El cap als núvols

Llegeixo al diari una carta al director que em sorprèn.

Un professor de secundària comenta un fet que li va succeir amb un dels seus alumnes. Precisament un de baix rendiment que va abandonar els estudis a mig curs per anar a treballar a la construcció en l’època de les vaques grasses. I que poc temps després el va anar a saludar a la sortida de l’ institut conduint un cotxe esportiu.

Em puc imaginar els fets com a molt quotidians. Però el que no em podia imaginar era la queixa del professor. Senzillament es queixava dels alts sous dels paletes en comparació a la d’un professor, i del mal cap del seu alumne de comprar se un cotxe esportiu a la primera oportunitat.

He estat donant voltes a la carta, als verdaders motius argumentats pel professor i al que a mi em sembla el fons de la qüestió.

Realment molts dels alumnes que van a parar a la construcció ( o anaven a parar a aquest sector en expansió fa uns anys) son joves que no  han volgut o no han pogut continuar estudis. Per varis motius: econòmics, familiars, culturals, també socials, però majoritàriament perquè reconeixen que no els agrada estudiar. Jo he escoltat en alguns ambients, tan educatius com familiars aquesta frase: aquest noi no serveix per a res, no té cap, ni voluntat ni disciplina. No arribarà enlloc…

Però resulta que el xicot troba feina en una obra. Es lleva molt d’hora, és esforçat, respecta als companys i és amic de tothom, i fa totes les hores que li mana l’encarregat per dura que sigui la feina. I al cap del mes es troba amb una bona nòmina.

Jo he conegut, via formació professional i en contracte de pràctiques a algun jove que havia estat expulsat de l’escola. I a la fàbrica era un autèntic manetes, feliç de poder desenvolupar una feina que li agradava, i envoltat de gent que el respectava. La seva autoestima el motivava a donar el millor d’ ell mateix.

Una amiga mestre m’havia comentat el comportament desastrós a classe d’algun alumne seu que no assolia ni coneixements ni disciplina. Aquests mateixos alumnes després havien muntat empreses, eren autònoms, o uns professionals manuals excel·lents.

És que ens hem de quedar amb les notes acadèmiques per avaluar el futur d’un alumne?

La carta al diari, s’acabava en el fet de que poc temps de la visita al professor amb l’esportiu, l’alumne es va quedar sense feina a la construcció i evidentment va haver de tornar el cotxe per no poder pagar-lo. El professor proposava una polèmica al voltant dels sous, les feines, el malbaratament i les retallades actuals als funcionaris. Però la meva reflexió és una altra.

Hi ha joves amb ganes  i possibilitats d’estudiar , i n’hi ha que aspiren a un altre futur. Els primers troben en l’escola actual un marc on estudiar, progressar i ser tutelats a les Universitats. Els que volen seguir un altre entorn no son compresos. Se l’ s titlla de rebels, d’incompetents o pitjor encara de burros. Sí que hi ha les escoles de Formació Professional o cicles formatius, però sembla que els enviem com a pedaç perquè no serveixen per a res més. Gran error.

Sembla que el prestigi ve donat per una llicenciatura o un doctorat, per ser un informàtic expert o un escriptor consagrat. Però molts dels llicenciats, doctors o escriptors no serien capaços de treballar ni un sol dia d’enguixadors. I aquells joves suspesos a les escoles, si els veiessin se’n riurien de la seva inexperiència i manca de voluntat en aprendre un ofici manual.

El que els falta a aquests alumnes és un guiatge cap la seva vocació autèntica. Aquell camí on seran mestres erudits en la seva feina. I un respecte per valorar els resultats del seu treball, com una feina necessària en aquesta societat.

Un alumne que no està a gust en una aula, no hi hauria d’estar obligat a anar-hi. Ans al contrari la escola hauria de encarrilar-lo cap als seus interessos. Donar-li una base de coneixements per a desenvolupar-se a la vida pràctica, unes indicacions de on cal acudir en cas de problemes i sobretot un assessorament als pares.

Prou de valorar  les persones per les seves notes d’escola. Cal tenir respecte també pels oficis, per simples i humils que siguin. Potser el que cal potenciar és el respecte dels alumnes, uns valors i una educació molt més a la altura de les necessitats de la societat.

És el que m’ha portat a pensar en llegir la carta esmentada

Tweet

He acabat de llegir el llibre de la Annie Leonard , la experta internacional sobre consum, “ La historia de las cosas”

El vídeo The story of the stuff  està circulant per Internet des de fa uns dos o tres  anys, el vaig trobar prou interessant, pel que vaig aconseguir el llibre que es va editar a continuació, amb moltes més dades i amb un caire més seqüencial.

 El desenvolupament de la Història de les coses comença amb la extracció dels materials base per la fabricació de les coses, les connotacions de consum, i finalment la eliminació de les coses com a residu obsolet i contaminant.

 Com a estudiant de postgrau, he cursat aquest any la assignatura de “ Sostenibilitat dels processos químics industrials”, que es basa en l’estudi de la reducció, reutilització i eliminació dels banys d’efluents industrials a les lleres, dels residus sòlids i gasosos. Els treballs  de sostenibilitat en indústries està regulat per llei, gravat amb impostos i reflectit en els costos de fabricació. Però amb l’ús d’aquests bens i serveis l’usuari no està en general mentalitzat sobre els verdaders costos ambientals de les coses que consumeix.

 El llibre ens obre els ulls de la sobreexplotació del planeta, que per extreure una sèrie de materials ha de fer malbé uns altres recursos que no solen ser renovables. A més de perjudicar comunitats indígenes, destrossa paisatges, medi ambient i recursos futurs que algun dia segur necessitarem.

 En el tema de fabricació, ja sabem on és la fàbrica del món, quina mà d’obra utilitza, en quines condicions de salut laboral, d’horaris, de drets i de respecte. Es fabrica més de pressa que el que es pot demandar, pel que les tàctiques són prou estudiades: obsolescència programada, publicitat, consumisme desaforat…

 I en el consum, ja veiem els caps de setmana què fan moltes famílies als centres comercials: buscar l’oci en la adquisició de coses i més coses. Roba més barata que el que costa fabricar, artilugis de fabricació xinesa, plàstics, embalums i cartrons de presentació.

 A partir d’aquí, per fer lloc a les noves coses, cal desfer-se de les antigues, perquè l’espai és finit a les llars. I ens hem d’inventar els abocadors: els de les coses que ens sobren, i els de la matèria orgànica imprescindibles. El llibre fa un repàs dels sistemes d’eliminació perillosos com les incineradores o els cementiris, i aboca pel reciclatge (encara que preferentment es fa una crida a la moderació del consum, la tria,i la reutilització)

 Un capítol interessant és el consum diari de cosmètics que poden ser perillosos per la salut i medi ambient. La indústria de la cosmètica és la segona en volum econòmic en tot el món, darrera de la petrolífera. En la següent pàgina podeu testar si els cosmètics que utilitzeu estan a la zona segura, la perillosa o la tòxica: www.cosmeticdatabase.com

 El viatge al malbaratament però, és el que vaig fer aquest estiu a l’estil de vida dels americans. Durant una setmana vaig poder comprovar el tipus de vacances que fan, que es correspon amb els recursos dels que disposen: malbaratament energètic dels aires condicionats, del menjar, dels recursos per tirar endavant qualsevol empresa o negoci, i malbaratament del pensament.

Això del pensament és el que em va semblar més anguniós. Els americans pensen que (per patriotisme) tenen el dret de defensar el seu estil de vida a costa del que sigui. De fet, ho hem comprovat sempre amb la política exterior que emprenen, sigui quin sigui el govern que triïn. I aquest dret els fa ser proteccionistes amb la seva política, i centrats només en la seva pròpia realitat. En prou feines coneixen el món, i viatgen com si tot el món fos Amèrica, i ells el centre del món.

No hi ha res com poder viatjar per conèixer món, penso jo. Però encara hi ha una cosa que el supera, i és poder tornar a casa. No hi ha res millor com viure a la Mediterrània.

Tweet

De  Bloc.cat ens han passat a Blog.cat. Ens fan canviar de casa. Ens han explicat que és per evitar l’spam que aquests darrers anys s’havien fet amos de la xarxa de blocs en català blocat. Esperem que el giny eviti l’enviament massiu de comentaris fora de context.

Mentrestant, hem hagut de canviar de presentació. Després de fer innumerables proves amb les caràtules proposades, he triat aquest disseny que em permet posar una foto meva.

He tingut un cert enrenou en els posts anteriors, doncs el sistema nou m’havia duplicat una bona colla, i a part que no es conserva la disposició de punts i apart. Tant se val, a partir d’ara veurem fins on arriben les possibilitats d’aquest nou suport, acollit a la xarxa WordPress. ( De moment falta el corrector en català…)

Ens canviem de casa, però això rai, ens emportem els veïns, els seguidors, i ens anem a una urbanització nova, on tot està per descobrir, i ens han conservat el nostre tarannà.

Ens anirem seguint…

P.D. Finalment, puc accedir amb tots els recursos al blog.cat. Avui mateix, 22 d’agost publico el meu primer post en el nou format.

Tweet

M’he despertat alguns matins amb l’aigua escolant-se entre les fulles de les magnòlies, mentre el sol sortia entre un grapat de núvols foscos. I jo a estudiar. Mentre els veïns aprofitaven el bon temps per prendre el sol, els meus amics per anar d’excursió, i els meus companys per parlar de sortides meravelloses, jo a estudiar. No he anat ni a la platja ni a la muntanya, i mentre la gent gaudia de la calor, de la Champions i de la entrada del mes de juny, jo a casa tancada a acabar els treballs del màster. Com als vells temps, en què el mes de juny era com una mena d’amenaça de treballs forçats, de nits de guàrdia i de nervis pel mai acabar.

El llibre d’Stéphane Hessel Indigneu-vos, s’ha fet famós. En realitat son quatre pàgines, quasi un llarg article a un diari, en què l’únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans, fa una defensa aferrissada al dret dels ciutadans a manifestar-se en contra de unes raons de pes. El consumisme, la distracció mediàtica en favor de la seva dictadura, el tracte als immigrants, la irresponsabilitat política envers alguns conflictes mundials… diguem que estem indignats, sortim als carrers, sense líders però amb la nostra convicció!

Són dies en què els secrets més ben guardats poden sortir a la llum per obra de Wikileaks, i que ens assabentem de les estratègies mediàtiques que fan servir els medis de comunicació per manipular les masses, segons en Noam Chomsky, nosaltres des de la nostra petita indignació no sabem si estem assistint a un nou maig del 68, ara batejat com el moviment 15-M, o si efectivament el sistema ens tornarà a compensar amb una nova estratègia de distracció mediàtica, o si a base de tenir-nos avisats i super-informats assistirem com a espectadors a un programa de 30 minuts, mentre ens refugiem en les noves commodities que hem adquirit..

Penso que estem indignats, però enganxats als sofàs de casa nostra amb el comandament a distància, a les cafeteries amb els amics, defensant-nos d’aquells que es manifesten a les places del poble, perquè nosaltres no tenim nassos per a fer-ho.

Tweet

Dissabte al matí:
esmorzar a la cuina, davant la terrassa i amb un solet dolç d’abril.
Veig les petúnies que brillen al sol, els geranis florits que encara
conserven gotes de la pluja recent. Em preparo un cafè amb llet, i
com que és tard amb galetes de soja. M’assec en una butaca
encoixinada, un llibre a les mans i la ràdio encesa.

Aquests nois comencen amb
: “Que la vida son dos dies…i cauen en cap de setmana!” El
seu optimisme s’encomana. Tenen un guió per aixecar l’ànim, que és
el que toca en un dia festiu. Avui toca parlar de llibres, de roses i
de Sant Jordi als carrers de Catalunya. Prou ingredients per una
celebració íntima personal.

Els guionistes del
“Suplement de Catalunya Ràdio” comencen separant tota la
gent en dos bàndols: sovint entre els qui es mengen la cirereta i
els que no. Avui mateix els han dividit en: els qui salven les
princeses i els qui maten els dracs.O entre els que regalen roses o devoren llibres… Tenen seccions fixes i
reportatges setmanals amb gent sorprenent que fan que et quedis a
casa a escoltar els testimonis.

Els dissabtes son dies de
mercat, de neteja i de encàrrecs. Els diumenges dies d’estudi,
lectura, excursions i ràdio  (cat-radioteràpia). Perquè escoltar
optimisme sà per la ràdio és també una de les millors companyies
i vivències.

La ràdio acompanya amb
la seva música, entretén amb les tertúlies, però també ensenya i
forma opinió. Només cal triar la emissora que més s’adapta a la
teva personalitat. Potser estaria bé fer un catàleg de programes,
amb el target de a qui va dirigit, qui el presenta, quins continguts
té i de què es parlarà en el proper programa. Independentment de
la emissora, per poder canviar d’ona si ens convé.

Ja he parlat altres cops
de la ràdio, de com m’agrada i quan m’enganxa. Penso que és un dels
medis de comunicació que milloren amb el temps, i que no cansen mai.
Les seves possibilitats de comunicació han passat de la interacció
per carta, per telèfon a l’instant i per Internet molt més
immediat. La ràdio és com un club al que t’apuntes, una classe
magistral que pots seguir amb atenció, un còmplice en les teves
vivències i un consol quan et trobes sol a casa.

De la ràdio en trec
idees per practicar a la cuina, m’inspiren cançons que després
busco a l’Spotify, llibres que demano a la biblioteca, informació
d’actualitat que després em fan més interessant davant algunes
persones (parlo de resultats de futbol, per exemple), i formen una
part de la meva posició política a la societat.

Avui és el dia del
llibre perquè tal dia com avui van morir tres dels grans literats
mundials: Shakespeare, Cervantes i Pla. I el dia de la rosa perquè
la llegenda explica que Sant Jordi va matar el drac que tenia
presonera una princesa, i en aquell lloc va néixer un roser.

Us desitjo que rebeu una
rosa preciosa i un llibre com un amic. Feliç diada de Sant Jordi!

Tweet

Ahir vaig assistir a les
noces d’or dels meus tiets. Feia temps que no ens veiem gaire amb la
família: quan s’acaben els casaments possibles només queden els
enterraments. Peró haig de dir que aquesta mena de celebracions, les
de les noces d’or, em fan caure les llàgrimes.

Jo havia assistit,
cinquanta anys enrere al seu casament. La única neboda. I ara, de
nou els veia avançar pel passadís de l’església de poble ella
vestida de blanc i de curt; i ell amb un vestit nou gris plata.
Encara es somreien l’un a l’altre, i amb admiració els guaitaven les
seves quatre filles i un reguitzell de néts i familiars que tots
mudats esperàvem dins l’església.

La cerimònia va ser
curta i entranyable: no es va seguir el fil d’una missa, sinó de
lectures adients, un curtet sermó del capellà, i els acords d’un
duet amb cançons de muntanya. Tot prou autèntic per la filla del
poble i el seu home de ciutat, i la família generacional que
s’havia multiplicat com les estrelles. Un grup familiar que feia
goig.

Els qui no teníem una
família tradicional ens moríem d’enveja sana. Alguns dels convidats
érem solters, vidus, divorciats o tornats a casar, i sabíem que
d’aquella celebració mai podríem ser els protagonistes, per anys
que passessin. Poder reunir la família tota, sense que faltés ningú
era una feina impossible.

Sempre m’han agradat
aquelles pel·lícules italianes en que totes les festes s’acabaven
amb un gran dinar en una taula llarga a l’aire lliure. Eren casaments
on hi assistia tot el poble, els pocs familiars, els veïns, el
capellà, el metge i l’agutzil. El personal anava ben mudat encara
que el àpat fos prou senzill, i l’aire bufés despentinant les
senyores. Sempre m’havia agradat aquesta mena d’escenes que només es
desenvolupaven a les zones del mediterrani. Àpats a l’aire lliure,
alegria, salut i amistat.

Potser la màgia
d’aquestes festes era deguda a la economia, que obligava a les
celebracions a casa, i a l’espai que obligava treure les taules a
fora per encabir-hi els convidats. I també al temps ( les mestresses
sabien cuinar i tenien temps de fer-ho), i també a la voluntat de
compartir un dinar i la felicitat de la celebració. Sigui pel que
sigui sempre m’ha fascinat aquesta mena d’escenes.

Actualment les famílies
fem les celebracions importants al restaurant. No tenim ni temps ni
espai per fer-les a casa ( i jo afegiria que ni ganes de tanta
feinada) Potser ens obliguem a la perfecció dels àpats, de la
presentació… oblidant que el més important és la companyonia i
la originalitat.

Jo he preparat festes al
jardí en ocasió d’aniversaris estiuencs, i la veritat és que et
passes l’estona a la cuina, organitzant, servint a taula, endreçant
i rentant plats, però per a mi la compensació és infinita: veure
tota la família ( o els amics) al voltant de la taula, rient,
parlant i compartint la vetllada és la millor satisfacció de la que
es pot gaudir sense haver de celebrar res.

Veieu un tràiler de la pel.licula "Under the tuscan sun" amb una Diane Lane magnífica, una taula fabulosa i un ambient del més amigable!

Tweet

Acabo de rebre un
correu d’aquests que es fan córrer i que es demana de re-enviar a
les teves amistats. Mai he re-enviat aquesta mena de missatges,
perquè em sembla obeir a un líder narcisista, que sense cap mena de
vergonya vol escampar missatges arreu del món sense fonament.

Normalment aquests
missatges van en format power point, amb fotografies precioses (
encara que trucades), i amb uns textos edulcorats, que semblen
veritats universals mai dites, i amb una musica de fons romàntica.
Si només fos això encara. Però al final et demanen de fer córrer
el missatge. I per aquí no passo: mai ho faig. És un gest de petita
rebeldia a les mil i una servituds del món actual: tots hem de
seguir un fil invisible que ens fa cada cop més idèntics els uns
amb els altres.

Normalment no és tant
el cas de la gent de la meva edat, els més sensibles a la clonació
son els joves. La imitació dels uns als altres em sembla increïble:
els mateixos gestos, vestimenta, tall de cabell…

Tornant als missatges
de Internet: cada cop veig més atreviment alhora d’espantar el
personal amb suposades estafes, hàbits de vida, virus informàtics i
perills del tot inversemblants. No vull dir que no hi hagi un punt de
veritat, però no tant com per protagonitzar la salvació dels amics
avisant del perill.

El darrer missatge que
he rebut parla d’una conferència del cap de psiquiatria de la
Universitat d’Stanford sobre la sensació de felicitat de la conversa
amb les amigues. Vaig desconfiar d’antuvi. Miro per Internet, i veig
que és un escrit que ha corregut món i que tothom desconfia de la
seva veracitat: no hi ha fonts verídiques. Tot i que la versió és
light, diu el mateix que tots els correus dels que parlo: temes
absolutament coneguts per tothom, i que donen la raó a les dones que
queden a parlar amb les amigues.

Estic d’acord
parcialment amb el contingut, de que parlar dels problemes personals
amb les amigues fa que descarreguem serotonina. Però no és la única
manera. Tota relació humana, genera felicitat: riure, compartir,
caminar, jugar, cuinar, llegir i prendre el sol també genera bones
vibracions. Quedar amb les amigues és una cosa més a triar.

És clar, que només
és la meva opinió, i a cada cap el seu barret. Però també observo
cada cop més grup d’amigues que van a caminar, a fer el té, en grup
al teatre, o a qualsevol conferència i en canvi, pocs grups d’amics
que no sigui a esdeveniments esportius…

Tweet

Treballo en una fàbrica,
molts de vosaltres ja ho sabeu. No parlo d’Empresa sinó d’un lloc on
en fabriquen materials consumibles. Potser a Catalunya parlem més de
fàbriques que d’Empreses, amb la diferència que de les fàbriques
surten productes manufacturats i a les Empreses potser només serveis
afegits als materials. Ara s’ha posat de moda parlar de productes
inclús quan es parla d’un banc (productes financers), o d’un
restaurant (productes de la terra), o d’una agència de viatges.
Qualsevol gestió porta el nom de producte, quan a mi em sembla que
abans era el nom que portaven els manufacturats.

Des que Marx va publicar
el seu Capital, que es considera al proletariat com la gent que
treballa en una fàbrica, i fa créixer la fortuna de l’amo amb el
treball personal. En realitat, molts som proletaris encara que
treballem on sigui, a les ordres d’un superior que potser no sigui ni
amo ni propietari de res.

A Catalunya tenim
referències clares de les fàbriques que constituïen una colònia,
com una manera de fidelitzar al treballador, donant-li facilitats
d’habitatge, proximitat al centre de treball, i un entorn que només
envoltava la finalitat manufacturera. La literatura i els museus de
les colònies tèxtils i mineres ens ha acostat a la manera de vida
d’aquella gent que vivien entorn la fàbrica, i tenien com a veïns
només als companys de treball.

És curiós, però no
recordo llibres actuals que parlin de fàbriques ( en tot cas sí
d’Empreses). M’hauria de remetre al poeta de Roda de Ter, quan
parlava de la fàbrica tèxtil on va treballar molts anys en Miquel
Martí i Pol. I tots recordem referències de fàbriques de principis
de segle, en els temps de les famoses vagues de classe, que feien
palesa la misèria en què vivien els obrers en aquella època de la
industrialització a causa de les màquines de vapor.

Hi ha feines molt dures,
amb horaris extrems, amb uns sous baixos, feines poc creatives,
avorrides i feines amb poca recompensa. Treballar en una fàbrica té
una mica de tot això. Alguns operaris ja hi son a les quatre del
matí; d’altres fan de nit; la majoria amorrats a una màquina deu
hores al dia; alguns amb el sou mínim; d’altres mentalitzats s’hi
deixen les hores enganxades a la màquina amb una resignació
exemplar.

Després de tantes hores
a la fàbrica, la gent es fa les seves amistats. Sense deixar de
rendir, parlen del partit d’ahir, de les novetats del barri, del què
es parla a la tele, de les properes vacances, o del dia de conveni, o
de la darrera visita al metge. La majoria estem més hores al lloc de
treball que en qualsevol altre lloc, i tractem més els companys que
la nostra pròpia família.

Desconec perquè no hi ha
més serials ambientats en una fàbrica. Hi ha serials als hospitals,
a les comissaries de policia, a les escoles, a les universitats, però
no a les fàbriques. Ni gaire novel·les, ni pel.licules No ho
entenc, perquè en una fàbrica pot passar de tot, cada dia qualsevol
argument pot tenir lloc, sense haver d’inventar. Només amb la
observació de la vida real cada dia és un culebrot.

Hi ha dies, que me’n vaig
a treballar, i quan surto per la porta faig un somriure i em dic a mi
mateixa: a veure què passa al nou capítol…

Tweet

Avui és el dia de treva
que em permet prendre distància amb les festes i la feina. Ja hem
superat les tres fases : Nadal i Sant Esteve diades de retrobament
familiar; Cap d’Any amb alguns amics; Reis i tota la parafernàlia
dedicada als nens. Cada data consagrada a un objectiu clàssic, però
també els nous compromisos: sopars d’Empresa, trucades i trobades
amb persones que viuen lluny, petits desplaçaments turístics, o la
retrobada amb la neu.

Un cop hem sobreviscut a
les llargues sobretaules ara se’ns presenta l’àrid gener. Però
tampoc és cert, de seguida tenim a sobre les rebaixes, els exàmens
de gener, la desfilada dels Tres Tombs, i el fred que ens fa quedar a
la vora del foc.

Després de la disbauxa
del desembre, ara tenim ocasió de recollir-nos a l’escalfor de les
tardes curtes, i de les llargues nits a la llar de foc. Tanquem un
cicle natural i obrim el següent.

De conversa amb gent
propera cada cop se sent més allò de: quina sort que s’han acabat
les festes! Per algunes persones aquesta afirmació els hauria de fer
caure la cara de vergonya: tota festa l’han muntada ells. Altres,
volen indicar que hi ha alguna cosa que falla. Una família recorda
amb nostàlgia cada Nadal que fa cinquanta anys van perdre un fill.
Amb el semblant ombrívol no se’n adonen que els fills que han
sobreviscut se senten menysvalorats. Algunes famílies reduïdes
consideren que per aquest motiu, ser pocs i els de sempre, no mereix
cap celebració. D’altres, de cercles reduïts només a la família,
no es veuen inclinats a celebrar com a especial el Cap d’Any. I
molts, sense infants a la vora no senten com a seva la festa dels
Reis. Tot plegat provoca nostàlgia aliena.

Jo penso que aquest
malestar els arriba per tot el muntatge comercial de les Festes: tots
els medis es posen d’acord en una cosa: son dies de reunió,
celebració, despesa, alegria i regals. I encara que no sigui cert,
n’hi ha molts que s’ho creuen.

Per a mi, cada celebració
te el seu moment, hi ha un dia per a cada cosa. I una manera de
fer-ho coincidir per a tots és dedicar un dia universal a aquell
esdeveniment. Nadal = retrobament ( en general), perquè ho entengui
tothom, que no cal treballar, ni anar de vacances precisament aquest
dia. És clar que cadascú sap les seves conveniències i la seva
realitat, i serveis mínims s’han de complir, i qui només té
aquestes dates per viatjar que ho aprofiti. És només una ordenació
sociològica de les celebracions.

Cada casa fa el seu món
i les seves tradicions. El que em sembla fora de lloc és queixar-se
de menjar, gastar i beure tant, tot i que molts caiem a la tentació
perquè ens deixem portar.

Aviat anirem de rebaixes.
Cal aprofitar consumir a preus més raonables; cal proveïrse del
necessari per acabar de passar l’hivern. Tot és qüestió de
filosofia: quin cantó de la nostra realitat estem valorant.

Després vindran altres
Festes: Carnaval, dijous llarder, les calçotades… a les que ens
veurem abocats a donar resposta. Sempre hi ha amics disposats a
muntar un sarau a la més mínima ocasió.

El meu pensament és que
cal viure al compàs de les estacions i valorar el moment amb
serenitat. El millor pensament que tinc ara és que cada dia és més
llarg i cada nit més curta. I que fins setmana santa ( i Sant Jordi)
no tenim més Festes, i això sí que se’m farà llarg…

Tweet

Aquests dies de fer endreça , he retrobat la agenda de l’any. En ella hi havia anat apuntat les activitats i compromisos del temps que havia estat a l’atur. He quedat meravellada per la quantitat de coses que vaig arribar a fer, i que en aquells moments no me’n adonava: cursets, trobades, assumptes mèdics per a tota la família,encàrrecs, visites, paperassa, compromisos, festes, endreces,bricolatge,menús especials, turisme local etc. A més d’una disciplina a l’hora de mantenir un equilibri entre l’estudi,l’exercici físic i la vida social.

Havia llegit un llibre, de la biblioteca:“Sé mas eficaz”

de David Allen, una manera d’organitzar-se a la vida i al treball per mitjà de 52 propostes ( per a treballar una per setmana durant un any). El secret d’aquest llibre és poder-se concentrar en la feina del dia a dia, sense haver-se de preocupar per a recordar coses i sobretot no agobiar-se per la manca de temps. Aquest és un tema pel qual m’interesso sempre molt: treure profit del temps. Aquest autor dona solucions enginyoses a molts dels problemes de manca de temps que ens ataquen a la gent molt activa. Una de les solucions és portar una agenda sempre a sobre. I per simple que sembli és eficaç.
Sempre que apuntis les cites, compromisos i que tinguis la constància de consultar-ho cada dia. A més de les cites concretes, aconsella apuntar la presa de decisions, els encàrrecs més subtils i les grans decisions d’un cop l’any, en el moment en que es presenten.
Portar una agenda és una activitat que recomano a tothom, i un cop passat l’any pots comprovar que el temps no ha passat en va, que has fet coses, has tingut il·lusions i has viscut d’una determinada manera. Una agenda passada, amb les activitats tatxades amb llapis és una mena de biografia en clau de fets consumats.

Llegir biografies de dones interessant sempre m’ha agradat. La primera que vaig llegir va ser la de la Katharine Hepburn: una dona vital i lliure que va saber viure el seu temps d’una manera intensa. Ahir vaig anar a la biblioteca, gaudint de la meva tarda lliure i vaig fullejar un llibre que parlava de la Simone de Beauvoir. El vaig agafar per dos motius: la intensitat del personatge enigmàtic i perquè havia estat prologat per la Josefa Contijoch. La Josefa va escriure les històries per les receptes per estimar de la Enriqueta Mercadé: situacions molt actuals de la vida moderna. El llibre que estic llegint amb delectació:”Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir” de la Araceli Bruch Pla, em trasllada a la vida i pensaments d’una de les escriptores feministes més conegudes del
segle XX.

De endreces de cap d’any ens anem a parlar d’agendes, llibres i biografies. I per acabar el post m’agradaria deixar-vos amb una interpretació sublime d’una dona també molt especial com la Maria Callas, de la que també he llegit la seva biografia.

Mentrestant, us desitjo UN BON ANY NOU a tots!

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=pAxfaO606Vk[/youtube]

Tweet