El cap als núvols

Ahir dissabte les exclamacions més freqüents entre veïns i coneguts, a part de desitjar-nos Bon Any era el descans de l’acabament de les Festes. És veritat que aquests dies hem assistit a molts àpats socials, jo penso que tots volguts, hem estat a gust, hem menjat el què hem triat, tot suprem i escollit, i ens hem reunit amb el millors companys de taula.

Nosaltres també hem seguit el costum. Reunions d’amigues, de parelles, de feina, de família física i política, ens han donat unes llargues sobretaules. A cada trobada hem anat convergint a les mateixes converses, que son les que ens ocupen el cap aquests dies. Davant una taula ben parada, amb els millors productes i requisits, cada any tothom es queixa d’una cosa o altre. Les paraules de moda són les retallades: una manera d’indicar que els recursos de que disposem ja no seran els que eren, sinó pitjors, i això ens neguiteja. Però la taula continua farcida, ben il•luminada i nosaltres ben mudats al voltant…
Com cada any, tothom s’expressa en família i en confiança. Deixem anar els nostres  pensaments i temors, amb el desig de ser compresos. Però a la taula hi ha diferents realitats: hi ha el punt de vista de l’autònom, el del treballador de fàbrica, el del petit empresari, també el de l’estudiant que busca feina, el qui té una feina molt precària, el que no sap si es podrà jubilar en bones condicions, els mestres, el qui treballa en un banc, el qui ha esgotat tot l’atur i treballa en negre fent qualsevol feina, el qui encara conserva una feina antiga i un sou antic, el qui és ja jubilat i voldria que res canviés…
Massa punts de vista diferents que haurien d’enriquir una conversa distesa. Però mai no és distesa, es comença amb els punts en comú i s’acaba parlant de privilegis. Sempre, a cada taula el mateix. I un denominador comú que és l’amenaça del canvi a pitjor. Ningú vol renunciar al que té, encara que estigui per sobre de la mitjana. Ningú veu amb bons ulls l’ incompliment aliè de les lleis, els privilegis o els subsidis. Ara sí, tothom coincideix en aplicar la llei més dura als personatges públics que infringeixen la llei d’una manera grotesca.
Fent una mirada sociològica de totes les converses, observo que hi ha gent amb molt bones idees, que aplicades millorarien el sistema. Els autònoms haurien de tenir garantit el cobrament de les feines, els qui treballen en Empreses solvents com un banc no s’haurien de poder pre-jubilar tan fàcilment, les dones de la neteja no haurien de cobrar en negre ( ni tampoc ningú aprofitar-se’n), garantir a empresari amb pics de feina una flexibilitat de treball etc. És a dir: una regulació del treball, dels impostos i dels subsidis en ordre a la integritat i lògica.
Tots estem d’acord que de feina n’hi ha, el que no hi ha son diners. Potser haurem de repartir més equitativament en un futur. Potser eliminar càrrecs polítics obsolets, intermediaris, i buscar més tecnòcrates. Potser limitar el sou de polítics i càrrecs de confiança. Potser potenciar la formació en diversos camps inexplorats com els oficis i la especialització. Potser protegir el medi ambient amb lleis més concretes, potser controlar les inversions públiques, potser ser més solidaris amb el tercer mon per generar esperança en origen, potser fer campanyes de maduresa, estalvi, sobrietat, pensament i salut, potser mil idees més que hem comentat aquests dies…
Mentre la copa ha estat plena hem tingut idees, quan l’àpat s’ha acabat, i la musica ha callat, ens hem aixecat tots de la taula, i hem sortit a estirar les cames. Totes aquelles idees i bones idees, han quedat a la taula buida. Només ens emportem les diferències i algunes enveges que ens acompanyaran la resta de l’any… malauradament.

Tweet