No me llames Dolores…llámame Lola!
La meva amiga Lola estava passant per una crisi de parella mentre ens explicava esverada els seus sentiments. Nosaltres, les amigues que l’escoltàvem no podíem entendre que una relació de tants anys es pogués acabar sense cap motiu aparent.
Tot s’arreglarà, li dèiem mentre donàvem temps al temps, que tot ho cura.
Però en la darrera trobada, després de sortir d’excursió diverses vegades amb la colla, tota sola, ens va confessar que no feia res més que plorar a casa, que estava desmuntada anímicament, i que realment esperava que ell tornés, i que tot fos com abans. Nosaltres, la escoltàvem en silenci, donant-li esperances, de que tot passa i tot arriba.
Finalment, s’ha adonat que tot s’ha acabat: és difícil que ell s’ho repensi, quan que ja ha trobat una altra parella. I a la Dolors li costa d’acceptar…
L’altra dia, ens comentava que la causa dels seus problemes és el seu nom. Dir-se Dolors li ha atret tota mena de dolors emocionals tota la vida. Perdre la parella li ha suposat tota mena de patiments emocionals que s’han convertit en físics, gairebé com una malaltia fatal per la qual no hi ha medicaments. Pots prendre pastilles per dormir, anar a la psicòloga i sortir amb les amigues, però durant la setmana el patiment és constant i desesperant.
Ha pres la decisió de canviar-se el nom. Ara li direm Lola, i sembla més alegre i conformada. Encara plora, però s’ha proposat canviar el xip de la seva vida i recomençar de nou amb la nova identitat.
Curiosament vaig trobar a l’Abacus un llibre curiós i li he regalat. Es tracta de http://www.elblogdelolapons.com/ de la escriptora igualadina Teresa Roig.
Tot i que la història que us acabo de explicar no hi té res a veure, penso que a la Lola li farà riure una bona estona els acudits d’aquesta Lola Pons. Ella també es va canviar el nom, com una mena de defensa pròpia, del seu passat recent i dels sentiments que la persegueixen.
Aquesta mena de històries em son tant properes, que són com una catarsi convergent d’idees: canviar-se el nom, començar de nou i obrir un blog. Precisament el meu nom, Angelina no és el meu propi, sinó el meu alter ego després de un procés de canvis a la vida.

26 febrer 2012 @ 19:56
Aquesta història del nom de la teva amiga Lola, m’ha recordat un fet del qual vaig ser testimoni indirecte, que penso ve a representar el contrari del que expliques pel que fa als noms. En una taula propera a on jo estava, a la cafeteria d’un hospital, es van asseure dues senyores. L’una era la malalta i l’altra la seva acompanyant. La primera es queixava, neguitosa, mig plorosa… quan, l’altra, li va cridar: «¡Felicia, cállate ya! Deberías llamarte Dolores!». (Crec que Felicia vol dir feliç). Com sempre, Angelina, encantada de llegir-te. M. Pilar Martínez