lar el programa ja va ser una odissea. Una altra, com imprimir els resultats d’un programa que no cabia a la pantalla, i altres com fer els dibuixets de diagrames a la meva mida sense eternitzar-me. Problemes que amb un toc em van resoldre els meus fills ( el de lletres!) quan ja estava desesperada.

El pitjor és llevar-me d’hora el diumenge per posar-m’hi. I quan ja estic concentrada i penso que me’n sortiré haig de deixar-ho per fer el dinar               ( especial de diumenge); o atendre una trucada de telèfon quan estic a mil quilòmetres del que em pregunten i després haig de tornar a fer els mil quilòmetres per retornar al que estava fent.

Quan acabo l’exercici o el treball, m’adono que no calia tant d’esforç per una cosa tan fàcil! I llavors continuaria complicant el tema, per trobar-hi solucions més científiques i útils…i a més sabria explicar-ho millor als meus possibles alumnes.

Quedar per fer una excursió en diumenge s’ha convertit en un impossible. Només pel Pont de la Puríssima vaig poder fer una escapada perquè ho portava tot al dia i no hi havien classes. Ara, en aquestes mini-vacances de Nadal estic ultimant els darrers treballs pels exàmens del gener. A finals de gener ja hauré acabat.

Llavors se’m presenta la tesi. Si he arribat fins aquí, i estic segura que trauré bones notes malgrat tot, he de continuar. En aquell moment potser sí que la disciplina serà més bona aliada, perquè un treball intemporal no s’eternitzi.

Ja posats, diré que va ser la crisi que em va portar a ampliar estudis. Però, també haig de dir que aquests estudis no em faran millorar laboralment, ja que em sento estancada ( i encara gràcies de poder treballar) Potser el nivell d’estudis que assoliré podria ser més un entrebanc a l’hora de conservar la feina. Hi ha gent molt preparada que opta a feines inferiors, per tal d’ocupar-se, però que no son contractats per por a les seves aspiracions futures.

Les meves amigues pensen que ja m’agrada d’estudiar, i que trobo plaer en quedar-me a casa per comptes de sortir a passejar o prendre el sol. Jo també m’ho pregunto de vegades, sobretot quan estic davant l’ordinador cercant una resolució del problema.

Una de les pèrdues recents és aquest blog, que no actualitzava des de feia temps, i tampoc podia seguir els meus favorits. Sembla que m’hagi perdut alguna cosa important. Tampoc he pogut experimentar a la cuina aquests dies de Nadal amb tota la família a casa: només he seguit la tradició a penes. Els meus amics m’han estirat a les celebracions, i és al que menys m’he resistit.

Una cosa útil que he aprés, però, és que quan m’hi poso me’n surto, i que amb aquest precedent podria fer moltes més coses acadèmiques o no. He aprés a fer diagrames de Gantt i de PERT, bones eines per organitzar els projectes i no perdre el temps ni la disciplina. Altra cosa és que molta part del coneixement és a la xarxa, i ens hem de saber moure per trobar recursos valiosíssims de tota classe.

Però tornant al títol del post: la formació i la recerca sempre es fan en soledat, és una cursa personal que demana voluntat, temps i concentració. Qualsevol època és bona per estudiar, però la edat és un factor que frena, estar treballant és un factor que complica i ser mestressa de casa és un factor que frustra. Com a compensació diré que malgrat tot, ens en sortim, i és una fita personal que ningú mai tindrà en compte.

Bon Any Nou a tothom!!!

Tweet