El cap als núvols

Poques paraules per aquest post nadalenc:

BONES FESTES DE NADAL, CAP D’ANY I REIS PER A TOTS ELS BLOCAIRES.

Us deixo amb un vídeo tradicional, una nadala molt coneguda al nostre pais, i una felicitació religiosa de les de Ferrandiz. Espero que els que passeu per aqui tingueu uns dies de pau i descans, envoltats de les persones que estimeu.

I als qui no us agradin aquestes festes, tranquils, que el temps passa depressa: massa depresa per a prerdre la oportunitat de formular desitjos en veu alta.

Per a tots: tingueu molta felicitat.

Tweet

Fa unes cinc setmanes em
vaig lesionar el turmell. Em feia molt de mal al caminar, al estar
dreta, i un cop arribava a casa, se’m carregava tant que no ho podia
suportar. Vaig suposar que era una torta de peu, o un cop, però no
tenia ni idea ni consciència d’haver-me’n adonat. Com que amb la
automedicació no en vaig tenir prou (els ibuprofens no em feien
res), al cap d’uns dies el metge de treball em va diagnosticar una
tendinitis i em va receptar Voltaren,
assegurant-me que en quatre dies estaria bé.

Vaig prendre
l’antiinflamatori durant deu dies, i amb la dosi màxima recomanada,
i si voleu que us digui no vaig millorar sinó al contrari, cada dia
a pitjor, amb un dolor que m’impedia caminar correctament. No vaig
voler tornar al metge, perquè el més segur és que em donés la
baixa, i això és el que menys desitjava. Vaig passar uns dies
dolorosos i aclaparadors. No feia res més que treballar al ralentí,
amb gran dolor al peu, i en tornar a casa em posava dins el llit a
reposar, doncs era on podia trobar una mica d’alleujament amb el peu
enlaire.

Finalment la meva amiga
em va portar a veure a la filla del pastor.

A pagès hi vivia un
pastor de ramats que tenia gran habilitat a curar trencadures, a
posar a lloc els ossos i d’aplicar cataplasmes i pegats a
articulacions inflamades. La seva fama es va estendre per a tota la
comarca, de tal manera que el visitaven gent de totes les contrades.
Recordo la meva família, que en algun cop i per alguna mala
trencadura l’havíem visitat.

Aquest pastor es va morir
fa molts anys, però ara la seva filla ha seguit l’ofici del pare i
tot i que diuen que no és igual de brillant, té força demanda.

La filla del pastor em va
fer entrar a la masia, vora la llar de foc i em va examinar la inflor
del peu. De seguida va diagnosticar el mal i després de passar-hi
esperit de vi, m’hi va aplicar un pegat sucat a l’alcohol, on hi va
escampar uns polvos tànnics. Després de embenar-me em va recomanar
no mullar el pegat, i retirar-lo quan per ell mateix caigués. I
sobretot no mullar-lo ni mica amb aigua, sinó aplicar cada nit un
cotó-fluix empapat de cazalla.

Això de no poder mullar
el peu, em va fer molt difícil la dutxa diària, però tot i així
vaig complir les condicions. Al cap d’una setmana estava una mica
millor, per dir alguna cosa, i vaig tornar-hi per aplicar un altre
pegat. La filla del pastor em va dir que a més del pegat havia de
reposar, perquè així se’m curaria abans.

Fent recerca per
Internet, a la tendinitis de turmell aconsellen els següents
tractaments:

1.- Embenat de dia,
compreses fredes de nit

2.- Antiinflamatoris

3.- Massatges

4.- Repòs absolut

5.- Paciència de sis
setmanes

Jo els havia complert
tots excepte els massatges, i he de dir que aquesta setmana, després
del segon pegat i repòs força relatiu he millorat del tot. Ja
havíem passat les sis setmanes.

En aquests dies he
conegut la filla del pastor, una senyora de més de vuitanta anys,
que encara es dedica voluntàriament a donar consol als adolorits i
accidentats. He reposat prou hores al llit: és extraordinari les
coses que es poden fer al llit ( un bon esmorzar de bon mati, llegir
el diari, un llibre, escoltar la ràdio, meditar, escoltar música,
prendre una infusió, i sobretot deixar passar el temps perquè el
cos es recuperi)

No sembla que hagi
descobert res de nou, però és extraordinari recuperar la salut i
la normalitat. Tenir salut és una excepcionalitat de la que ens
hauríem d’alegrar a diari.

Tweet

Quan els meus fills eren
més jovenets, organitzàvem partides nocturnes d’escacs. Potser no
hi ha joc més universal amb unes normes tan prefixades com en els
escacs. En el joc del parxís, s’ha de quedar abans de començar
quines son les normes de la casa, en els escacs això no passa: les
regles son universals i prou conegudes. És un joc interessant i tan
instructiu que es proposa per a no perdre la memòria ni la
estratègia.

Les figures d’aquest joc,
com tothom sap son una representació d’un castell medieval: el rei i
la reina, les torres, cavalls, alfils i els peons. Però, anant més
endavant poden representar un cert ordre social i econòmic actual.
En el joc, ningú es preocupa de perdre un peó: per això estan, per
anar desapareixent del taulell; però ai làs la figura
principal és el rei: sense rei el joc és perdut. Les altres
figures, son comparses per obtenir la victòria del rei, amb més o
menys poder i facilitats de moviment. La reina, per exemple té
lliure moviment pel taulell, mentre que el peó només endavant i a petits passos.

Aquesta setmana
d’eleccions em faig la pregunta: quants peons hauran d’anar a votar
perquè un rei determinat munti el taulell? A l’hora de la veritat,
aquests votants s’hauran de sacrificar per a un objectiu polític
prefixat.

He voltat darrerament per
fàbriques i tallers plens de treballadors cobrant un sou mínim. He
esbrinat que la llei no hi és a tot arreu. Hi ha empresaris
complidors de la llei: paguen els sous de conveni mínims. Alguns
eludeixen la llei i paguen la voluntat. Molts treballadors no
ho poden acceptar, i així entren a treballar gent molt més
necessitada i sovint emigrants. I d’altres, sortegen la llei i
compleixen només una part: asseguren una part de les hores, però
obliguen a treballar-ne un terç més. Les feines més dures i pitjor
pagades les fan la gent de fora. Però també una part dels peons
d’aquest país, que s’esforcen d’una manera sobrehumana a complir i
fer hores extres, perquè només amb el sou no els hi arriba per
mantenir la família. Jo he vist jornades físicament esgotadores, en
que la vida privada és una carrera per descansar i estar a punt per
la jornada següent. Aquest és el peonatge del país, el que
fàcilment caurà abans no ho facin els funcionaris, els
pensionistes, l’Església, la noblesa i els polítics.

No dic res de nou, ja ho
sé, i ha estat així des del principi dels temps. Però em meravella
saber que aquesta gent sense estudis, de feines dures i feixugues, de
jornades interminables i treballs rutinaris i sense sentit son a
voltes més feliços i solidaris que la gent que predica des de un
púlpit ( sigui polític, religiós o periodista) Aquesta és la meva
visió: mentre ells treballen per quatre quartos, la resta del
taulell discuteixen i es queixen.

Tweet

A la fi he trobat
feina. En el mateix sector d’Enginyeria Química en que havia
treballat tota la vida, i en una Empresa sòlida, solvent i en
expansió. Em puc considerar amb sort. De fet, molts dels meus
propers ja m’ho vaticinaven. Però fins que no he signat, no he pogut
cantar victoria. Agraeixo les felicitacions.

De la manera que ens
veiem en aquest pais, aquesta és una bona notícia: Empreses que
encara continuen apostant per la expansió. La quotidianitat ens diu
que les empreses rentables encara no estan per llogar gent, sinó
per a mantenir els llocs de treball.

En aquests mesos
d’atur forçat, he aprés a portar una vida molt més austera. Hem
reduit molt les despeses d’energia, i hem tallat d’arrel els
capricis. Ens hem adaptat a la realitat, gastant només el que
teníem, sense allargar més el braç que la màniga. Tot i així no
és possible viure del subsidi i cal anar tirant dels estalvis: uns
diners que vam poder arraconar en temps de bonança, i que
estalviavem amb la intenció de gastar el dia de demà amb
intel.ligència. Els meus fills també han estat conscients del canvi
de cicle, i entre tots hem portat una vida menys consumista. Al final
hem estat feliços, potser encara més. A les cases s’acumulen
objectes que fan nosa de seguida que ha passat el delit de la compra.
Ja no compro llibres: els demano a la biblioteca. Ni música, ho
sento per la SGAE, però la escolto pel Spotify al moment, sense
descarregar res i sense esperes. La verdura la compro directament a
l’hortelà. Ja no quedo per esmorçar amb ningú, ni per prendre
algo, ni sortim a sopar de restaurant. He limitat la compra de roba a
les rebaixes, i tot i així amb molt de compte. La llista del
supermercat ha baixat considerablement: prou de refrescs, marisc,
galetes capricioses i plats preparats. I podria continuar, però ho
deixo per un altre post.

El que jo veig com a
canvi de cicle és el sistema empresarial. Ens havien venut la
història de les meravelles del R + D, una manera d’anar endavant
invertint en qualitat, seguretat en el treball i protecció del medi
ambient. La feina ben feta no te fronteres, deien. Jo he conegut
aquesta mena d’empreses, i us puc ben dir que moltes han fracassat.
Amb diners privats han fracassat, amb diners públics les mantenim
entre tots. En el sector que jo conec, s’havia arribat a cotes
d’excel.lència en tots els detalls. Però en arribar la crisi, no es
va poder mantenir la manufactura, i les fàbriques van haver de tancar: tot el
coneixament en orris. A causa de la necessitat de petits clients,
algunes de les instal.lacions s’han llogat a petits emprenedors que
fan bullir l’olla com poden, amb l’esforç de pujar de nou una
empresa des de les cendres: sense ajudes ni de bancs ni
d’administracions més aviat amb totes les traves. Aquestes empreses
sorgides de les runes no tenen grans produccions, ni poden pagar sous
mínims, ni seguretat, ni normes sofisticades de qualitat, ni per
descomptat invertir en res. Simplement volen subsistir. És com fer
la competència a Xina des de la precarietat, amb el convenciment de
que els xinesos tenen millors instal.lacions i maquinàries…

I comencem de nou. I
comencem contents. Treballo en una empresa en expansió, i sobretot
amb bona gent al costat: gent que no es queixa de les circumstàncies,
és educada i sap col.laborar. És com si parlessim de una era
post-coneixaments, amb tots els recursos a la baixa. És el meu canvi
personal de cicle i el que ens espera per als propers anys.

Tweet

Tweet

Expliquen que hi ha
una senyora alemanya, la Heidemarie Schwermer de Dortmund, que fa
deu anys que viu perfectament sense haver tocat diners. Recentment ha
escrit un llibre, i pròximament sortirà la pel·licula.

M’he informat una
mica, doncs això de viure sense diners, o molt pocs ens pot
interessar a la majoria de aturats en aquest país, que vivim del
subsidi. La Heidemarie feia de psicoterapeuta i de mestra a alemanya,
i cap de les dues professions no la omplia suficientment: considerava
que la seva aportació a la societat no era prou edificant, i volia
trobar un nou mètode de vida. Una manera de viure en que totes les
professions estiguessin igual de ben valorades: perruquera, mestra o
infermera per exemple, i que una hora de cada una fos intercanviable
en el seu valor. És a dir, si vas a una perruqueria ara et pot
costar entre 20-30 €/h, mentre que si vas al metge especialista la
hora et pot costar entre 80-100€ i això no és just. Va fundar
junt amb un grup de gent un banc de temps. Però ella va anar més
enllà: va donar tots els seus diners als seus fills, i les seves
possessions als seus amics, i es va convertir en una “sense
sostre”: una persona sense domicili fix, sense pagar impostos,
sense dret a votar i sense dret a subsidis ni seguretat social.
Aconseguia habitació a canvi de cuinar per a una família per
exemple; o de netejar en una residència d’estudiants; aconseguia
menjar d’un restaurant biològic a canvi de netejar les taules; i la
resta de serveis ( entrades de cinema, de la òpera, material de
neteja personal etc) a canvi de cangurs, o de sessions de
psicoteràpia. Mai va intermediar diners entre els tractes, i
d’aquesta manera l’experiment que s’havia proposat d’un any l’ha
considerat com a sistema de vida i ja en porta deu.

Ha escrit el llibre
com el títol d’aquest post, i confessa que els diners que ha cobrat
els ha repartit igualment entre una sèrie de col·lectius
necessitats: dones maltractades, assistents socials etc.

Després d’informar-me
una mica sobre aquest cas, arribes a unes conclusions. Ella mateixa
diu que no indueix a ningú a viure així, ha de ser una tria
personal. De fet, opino que algunes persones podrien estar
interessades en aquesta manera de vida, però d’altres en serien del
tot contràries. Algunes feines es podrien intercanviar però
d’altres les hauríem de pagar. Tothom estaria d’acord en oferir
cangurs, classes d’anglès o passejar el gos. La filosofia és temps
x temps. Jo em pregunto què hauria d’oferir una família per a poder
gaudir del lloguer d’un pis, o una persona per a ser operada del cor,
i a veure qui es jugaria la vida per a poder tenir una sessió de
psicoteràpia.

No ho sé: la idea és
bona però no és universal. És políticament correcte, però a
veure qui pagaria impostos, o qui correria amb les feines de la
funció pública. Aquesta senyora porta una vida que no és
extrapolable a la majoria. Ella diu que té molts amics que es van
apuntar a la idea. Però penso que la gent som en gran majoria
mitófils, i estaríem disposats a col·laborar fàcilment amb una
persona famosa. Ella diu, però que hi ha qui la considera una
aprofitada i una vaga. Tot és segons es miri. El que penso és que
no té família que depengui d’ella, va per lliure, i en tot cas
sempre tindrà als seus fills als qui va regalar tot el seu diner
d’entrada…

Tweet

Nois/es administradors de Bloc.cat: Moltes felicitats per haver assolit eliminar a partir d’avui l’espam que ens ofegava. Al entrar a la plana d’inici m’he adonat que tots els posts estaven en català, cosa que feia temps que no passava!

De veritat: Felicitats per la fita!! No em mouré de bloc.cat ( esperem que per molts anys).

Tweet

Sempre havia dit que
odiava la tardor, no m’agradava, em posava de mal humor, em
descentrava. Però ara he descobert el verdader sentit de les
estacions. Al viure al 100% de tots els moments del dia, al veure el
sol quan surt, sentir el sol calent del migdia, notar el vent a la
cara, lluny de incomodar-me, em fan sentir feliç. Potser perquè no
tinc feina i puc voltar a qualsevol hora del dia, i veig la sortida
de l’escola, al carter, l’escombriaire, i la vida real.

En realitat aquest món
és nou per a mi, jo que m’he estat tancada en una fàbrica més de
trenta anys, amb permís puntual per vacances. Sense haver comés cap
delicte: tancada a la fàbrica, com en cadena perpètua. I ara
frueixo de la llibertat que dóna la vida i el temps; la natura i la
gent del carrer. Sóc lliure a totes les hores del temps, i noto com
la vida està organitzada per estacions. He treballat massa, tan que
a l’hivern no veia la llum del sol, en prou feines podia parlar amb
els veïns, i només em quedava energia per a rutllar monòtonament:
treballar, menjar i dormir. I els caps de setmana i de bòlid: posar
ordre a la roda i descansar per a tornar a començar. I sense parlar
de les hores i hores extres que havia fet sense cobrar! I tot per
arribar fins aquí… la llibertat i la sensació de tenir vida.

És magnífic passar pel
davant d’una escola a l’hora del pati: uns rumors de vida em frapen.
O als parcs a primera hora de la tarda: on només hi van els avis amb
els nets de preescolar. O a la biblioteca: on només gent com jo hi
poden passar les hores de mig matí. És curiós estar en un lloc on
mai hi havia estat en aquella hora. La vida és polièdrica i
desesperada.

Hi ha persones que fan
excursions al Montseny o a la Garrotxa expressament per a veure els
colors de la tardor. És un turisme alternatiu. Igual com ho fan a
les primeres neus al Pirineu, o com la primavera pinta els prats de
verd esperança, o acudeixen a la costa en dies de tempesta.
Necessitem sentir aquesta connexió amb el pas de les estacions, per
tot el que té de particular i de dramàtic. La natura també fa
representacions artístiques i les ments sensibles poden gaudir-ne.

La utilitat d’un bloc
permet fer aquestes observacions en públic, perquè si ho fas en
persona, la gent et mira de dalt a baix i et fa entendre amb els seus
comentaris que tota la vida ha estat així, que no acabes de
descobrir res, i que tens poca feina…

La gràcia és que la
poca feina que tinc em fa adonar del descobriment: aquesta sensació
que adaptem les nostres vides al compàs de les estacions. Primer
perquè qüestions climàtiques ens hi obliguen, i perquè les hores
del sol modifiquen el nostre humor, perquè vivim de les collites de
proximitat, i la gent que no som del centre de ciutats podem veure
com canvia el paisatge.

Podríem també estar
influenciats per les tradicions religioses ( Tots Sants, Nadal,
Pasqua, Sant Joan…), i tota la seva gastronomia, dites i costums.
Potser aquestes tradicions només marquen el pas de les estacions i
la preparació que en feien la gent més antiga. A mi tot em sembla
cada vegada més que formem part d’aquesta natura d’una manera
inseparable, que som habitants d’un planeta particular en què
l’aigua és vida i la vida és una manifestació única. I com a
única vull dir que hi ha menys diferència de la què ens pensem en
totes les formes de vida.

Potser us semblarà
agosarat comparar un arbre amb una persona, però és el que penso, i
en poques línies no es pot explicar millor tot i que molts ja
intuireu del què parlo.

Tweet

Ara el que està de
moda és parlar de les possibles solucions a la crisi. No de
la crisi en ella mateixa, sinó dels gurús que ens proposen
alternatives i un pla per sortir-se’n.

N’hi ha que van
carregats de bones intencions i deixen anar un discurs ple de tòpics,
utopies encara que amb sentit comú. N’hi ha que ens prometen un pla
global que elaboraran amb els recursos de qualsevol organisme que
pagui prou.

Els polítics
s’inclinen a proposar noves lleis que creïn llocs de treball, perquè
reconeixen que és el primer que s’ha d’aconseguir. Però son lleis
de pegats i no de solucions.

Jo he participat, des
de la meva posició de desempleada, d’un curset per a la recerca de
feina, com si es tractés d’una cacera. I realment així ha estat,
doncs t’ensenyen a lluitar per un únic lloc de treball quan saps que
n’hi ha dos-cents que també hi opten. Per tant es tracta d’una
selecció ( no natural) més aviat per a donar-te recursos per
enfrontar-te al mètode Gronholm en el que et veuràs
exposat.

Una lluita en el què
t’asseguren que el més ben preparat serà el què ho aconseguirà. I
et fan apuntar en cursets per Internet o presencials en els qui els
únics que es col·loquen són els que imparteixen els cursets.
Aquest és ara el negoci: invertir en la creació de cursets, que
pagarà qualsevol organisme oficial: ajuntament, càmeres de comerç,
consells comarcals, el mateix SOC… Per cert si t’apuntes a un
curset del SOC, representa que estàs estudiant, i per tant no estàs
realment buscant feina, pel que t’esborren de les estadístiques
dels qui busquen feina ( cobres igualment el subsidi encara que no
estàs tècnicament a l’atur!)

Una altra idea que
llancen aquests desventurats ( sempre són els que tenen feina, i
t’han de donar una resposta des del seu lloc oficial perquè alguna
cosa han d’argumentar) és que et busquis la vida d’autònom, que
muntis un negoci. D’acord. Reflexiones, i la majoria de vegades veus
que d’altres ho han intentat abans, s’han jugat els diners i han
hagut de plegar sense atur i havent perdut el capital. La crisi no
perdona als petits autònoms en segons quins sectors tocats.

Fa uns anys vaig fer
un projecte que es titulava: La casa autosuficient. Era un
estudi d’arquitectura, d’instal·lacions energètiques, agrícoles i
ramaderes per a tal de fer una família de quatre membres
autosuficient en ella mateixa. Vaig treballar la situació de la casa
al terreny per aprofitar el sol com a energia i l’ombra com a
hivernacle. Vaig proposar un hortet suficient ( per l’estiu i
l’hivern), cisternes d’aigua de pluja, pous, un molí de vent per la
lectra, plaques fotovoltaiques, una granja amb animals etc. Tot molt
idíl·lic sobre el paper, molt maco, molt ecològic          ( amb planta de
compostatge i tot!), molt divertit per als nens i molt tranquil per
als pares etc.

Però aquest sistema
de vida requereix una inversió que s’ha de treure de fora ( els
pares per exemple?) I encara que s’aconsegueixi una subsistència
mínima basada en la alimentació, les necessitats energètiques, la
educació, higiene, vida social etc hi ha una colla de necessitats
que s’han de subcontractar a fora, i per tant has de tenir excedents:
de l’hort, de la granja, d’aigua, de serveis etc.

Per tant tot sistema
autosuficient necessita de l’exterior: has de vendre a fora per
aconseguir serveis que no tens. I aquí és on juga el paper la
especialització: una masia farà mobles, l’altra vestits o teixits,
l’altra electrònica… i ja sembla que tornem a la Edat Mitjana.

El que vull dir és
que necessitem vendre al exterior si volem sobreviure, i això
també serveix per sortir de la crisi al país. No podem donar i
donar voltes als serveis interns: hem de crear riquesa i vendre-la a
l’exterior. Hem de vendre alguna cosa que algú necessiti i pugui
pagar, és així de senzill i alhora complex. Fins ara això només
ho aconsegueix Xina i els països emergents. Tot ho venen,
aconsegueixen dòlars i poden comprar la tira de serveis que els
falten, entre ells les millors tecnologies.

La pregunta és: què
podem fer aquí per vendre a fora que ells no tinguin? Als anys
seixanta, en aquesta Península Ibèrica es va començar amb el
turisme barat, després amb el turisme de qualitat, la mà d’obra
barata i la manufactura, la artesania de mercat; però ara aquests
recursos s’han esgotat i ja no ens son prou vàlids. Hem perdut el
control de la manufactura i dels serveis. Cal trobar nous recursos.

No cal ser economista
per arribar a aquestes infantils deduccions. Hem de vendre alguna
cosa a fora, en bones condicions i millor que la competència. Ho hem
de fer millor que ningú i a millor preu. Però què sabem fer? Hem
d’aprendre alguna cosa novedosa per vendre a fora. Serveis turístics
novedosos per a estrangers, tecnologia punta, telecomunicacions,
medicina, biologia, agricultura punta…

Alguna cosa que
aquesta masia que es diu Catalunya pugui vendre a una altra masia del
món. Aquesta és, al meu parer, la única manera de ser
autosuficients.

Tweet

Ni que m’hi posi
d’esquena, no es pot evitar. A mi no m’agrada la tardor: adéu a la
diversió de l’estiu, les vacances, les festes a l’aire lliure, la
platja refrescant, les excursions a la muntanya, els dies llargs, el
turisme,els vespres agradables, les nits curtes i les matinades
assolellades. Adéu a tot això.

La RosaP, en previsió de
les pluges, m’ha portat verdura de l’hort de son pare. M’ha omplert
el rebost de tomàquets d’aquells del Pare Benet, d’albergínies per
arrebossar, farcir i fer a la planxa, de patates de la millor classe
del país, les kannabec, de porros, de carbassons, de bledes, de
mongetes, de cebes i de pebrots. Ja he tingut feina per arreglar-ho,
i programar el consum correcte. He fet cremes, trinxats, plats al
forn, al microones i sobretot amanides fresques.

Al mateix temps, la
AngelinaS, em va fer portar a través del pare una bossa plena de
codonys. En tenen de sobres, i cada any ens en porten. Ja em veus
fent membrillo i una espècie de compota de fruita al
microones amb poc sucre perquè sigui més saludable.

L’Enric ha collit les
arbequines de l’olivera, i me n’ha dut una bossa gran. Les he posat
en procés d’amanir: amb aigua a sol i serena, canviant l’aigua cada
dia. Als nou dies, en aigua i sal suficient perquè es conservin
temps: sol ser 2º Beaumé de densitat, el que equival a fer surar
fins la meitat del recipient un ou sencer. Afegir herbes aromàtiques
al gust: sajolida, farigola, romaní, llorer i algun allet si agrada.

La FinaC, ha hagut de
collir a corre-cuita les ametlles del tancat. Seva serà la feina de
trencar-les amb la màquina, pelar-les i deixar-les seques per fer-ne
panellets al seu dia.

El pare ha sortit a
buscar bolets: diu que ja comencen a fer-se, amb aquesta puja i el
solet que pugi fer aquests dies. Si la collita és bona farem una
tria: els grans per a fer a la planxa, amb sal, oli, i all i julivert
si es vol. Els petits els escaldarem, i els posarem amb sal ( una
solució saturada de sal), i es conservem amb pots de vidre a les
fosques. Si els volem consumir aviat ( si n’hi ha pocs), simplement
escaldats i a la nevera. Si no els volem dessalar més endavant,
simplement els congelem un cop escaldats 1 minut.

La cosina de Castellserà
ens ha fet arribar una colla de melons. Els guardem a les fosques del
rebost i els anirem consumint en diumenge, que som més gent a casa i
és bo que un cop començat el meló es consumeixi en colla i no en
quedi.

Per acabar de gastar les
panses que em quedaven, he fet magdalenes pel esmorzar. En aquells
motlles tan pràctics de silicona, de sis forats he posat la pasta de
fer pa de pessic, he afegit les panses i un cop reomplert a ¾ parts
amb la pasta he afegit sucre per sobre, perquè li doni un color més
torradet i agradable.

O sigui que aquests dies
de pont ( jo faig pont cada dia…!), he passat el temps dedicant-me
als productes de la terra. I tot just comença la tardor…

Tweet