El darrer post…
Feia temps que havia de donar aquest pas: acomiadar-me del blog. I potser avui és el dia més indicat…
Quan vaig obrir aquest blog i començar a escriure al 2006 se’m va obrir una aventura extraordinària. Vaig trobar instruccions en una revista, i el vaig obrir al blogspot. De seguida, l’ Astrid, em va recomanar el blocat, per tenir menys restriccions en la expressió escrita. Mica en mica i un per un, vaig aprendre a escriure posts, afegir fotos, vídeos amb música etc. Va ser una experiència fascinant rebre missatges de gent del país, molt propera i interessant.
Avui dia, la xarxa de blogs s’ha estès d’una manera exponencial, de tal manera que persones, col·lectius, negocis, botigues et disposen del seu espai de blog. L’èxit mediàtic ha estat rotund. Qui no té o ha tingut un blog o més d’un penjat a la xarxa? Aquesta manera d’expressió s’ha popularitzat , amb una sèrie de recursos molt pràctics i populars.
Malauradament o per sort les experiències van canviant. La vida mateixa està en moviment, i nosaltres madurem, o ens avorrim de fer el mateix o les circumstàncies ens obliguen a refer o rectificar camins. No tornem mai sobre els nostres passos, algú va dir. Jo voldria declarar que ja em repetia massa, i potser les meves frases s’havien tornar alliçonadores sense voler. Qui havia tingut la paciència de seguir-me s’adonava de quin tarannà estava feta. No aportava res de nou a la xarxa, amb el meu “ El cap als núvols”.
Vaig començar de manera autobiogràfica, amb aquells petits detalls de la vida que em sorprenien a mi mateixa: l’entorn, la cuina, el jardí, la feina, la família, les amigues, les celebracions, i sobretot les meves reflexions, que en la vida real m’han donat més d’un ensurt per la seva franquesa. Per aquest motiu, vaig obrir el blog. Perquè des de una reflexió serena al davant de l’ordinador podia posar en ordre algunes idees, i escriure-les sense cap censura. Res de l’altre món, tot al contrari, d’una quotidianitat avorridíssima. Però per a mi era una teràpia quotidiana impressionant: pensar-escriure-publicar-rebre missatges de lectors. A mi mateixa m’ha sorprès descobrir com sóc en realitat a través dels meus propis posts. I descobrir tot un mon extensíssim de gent com jo, o ben diferent, que escrivien blocs i generalment sempre m’ensenyaven alguna cosa o moltes de cop. He aprés a través dels posts de persones ben diferents, de totes les edats, mentalitats i procedències.
Sé que el que estic escrivint és de una predictibilitat increïble, i com dirien els meus fills, sempre dic el mateix. Però igual com s’ha de donar coherència a un treball acabant-lo, acomiadar-se d’aquest projecte em semblava obligat.
Al llarg dels anys, des del 2006, ha passat la vida pel davant els meus ulls: canvis de feina, malalties, lluites constants per la vida, la salut, la feina; relacions que s’han esvaït, buits i pèrdues; però també celebracions i alguns petits èxits. El que sí que és segur és que he viscut la vida que m’ha tocat i que he anat direccionant cada dia.
Ara toquen altres reptes. Potser un blog de fotografies, més acolorit i més artístic; menys paraules i més imatges; O potser un blog de fotografies de flors i de fruites, amb frases curtes que facin reflexionar. He de pensar encara com puc enllaçar la experiència del Cap als núvols, amb la comunicació d’imatges boniques i també quotidianes.
Tal com començava el blog, amb un Bona nit, ara m’acomiado de tots els que em vau seguir, o llegir algun cop, amb agraïment sincer. Ens esperen temps canviants per a tots, plens d’esperança i prosperitat pel país, i no dubtem que haurem de continuar lluitant i fent camí, de la manera que ja estem acostumats a fer-ho.
Bona nit i Bona sort per a tots! Que la força ens acompanyi!
