El darrer post…

Filed under: General — angelina at 5:50 pm on dimarts, setembre 23, 2014

Feia temps que havia de donar aquest pas: acomiadar-me del blog. I potser avui és el dia més indicat…

Quan vaig obrir aquest blog i començar a escriure al 2006 se’m va obrir una aventura extraordinària. Vaig trobar instruccions en una revista, i el vaig obrir al blogspot. De seguida, l’ Astrid, em va recomanar el blocat, per tenir menys restriccions en la expressió escrita. Mica en mica i un per un, vaig aprendre a escriure posts, afegir fotos, vídeos amb música etc. Va ser una experiència fascinant rebre missatges de gent del país, molt propera i interessant.

Avui dia, la xarxa de blogs s’ha estès d’una manera exponencial, de tal manera que persones, col·lectius, negocis, botigues et disposen del seu espai de blog. L’èxit mediàtic ha estat rotund. Qui no té o ha tingut un blog o més d’un penjat a la xarxa? Aquesta manera d’expressió s’ha popularitzat , amb una sèrie de recursos molt pràctics i populars.

Malauradament o per sort les experiències van canviant. La vida mateixa està en moviment, i nosaltres madurem, o ens avorrim de fer el mateix o les circumstàncies ens obliguen a refer o rectificar camins. No tornem mai sobre els nostres passos, algú va dir. Jo voldria declarar que ja em repetia massa, i potser les meves frases s’havien tornar alliçonadores sense voler. Qui havia tingut la paciència de seguir-me s’adonava  de quin tarannà estava feta. No aportava res de nou a la xarxa, amb el meu “ El cap als núvols”.

Vaig començar de manera autobiogràfica, amb aquells petits detalls de la vida que em sorprenien a mi mateixa: l’entorn, la cuina, el jardí, la feina, la família, les amigues, les celebracions, i sobretot les meves reflexions, que en la vida real m’han donat més d’un ensurt per la seva franquesa. Per aquest motiu, vaig obrir el blog. Perquè des de una reflexió serena al davant de l’ordinador podia posar en ordre algunes idees, i escriure-les sense cap censura. Res de l’altre món, tot al contrari, d’una quotidianitat avorridíssima. Però per a mi era una teràpia quotidiana impressionant: pensar-escriure-publicar-rebre missatges de lectors. A mi mateixa m’ha sorprès descobrir com sóc en realitat a través dels meus propis posts. I descobrir tot un mon extensíssim de gent com jo, o ben diferent, que  escrivien blocs i generalment sempre m’ensenyaven alguna cosa o moltes de cop. He aprés a través dels posts de persones ben diferents, de totes les edats, mentalitats i procedències.

Sé que el que estic escrivint és de una predictibilitat increïble, i com dirien els meus fills, sempre dic el mateix. Però igual com s’ha de donar coherència a un treball acabant-lo, acomiadar-se d’aquest projecte em semblava obligat.

Al llarg dels anys, des del 2006, ha passat la vida pel davant els meus ulls: canvis de feina, malalties, lluites constants per la vida, la salut, la feina; relacions que s’han esvaït, buits i pèrdues; però també celebracions i alguns petits èxits. El que sí que és segur és que he viscut la vida que m’ha tocat i que he anat direccionant cada dia.

Ara toquen altres reptes. Potser un blog de fotografies, més acolorit i més artístic; menys paraules i més imatges; O potser un blog de fotografies de flors i de fruites, amb frases curtes que facin reflexionar. He de pensar encara com puc enllaçar la experiència del Cap als núvols, amb la comunicació d’imatges boniques i també quotidianes.

Tal com començava el blog, amb un Bona nit, ara m’acomiado de tots els que em vau seguir, o llegir algun cop, amb agraïment sincer. Ens esperen temps canviants per a tots, plens d’esperança i prosperitat pel país, i no dubtem que haurem de continuar lluitant i fent camí, de la manera que ja estem acostumats a fer-ho.

Bona nit i Bona sort per a tots! Que la força ens acompanyi!

CIMG1465

Què hi ha de nou?

Filed under: Quotidianitats — angelina at 10:44 am on diumenge, agost 19, 2012

 

Agost. I tot el que l’agost ens evoca. Vacances: després d’un estiu de frenètic treball a la fàbrica. Calor, molta calor a la feina. No hi ha aires condicionats, no…suor per acabar la feina ben feta, enviar al client i baixar la persiana.

 I després uns dies per desconnectar. No anar enlloc. Quedar-se quieta per assumir que tinc el control del temps i de les situacions…

 Mirar al voltant: sembla que s’han de fregar les persianes. Ara tindré temps de posar ordre els calaixos. Potser s’ha de donar una mà de pintura a la cuina…

 Entrar a la cuina i preparar amanides immenses amb aquests tomàquets collits de l’hort, i cremes d’aquestos carbassons, i escalivar verdures, i fer una taula llarga per sopar de pa amb tomàquet…

 No trobem dies al calendari per retrobar-nos amb la família i els amics tots junts. Un ja se’n ha anat de vacances, l’altra encara hi és, i l’altra ho farà la setmana que ve. El sopar de vacances l’haurem de fer a destemps, potser al setembre. No coincidim.

Quasi no poso la televisió. No hi ha res interessant: repetició de programes que em transporten a deu o quinze anys enrere. Documentals soporífers, pel·lícules antigues per qui no té res a fer, només descansar. Em dedico una estona a mirar altres canals no-habituals. Entenc el concepte de tele escombraries. Gaudeixo de les cerimònies olímpiques. 20 anys de Barcelona-92, jo vaig ser voluntària.

Em dedico a gaudir dels petits detalls que em dona la vida: seure i llegir a la fresca del jardí. Olorar els tomàquets. Passejar i aturar-me a parlar amb els vianants. Entendre que fer vacances és canviar de ritme. Visitar la família.

Interpretar les notícies econòmiques: estem malament, pitjor del que ens pensem, diuen. N’hi ha que aporten dades i anècdotes. Que si ens enganyen, que si ens han portat a la ruïna, que si anirem a pitjor. Serem més pobres. Jo veig com molts autònoms no paguen l’Iva, defrauden i alhora critiquen. Que aquest país està ple de grans defraudadors ( i jo afegeixo que també de petits). Que no hi ha bons gestors al capdavant, que la justícia és lenta, que no donen marge als emprenedors, que ens volen uniformar. Es volen carregar els pilars de la societat: sanitat i educació en benefici de la seguretat i els especuladors. Que tornem cinquanta anys enrere en drets.

Mentrestant la calor ens ofega dins les cases, els carrers son buits, de dia no hi ha circulació. Als vespres les finestres s’obren al carrer: necessitem aire fresc, notícies noves, el caliu de les converses, passejar, aprofitar l’agost, obrir-nos a noves expectatives: renovar-nos.

Bé: res de nou. Seguim en la lluita.

Els viatges mentals.

Filed under: Llibres i viatges — angelina at 7:45 pm on dilluns, abril 30, 2012

Fa setmanes que no actualitzo el blog. No és per manca de temps, que també, sinó perquè el llegir m’ha fet perdre l’escriure.

No m’he mogut de casa, però m’ha semblat que he viatjat lluny i a prop  en la distància i en el temps. He adoptat diferents personalitats, he viscut aventures, he passat gana i set, manca d’amor i passions intenses. He conegut personatges històrics i quotidians, herois urbans i paisatges idíl·lics. En fi, he viatjat gràcies a la imaginació i el treball d’uns escriptors que  paraula a paraula han plasmat emocions tan intenses que les he cregut del tot verdaderes.

 Us en faig cinc cèntims d’alguns llibres que he llegit. La majoria són obres clàssiques, cap novetat del darrer Sant Jordi, doncs encara no m’hi he posat. Apilats a la tauleta, molts llibres esperen el seu torn per començar nous  viatges mentals.

 “El monestir de l’amor secret” de M. Dolors Farrés. Un llibre tan curosament ambientat, amb les descripcions, els diàlegs i l’estil medieval, que m’ha semblat traslladar-me en aquell temps i sentir de debò els càntics dels monjos.

“El nen perdut que sabia el que volia d’Aher Arop Bol. El viatge des del Sudan fins a Sud-Àfrica, de l’Aher, un nen de quatre anys que d’un camp de refugiats d’un pais en guerra, arriba a la llibertat.

“Botchan”  de Soseki Natsume, les peripècies d’un professor de física a principis del segle XX a Japó: un llibre de culte en aquell pais. Malgrat ser un clàssic, surpren la vigència de les situacions.

“La maleta sarda”  un llibre de suspens de la Margarida Aritzeta ambientat en una illa de la mediterrània…

“Winesburg, Ohiode Sherwood Anderson, la vida quotidiana en un poble rural dels Estats Units a primers del segle XX:

 

Tot està escrit.

Filed under: Persones importants — angelina at 7:05 pm on dijous, març 22, 2012

Fa poques setmanes  van obrir una nova perruqueria al meu carrer. Com que estava molt més a prop de la que anava habitualment, vaig decidir provar. La Nati estava sola, era nova al veïnat i costa de trobar clientela en aquesta època. Vam parlar poquet, mentre triava l’estil de pentinat que volia, i com que la tanda era bona va poder estar per a mi tota la estona i vaig acabar ben ràpid.

 A la perruqueria les senyores anem a reforçar la nostra imatge, a sentir-nos bé, a canviar de look, a polir l’aspecte, a afegir un signe de distinció a un compromís que tinguem, i també a esplaiar-nos amb les nostres opinions. De vegades, a les perruqueries també pots aprofitar per a  posar-te al dia amb les revistes del cor, amb les revistes de pentinats i tendències professionals, a les novetats del barri, de les famílies, de les festes…

 Al cap de dos o tres visites, la Nati i jo ja vam començar a parlar de temes més personals. Tan personals com la edat: jo la feia més jove que jo, i ella també m’hi feia. Total, que resulta que vam néixer al mateix any, el mateix més i ella l’endemà de mi: o sigui que ens portem unes hores. Som de la mateixa edat, i ni quan anava a l’escola havia trobat cap persona tan propera en edat. Ella diu que som com bessones.

 Tot això ho explico, perquè a mi aquests detalls em sorprenen una mica. Les coincidències que et porten les circumstàncies. Jo ja tenia una perruquera de molts anys, i sense tenir-ne cap queixa vaig canviar. Amb la Nati vam començar a parlar de la família, de la societat, de la feina, dels governants, de la crisi…com quasi a cada conversa d’avui dia. Li sobra temps i aprofita per llegir a la perruqueria. Em va deixar un llibre que havia acabat recentment: Los inmigrantes, d’en Howard Fast. La història d’una saga de famílies que van partir d’Europa fins als Estats Units de principis de segle. Es van establir a Califòrnia, van prosperar ràpidament, i quan havien aconseguit una gran fortuna als negocis va esclatar el crack del 1929. Molts es van arruïnar i van haver de començar de nou.

 Es curiós veure com aquest llibre escrit al 1977, esdevé d’ una actualitat molt propera, i ens descriu l’endeutament, les grans inversions, les previsions inflades, i unes il·lusions basades en unes realitats totalment falses. Tal qual ens ha passat recentment. Tothom veia que no anàvem bé, però  economistes, financers i responsables econòmics segurament que no havien llegit encara aquest llibre.

Vida de masia

Filed under: Filosofia pràctica — angelina at 11:59 am on diumenge, febrer 26, 2012

 Aquests dies de neu vam anar a sopar a casa d’una amiga que viu en una urbanització moderna als afores.

 Ja feia dies que ens devíem la trobada, i va tocar aquella nit de neu al sortir de la feina. Al davant de la llar de foc vam parar la taula, i a la llum tènue de les espelmes vam parlar, com sempre, de la vida…

 Aquest cop vam escoltar encadilades detalls de la vida de la RosaR. Va coincidir que, de les quatre, tres havien nascut a masies de pagès. Jo escoltava encantada, perquè sóc nascuda a centre ciutat i mudada als afores, i tot allò que explicaven em sonava a novel·la.

 És difícil imaginar una vida diferent a la que portem ara, quan que fa només cinquanta anys, a la masia no hi havia aigua corrent, deia la Rosa. Tenien un  pou i llum i encara gràcies. No hi havia calefacció, només la llar de foc que escalfava la estada principal on es feia vida continuadament. Per anar a dormir s’escalfava una bossa de goma  d’aigua calenta i abraçats es ficaven al llit. Algun matí, en algunes cases, el vas d’aigua de sobre la tauleta de nit estava glaçat, i t’havies de vestir despresa. Eren comuns els perellons a causa del fred, i com a lavabo només hi havia les comunes normalment lluny de la casa. La Rosa parlava que a la entrada hi havia la quadra del “matxo”, i per les escales pujaves a les habitacions. Persones i animals sota el mateix sostre. Per berenar pa, vi i sucre pels infants, i a tendra edat a treballar.

 Com que no existia la figura del cangur, la mare de la Rosa feia quedar a la nena a casa la modista en sortir d’escola. Així que tècnicament als set anys, la Rosa ja treballava sobrefilant. Encara que sense sou, només a canvi de l’ensenyament i del vestit que la modista li tallava cada temporada.

 Sí, no parlem de postguerres ni de tercer món: parlem d’un passat recent en una terra propera i civilitzada. Ara mateix, al mig del bosc d’aquest poble on va néixer la Rosa, la gent hi va a passar l’estiu a les cases rurals amb tota mena de comoditats.

 La reflexió de tota la conversa va ser que potser havíem arribat a cotes de comoditat, de drets laborals i de protecció de la mainada, de instrucció i de riquesa. Però, diu la Rosa, tot el que va riure i passar-s’ho bé en aquells anys, no té comparació amb el que ha vist en la vida dels seus fills i néts.

 Avui dia ens fan pànic quatre volves de neu, quedar-se sense pa un sol dia, perdre la feina i anar a l’atur i enviar a treballar al fill de setze anys. Els temps han canviat, sí, ens hem adaptat o ens hem acomodat…

 En tornar cap a casa, en el cotxe amb calefacció, a fora es desplegava la glaçada de l’any. La ràdio ens avisava de prendre precaucions i el GPS ens conduïa per una carretera sense perills.

Els temps continuaran canviant, vam decidir les tres mentre arribàvem a casa, potser necessitarem equilibrar la disbauxa amb la prosperitat, la justícia amb la ambició, la despesa amb el treball i retrobar de nou el camí que porta a la lluita contínua.

No me llames Dolores…llámame Lola!

Filed under: Persones importants — angelina at 10:05 am on diumenge, febrer 19, 2012

La meva amiga Lola estava passant per una crisi de parella mentre ens explicava esverada els seus sentiments. Nosaltres, les amigues que l’escoltàvem no podíem entendre que una relació de tants anys es pogués acabar sense cap motiu aparent.

Tot s’arreglarà, li dèiem mentre donàvem temps al temps, que tot ho cura.

 Però en la darrera trobada, després de sortir d’excursió diverses vegades amb la colla, tota sola, ens va confessar que no feia res més que plorar a casa, que estava desmuntada anímicament, i que realment esperava que ell tornés, i que tot fos com abans. Nosaltres, la escoltàvem en silenci, donant-li esperances, de que tot passa i tot arriba.

Finalment, s’ha adonat que tot s’ha acabat: és difícil que ell s’ho repensi, quan que ja ha trobat una altra parella. I a la Dolors li costa d’acceptar…

L’altra dia, ens comentava que la causa dels seus problemes és el seu nom. Dir-se Dolors li ha atret tota mena de dolors emocionals tota la vida. Perdre la parella li ha suposat tota mena de patiments emocionals que s’han convertit en físics, gairebé com una malaltia fatal per la qual no hi ha medicaments. Pots prendre pastilles per dormir,  anar a la psicòloga i sortir amb les amigues, però durant la setmana el patiment és constant i desesperant.

Ha pres la decisió de canviar-se el nom. Ara li direm Lola, i sembla més alegre i conformada. Encara plora, però s’ha proposat canviar el xip de la seva vida i recomençar de nou amb la nova identitat.

Curiosament vaig trobar a l’Abacus un llibre curiós i li he regalat. Es tracta de http://www.elblogdelolapons.com/  de la escriptora igualadina Teresa Roig.

Tot i que la història que us acabo de explicar no hi té res a veure, penso que a la Lola li farà riure una bona estona els acudits d’aquesta Lola Pons. Ella també es va canviar el nom, com una mena de defensa pròpia, del seu passat recent i dels sentiments que la persegueixen.

Aquesta mena de històries em son tant properes, que són com una  catarsi convergent d’idees: canviar-se el nom, començar de nou i obrir un blog. Precisament el meu nom,  Angelina no és el meu propi, sinó el meu alter ego després de un procés de canvis a la vida.

Els nous esclaus.

Filed under: Polèmiques — angelina at 6:16 pm on diumenge, febrer 12, 2012

Lamentablement estem vivint moments difícils. Parlem de la crisi financera, econòmica, de la quantitat de persones que estan sense feina, i els que viuen situacions límit. Parlem del sofriment i la incertesa de qui està a punt de perdre la feina, de les ERE, de les retallades i de les que no son retallades sinó directament acomiadaments o supressions de llocs de treball.

Però alguna hora hauríem de parlar de gent que sí que treballen, i més ben dit massa, i tot i així pateixen crisi. Alguna cosa no funciona en una societat de drets i obligacions. Són  gent  vulnerable econòmicament, gent que els falta poc per la jubilació, i  joves que accedeixen a primeres feines, gent per contracte temporal, i gent que treballa sense contracte.

Sovint veiem reportatges de empresaris a qui els ha baixat la feina, o els beneficis, i sempre troben a l’empleat feble a qui fer pagar. Treballar dotze hores a canvi d’un contracte de mitja jornada; treballar hores a compte de quan no hi haurà feina; acabar una comanda i cobrar als noranta dies; allargar la jornada fent feines domèstiques a casa de l’empresari, cotitzar per una feina inferior i molts més abusos més que no surten a la llum.

Hi ha llicenciats amb màsters i una formació exquisida que es presenten a feines menors i que opten per simplificar el currículum. Ningú vol un llicenciat amb aspiracions per una feina mecànica. Mentrestant però, els qui no troben feina s’apunten a cursos de formació teòrica i estan descomptats de les llistes d’aturats.

Els sindicats no tenen armes per la lluita contra els abusos, i els convenis col·lectius només poden defensar als treballadors fixes i declarats.

Davant d’aquest panorama, ens preguntem quina opció prendre. Tothom calla davant la injustícia. Ara ja no es dona la culpa als emigrants, com hipòcritament s’havia fet fins ara. Es demana la responsabilitat de politics i poders econòmics, mentre veiem com s’ensorra el sistema i no sabem cap on anar.

Fa un temps assistíem a les revoltes dels indignats. Em semblava que tindrien un gran futur al món i al nostre país. Però ja  se’n parla molt poc. Potser no tenien líders, però tampoc tenien poder ni econòmic ni dels partits politics, i tampoc la gent no els vam donar prou suport. Els indignats som la majoria, però no vam aprofitar la ocasió en aquell moment per fer sentir prou forta la nostra veu.

Ara, amb les noves reformes laborals, acabem de rematar la mala feina: acomiadaments més barats. Ara es donaran armes per abaratir els contractes. No es crearan més llocs de treball, ni millorarà l’economia, ni afavorirem riquesa ni oportunitats, sinó al contrari més desocupats i més feines en precari.

Coneguts amb feina fixa de fa molts anys veuen com la pressió augmenta en el seu entorn laboral: l’empleat gran fa nosa, té un sou amb antiguitats i és lent amb les noves tecnologies. L’empresari trobarà una oportunitat en les noves lleis, per abaratir plantilles i amortitzar en poc temps.

L’inexplicable és que els abusos no es destapen per la por a quedar-se sense res, tan forta és la necessitat.

Jo em pregunto què se’n ha fet d’aquelles campanyes de seguretat en el treball, de fer la feina ben feta, d’investigar, de crear emprenedors, de posar les coses fàcils als autònoms, de tenir un bon currículum.

Asseguren que amb les noves lleis sortiran a la llum les feines submergides. Jo penso que molta gent encara viu a l’ombra dels recursos de les famílies i d’unes feinetes que els mantenen però que no els permeten cotitzar ni pagar impostos. Almenys, diuen ara obligaran a fer contractes a les dones de la neteja. Ja veig l’ombra de empresaris creant empreses de neteja.

Sobretaules.

Filed under: Polèmiques — angelina at 10:41 am on diumenge, gener 8, 2012

 

Ahir dissabte les exclamacions més freqüents entre veïns i coneguts, a part de desitjar-nos Bon Any era el descans de l’acabament de les Festes. És veritat que aquests dies hem assistit a molts àpats socials, jo penso que tots volguts, hem estat a gust, hem menjat el què hem triat, tot suprem i escollit, i ens hem reunit amb el millors companys de taula.

Nosaltres també hem seguit el costum. Reunions d’amigues, de parelles, de feina, de família física i política, ens han donat unes llargues sobretaules. A cada trobada hem anat convergint a les mateixes converses, que son les que ens ocupen el cap aquests dies. Davant una taula ben parada, amb els millors productes i requisits, cada any tothom es queixa d’una cosa o altre. Les paraules de moda són les retallades: una manera d’indicar que els recursos de que disposem ja no seran els que eren, sinó pitjors, i això ens neguiteja. Però la taula continua farcida, ben il•luminada i nosaltres ben mudats al voltant…
Com cada any, tothom s’expressa en família i en confiança. Deixem anar els nostres  pensaments i temors, amb el desig de ser compresos. Però a la taula hi ha diferents realitats: hi ha el punt de vista de l’autònom, el del treballador de fàbrica, el del petit empresari, també el de l’estudiant que busca feina, el qui té una feina molt precària, el que no sap si es podrà jubilar en bones condicions, els mestres, el qui treballa en un banc, el qui ha esgotat tot l’atur i treballa en negre fent qualsevol feina, el qui encara conserva una feina antiga i un sou antic, el qui és ja jubilat i voldria que res canviés…
Massa punts de vista diferents que haurien d’enriquir una conversa distesa. Però mai no és distesa, es comença amb els punts en comú i s’acaba parlant de privilegis. Sempre, a cada taula el mateix. I un denominador comú que és l’amenaça del canvi a pitjor. Ningú vol renunciar al que té, encara que estigui per sobre de la mitjana. Ningú veu amb bons ulls l’ incompliment aliè de les lleis, els privilegis o els subsidis. Ara sí, tothom coincideix en aplicar la llei més dura als personatges públics que infringeixen la llei d’una manera grotesca.
Fent una mirada sociològica de totes les converses, observo que hi ha gent amb molt bones idees, que aplicades millorarien el sistema. Els autònoms haurien de tenir garantit el cobrament de les feines, els qui treballen en Empreses solvents com un banc no s’haurien de poder pre-jubilar tan fàcilment, les dones de la neteja no haurien de cobrar en negre ( ni tampoc ningú aprofitar-se’n), garantir a empresari amb pics de feina una flexibilitat de treball etc. És a dir: una regulació del treball, dels impostos i dels subsidis en ordre a la integritat i lògica.
Tots estem d’acord que de feina n’hi ha, el que no hi ha son diners. Potser haurem de repartir més equitativament en un futur. Potser eliminar càrrecs polítics obsolets, intermediaris, i buscar més tecnòcrates. Potser limitar el sou de polítics i càrrecs de confiança. Potser potenciar la formació en diversos camps inexplorats com els oficis i la especialització. Potser protegir el medi ambient amb lleis més concretes, potser controlar les inversions públiques, potser ser més solidaris amb el tercer mon per generar esperança en origen, potser fer campanyes de maduresa, estalvi, sobrietat, pensament i salut, potser mil idees més que hem comentat aquests dies…
Mentre la copa ha estat plena hem tingut idees, quan l’àpat s’ha acabat, i la musica ha callat, ens hem aixecat tots de la taula, i hem sortit a estirar les cames. Totes aquelles idees i bones idees, han quedat a la taula buida. Només ens emportem les diferències i algunes enveges que ens acompanyaran la resta de l’any… malauradament.

Començar de zero.

Filed under: Filosofia pràctica — angelina at 7:46 pm on diumenge, gener 1, 2012

BON ANY NOU!!

Avui és el dia perfecte per inventar nous propòsits. No és que tingui res d’especial aquest dia de son i ressaca, però està situat al principi de tots els calendaris.

Avui estrenem les agendes, donem la volta al full o llencem els calendaris vells.

Sempre penso en aquesta diada, que tenim la excusa perfecte per renovar-nos: crear noves tradicions , llençar trastos vells, començar dinàmiques que ens poden ser més útils. Qui sap si una dieta especial, si pensar en canviar d’actituds vitals, si aprendre alguna cosa nova…

És una oportunitat per intentar-ho de valent!

 

La soledat de la estudianta.-

Filed under: Històries d'Art — angelina at 3:23 pm on dissabte, desembre 31, 2011

Tinc el cap ple de núvols. M’havia proposat treure’m aquest màster, i sí, ho estic fent, però a base de sacrificis. Els meus companys de classe virtuals només es dediquen a l’estudi, són joves, dominen les eines informàtiques i no s’amoïnen com jo. Encara que no s’hi posin cada setmana compleixen amb els terminis dels treballs: son àgils mentalment i quan s’hi posen acaben en un sospir.

Jo també vaig al dia, però he de dir que la disciplina és la meva única eina. Només estudio els diumenges i les festes, i els altres dies pateixo mentalment per si sabré resoldre els problemes d’estadística. Només instal·lar el programa ja va ser una odissea. Una altra, com imprimir els resultats d’un programa que no cabia a la pantalla, i altres com fer els dibuixets de diagrames a la meva mida sense eternitzar-me. Problemes que amb un toc em van resoldre els meus fills ( el de lletres!) quan ja estava desesperada.

El pitjor és llevar-me d’hora el diumenge per posar-m’hi. I quan ja estic concentrada i penso que me’n sortiré haig de deixar-ho per fer el dinar               ( especial de diumenge); o atendre una trucada de telèfon quan estic a mil quilòmetres del que em pregunten i després haig de tornar a fer els mil quilòmetres per retornar al que estava fent.

Quan acabo l’exercici o el treball, m’adono que no calia tant d’esforç per una cosa tan fàcil! I llavors continuaria complicant el tema, per trobar-hi solucions més científiques i útils…i a més sabria explicar-ho millor als meus possibles alumnes.

Quedar per fer una excursió en diumenge s’ha convertit en un impossible. Només pel Pont de la Puríssima vaig poder fer una escapada perquè ho portava tot al dia i no hi havien classes. Ara, en aquestes mini-vacances de Nadal estic ultimant els darrers treballs pels exàmens del gener. A finals de gener ja hauré acabat.

Llavors se’m presenta la tesi. Si he arribat fins aquí, i estic segura que trauré bones notes malgrat tot, he de continuar. En aquell moment potser sí que la disciplina serà més bona aliada, perquè un treball intemporal no s’eternitzi.

Ja posats, diré que va ser la crisi que em va portar a ampliar estudis. Però, també haig de dir que aquests estudis no em faran millorar laboralment, ja que em sento estancada ( i encara gràcies de poder treballar) Potser el nivell d’estudis que assoliré podria ser més un entrebanc a l’hora de conservar la feina. Hi ha gent molt preparada que opta a feines inferiors, per tal d’ocupar-se, però que no son contractats per por a les seves aspiracions futures.

Les meves amigues pensen que ja m’agrada d’estudiar, i que trobo plaer en quedar-me a casa per comptes de sortir a passejar o prendre el sol. Jo també m’ho pregunto de vegades, sobretot quan estic davant l’ordinador cercant una resolució del problema.

Una de les pèrdues recents és aquest blog, que no actualitzava des de feia temps, i tampoc podia seguir els meus favorits. Sembla que m’hagi perdut alguna cosa important. Tampoc he pogut experimentar a la cuina aquests dies de Nadal amb tota la família a casa: només he seguit la tradició a penes. Els meus amics m’han estirat a les celebracions, i és al que menys m’he resistit.

Una cosa útil que he aprés, però, és que quan m’hi poso me’n surto, i que amb aquest precedent podria fer moltes més coses acadèmiques o no. He aprés a fer diagrames de Gantt i de PERT, bones eines per organitzar els projectes i no perdre el temps ni la disciplina. Altra cosa és que molta part del coneixement és a la xarxa, i ens hem de saber moure per trobar recursos valiosíssims de tota classe.

Però tornant al títol del post: la formació i la recerca sempre es fan en soledat, és una cursa personal que demana voluntat, temps i concentració. Qualsevol època és bona per estudiar, però la edat és un factor que frena, estar treballant és un factor que complica i ser mestressa de casa és un factor que frustra. Com a compensació diré que malgrat tot, ens en sortim, i és una fita personal que ningú mai tindrà en compte.

Bon Any Nou a tothom!!!

Next Page »