El cap als núvols

El món canvia a
marxes accelerades. Ja ho deia l’Alvin Toffler als anys ’70 en el seu
llibre “ El shock del futuro”, en que vaticinava
que els esdeveniments del segle XXI serien el resultat d’una
progressió geomètrica en tots els aspectes. Ja ho vivim com a
espectadors i actors d’aquest segle, del qual hem tastat ja el 10%.
Hem viscut canvis econòmics, socials, familiars i polítics. La
realitat que vivim està molt lluny de la que van viure els nostres
pares, i més encara els nostres avis. Però tots ho esperàvem: una
contínua millora de les condicions de vida, un protagonisme polític
anomenat democràcia, i un sistema de vida que proposa la llibertat
personal per sobre de qualsevol teoria o religió.

Els observadors
socials, que som tots els actors d’aquesta societat, veiem com estem
vivint en un món de contrastos. Excessos per un costat i mancances
per un altre. Els politòlegs n’omplen pàgines cada dia als diaris.
Potser hi ha una part de la població que no se’n adona, i voldria
continuar en un món semblant al del segle XX.

Hem guanyat grans
batalles en les lleis d’igualtat, resultat de la feina d’una sèrie
de persones i estaments que ens han precedit, i d’altres que ens son
contemporanis. I continuen en aquesta feina, perquè aconseguir unes
lleis d’igualtat i de justícia és una feina de picar pedra. Encara,
però hi ha gent que no voldria aquesta igualtat per a tothom, sinó
només per a uns quants (només per a ells, en concret). Parlo
referint-me a gent de gran poder que no és capaç de renunciar ni a
un sol dels seus milionaris privilegis, ni tan sols en nom d’una
justícia social bàsica. Però malauradament, també hi ha gent amb
pocs privilegis, però també poca sensibilitat social, que no
accepta que la llei sigui igual per a tothom, i s’hagi de compartir
aquests drets.

Els signes del segle
XXI que jo veig passen tots per la informació. Primer la Televisió
i després Internet i els mitjans de relació social han canviat el
món.Ja no hi ha res que no
estigui a la xarxa. El nostre nom surt per Internet, ja sigui en
xarxes socials, o en una llista de matriculació de qualsevol centre
cívic. Tot el que hi ha al món està a Internet: la informació,
està a l’abast de tothom, amb les repercussions que se’n deriven
d’aquest fet. Les oportunitats de negoci, la immigració, la
investigació, les relacions humanes, tot ho podem consultar a la
xarxa. Però, no ho oblidem tot té un preu. La informació té un
preu ( i no solament el del servidor ), sinó que canvia els nostres
hàbits, el moviment de persones, les relacions personals, la
educació…

La informació en
alguns casos, ens fa més solidaris. Mai hi havia hagut tantes ONG;
mai tants voluntaris;mai tanta sensibilització vers les catàstrofes
llunyanes. Tan de bo la gent fos tan solidària en les necessitats
més properes i més fàcils de resoldre.

La nostra veu té per
fi un mode de donar-se a conèixer: Internet, a través de blocs,
fòrums, xats…Però tampoc aconseguim arribar al verdader
destinatari de la nostra veu. Tots parlem alhora i qui escolta? Ja
dèiem que les paraules se les emporta el vent, i això vol dir que
parlar no és suficient, i res no queda. Només queda el treball:
potser un llibre, potser un jardí, potser un nen ben educat.

Jo mateixa, al
escriure me’n vaig d’un tema a l’altre. I el que volia dir exactament
ho deixo per al final, perquè encara que les paraules se les emporti
el vent, el món de les idees és la base per a començar a
treballar. I per començar a fer feina, s’ha de deixar de escriure
posts, posar-se dempeus i moure’s. Cal regar les plantes del jardí (avui que fa bo), fer el dinar (que no vivim de paraules), fer les
trucades necessàries per aconseguir una feina (o aquella comanda),
preparar les classes, fer l’esbos d’aquell treball, comprar la fusta
per la instal·lació, i cadascú a la seva tasca.

El futur comença
anant per feina.

Tweet

Normal
0
21








MicrosoftInternetExplorer4

He començat una nova vida d’estudiant. D’aquesta manera, si estic
apuntada al SOC i faig un curs associat, desaparec de la llista de desocupats
per art de màgia. Perquè mentre estudio i aprofito els recursos públics, no
estic en condicions de buscar feina, sinó de estudiar i formar-me. Així doncs,
una desocupada menys, el que sempre va bé per les estadístiques, sempre que la
meva formació sigui positiva. ( Positiu per a mi vol dir reincorporar-me a una
bona feina…per a ells deu voler dir tornar a cotitzar).

Ara sóc estudiant també de màster a la UPC. I evidentment en el sistema
que pocs mesos enrere els estudiants catalans de totes les universitats havien
trobat inconvenient. Els meus fills van protestar per aquest sistema importat
de fora, que es va signar a la ciutat de Bolonya, i que aquest nom li ha
quedat. Ara l’ensenyament universitari segueix aquestes directrius. De entrada
ja ho notes pel preu dels crèdits: inabastable per a molts. I després pel
sistema d’ensenyament.

He de dir que quan jo estudiava el professor era un savi que portava
tot el saber a sobre, i que ens el transmetia a través de la paraula, les
classes magistrals, i les indicacions de bibliografia sobre el tema. Havies
d’escoltar als mestres, estudiar als apunts, als llibres de suport i després
fer un examen que és el que et donaria una puntuació de l’aprofitament del
curs. Ara el món ha canviat inexorablement, el coneixement, les universitats i
també el sistema d’aprenentatge.

 Em presento a classe una mica desorientada. Només una mica, amb la
esperança de posar-me al dia fàcilment amb el que els meus fills m’han explicat
durant aquests darrers anys.  Els meus
companys de classe son més joves que els meus fills. Però també hi ha gent que
s’acosta a la meva edat ( sense superar-me), i ni la figura del professor és
del meu temps.

És com si hagués sortit d’una pel·lícula de ciència-ficció, dormida
durant més de trenta anys, i de cop em trobés de nou a la mateixa universitat
on estava estudiant. Les classes físiques les puc reconèixer perquè no ha
canviat l’espai; la arquitectura exterior m’ha facilitat trobar l’edifici; però
el contingut ha canviat de manera gegantina. El professor ens presenta la
assignatura amb unes transparències de power point a la pantalla des del
ordinador ( ja no hi ha pissarra a la vista); només ens indica el títol del
programa. I tot seguit ens encarrega un treball per aquí quinze dies.

Abans la seqüència era aquesta: el professor ensenya – l’alumne escolta
i pren apunts –  l’alumne estudia a casa –
 fa un treball –  el presenta al professor per ser corregit.

Ara el sistema és un altre: El professor marca la pauta del tema.
L’alumne s’espavila a buscar informació en llibres, revistes i
especialment  per Internet. La xarxa és
la subministradora de dades reals i palpables, universal i disponible al
moment. L’alumne investiga per fer el treball, s’esforça, s’espavila i fa una
feina ben personal. Els treballs que ens han encomanat ja son diferents per a
cadascú, amb el que fa impossible fer treballs de grup ni copiar.

Vaig perduda. El material de suport és penjat a la xarxa, i he
d’accedir-hi a casa, amb el meu ordinador i la meva contrasenya. Atenció que
els continguts caduquen si no els descarregues en les dates indicades. És el
sistema UOC que jo coneixia, però també en una universitat presencial. També hi
ha una aula a l’escola amb ordinadors a l’abast dels estudiants, la biblioteca
amb llibres físics ( que es poden consultar a la manera clàssica!), servei de
fotocòpies, i sobretot: que cadascú s’espavili.

La Universitat és un reflex de la vida actual. Jo ja treballava amb
aquests mitjans, però se’m fa estrany tornar a estudiar amb sistemes nous. M’hi
adaptaré, n’estic segura; però després d’aquest primer dia de shock, m’adono
que estem en un món on la informació s’ha democratitzat, però no la formació.
Aquest toc de guia docent és com la salsa bolonyesa que s’afegeix als
macarrons. Els macarrons, com la informació és a l’abast universal; la
universitat és la salsa que dona coherència a tot aquest bosc salvatge de
dades, informes, imatges, notícies, estudis, cursos etc que es troben a la
xarxa d’Internet.

Espero no perdre’m al bosc i trobar el bon camí del coneixement.

Tweet

Ja hem encetat el
setembre: el mes dels començaments. Encara que l’any comenci al
gener, és al setembre quan inaugurem els nous projectes d’estudis,
de retornar a la feina després de vacances, i a preparar-nos per la
tardor i els seus canvis.

Després de dos mesos a
l’atur, de viure les vacances, les novetats de cada dia,
d’experimentar a la cuina, de les llargues vetllades amb els amics,
de les tardes al jardí, de la piscina descoberta… he redescobert
la bellesa de la vida perfecta. Tenia molta feina acumulada d’anys, i
mica en mica la he anat posant al dia. Parlar amb els veïns,
treballar al jardí, temes de metges i d’administracions públiques,
tot això ja ho tinc fet. He experimentat en allò que m’agrada, he
assolit els meus petits reptes, il·lusions, excursions, petits
viatges, xerrades a tots els llocs a la fresca, i ara arriba
inevitablement el setembre: la vida real.

Assaborir la perfecció
té el seu preu: la intranquil·litat de que no pot durar. La vida
slow, sense estrès, amable i servicial, d’estar al servei de la
novetat i la creativitat, ha de tenir un límit real.

Em pregunto què em
passarà pel cap si en dos anys no trobo la feina adequada (o no en
trobo cap). Visc en un país de somni, on el papà Estat i la Mare
Seguretat Social ens amparen, és una verdadera rifa haver nascut en
aquest país. Però em pregunto qui ampara al papà Estat i a la Mare
Seguretat S.; si és que no hi ha avis al darrera com ens passa a les
famílies orgàniques. Suposo que qui injecta impostos al sistema,
que som els ciutadans amb el nostre treball ( i les Empreses i
emprenedors que s’arrisquen)

Tot plegat em sembla una
mica preocupant, perquè si ets emprenedor i vols muntar una Empresa
legal, l’Estat et fa la vida impossible. És millor buscar feina en
una Empresa, que si va bé sempre podràs demanar millors condicions,
i si no va bé sempre podràs criticar al cafè de lo difícil de la
situació…

He parlat aquest estiu
amb gent certament intel·ligent Els més grans es regeixen amb uns
valors clàssics: el treball, arriscar-se, muntar-se per un mateix,
la educació, la ètica, la feina ben feta, els valors universals en
els que ells van creure i els va anar bé. Els més joves tenen una
sensació constant de moviment: res és estable, tot canvia i ens hem
d’adaptar. No pateixen per un acomiadament, no exigeixen de la
societat, estudien, es formen i els seus valors son altres com estar
al dia en tot aparell tecnològic, i sobretot ser hàbils i
espavilats. Jo em sento més còmoda amb la gent gran, tot i que
hauria de mirar amb els ulls de futur que son la gent jove ( que
nosaltres mateixos hem educat!)

Estic llegint un llibre
singular del premi Nobel J.M. Coetzee, Diario de un mal año.
És un llibre escrit a tres nivells en cada pàgina. La interacció
d’un escriptor famós, amb la seva secretària. En cada pàgina hi ha
tres plans: 1.-El pla real. La lletra impresa de les idees del
escriptor. 2.- El pla intel·lectual. El que l’escriptor i secretària
pensen un de l’altre. 3.- El pla emocional. El que cadascú sent en
relació a la seva feina. En realitat un garbuix, perquè res és el
que sembla, i la tendència de la ment i el sentiment és oblicu i
tergiversable. El pla emocional ens fa persones sensibles, però ens
allunya de l’equilibri perfecte.

No sé que pensaré quan
porti dos anys a l’atur, després d’haver treballat sense treva tants
anys. Potser m’hi acostumi, i passi a formar part de les dones de la
meva edat que tenen un esquema diari inalterable: caminar al matí,
fer el cafè amb les amigues, anar al centre cívic a fer un curset,
estudiar on-line un curs que no servirà per a res, engreixar quilos,
anar a la piscina a perdre’ls, estar al dia de totes les notícies
del veïnat, disponible per a tot encàrrec familiar, i sentir sempre
les mateixes converses fins a avorrir-les.

L’estat actual és
indeterminat i també inestable. I els ciutadans no contribuïm a la
estabilitat, més aviat cada col·lectiu defensa interessos propis i
ningú es desprèn voluntàriament de privilegis històrics ni
d’avantatges.

Sort que hem nascut en un
país de somni. I que res ens alteri aquest estatus…

Tweet

Fer el camí de Sant
Jaume és avui dia un referent per a peregrins, caminadors,
esportistes i meditadors amateurs. El meu antic cap m’ho havia
recomanat feia uns anys: Fer el camino et marca un abans i un
després, t’ho recomano- em va dir- Més aviat ho recomano a tothom.
Quan et trobes enmig del camí a una planura de León et preguntes:
què hi faig jo aquí? I segons les teves respostes, vas trobant el
teu camí a la vida.

El meu cap és un
senyor molt gran, ja jubilat, que actualment porta un marcapassos i
ha de passar força revisions mèdiques pel tema cor. No havia estat
mai esportista, ni especialment religiós. Però li reconec un gran
esperit de superació.

Sempre havia pensat
que algun dia hauria de fer el camino. Diversos grups i
persones del meu poble ho havien fet en els darrers anys. Aquest
estiu el va fer una amiga, la RosaR i em va convidar a seguir-los.
Però el meu estat físic no era prou adequat per aquest projecte- li
vaig dir. Ni la meva disponibilitat de dies, i sobretot de nits fora
de casa.

Així que m’he
dissenyat el meu propi camí de Sant Jaume.

A prop de casa hi ha
una ermita restaurada recentment. Forma part del camí de Sant Jaume
català. I allà hi faig una caminada cada dia. Primer va ser per
moure una mica les cames, per començar a caminar. Després he aprés
a meditar mentre camino. I finalment n’he fet el meu propi disseny
del camí de Sant Jaume. El mateix camí cada dia a totes les
diferents hores. Vint-i-quatre trajectes idèntics, a les diferents
vint-i-quatre hores del dia.

Les hores bones per a
caminar ja estan cobertes. Les he fet en solitari, a la fresca. Les
hores del mig del dia, caloroses les he reservat per aquests dies de
fresca i de pluges. Les hores de la nit les faig en companyia per
seguretat. El trajecte d’anada i tornada dura una hora, o sigui que
al paso ligero, deuen ser uns
sis quilòmetres màxim. Passo per ponts i camins, escales i
urbanitzacions, camps de blat i sèquies, berenadors i parcs fins
arribar finalment a la ermita.

Aquest
entrenament físic m’ha permès fer excursions més ambicioses.
Dilluns vam pujar als llacs de Tristaina, a Andorra un dels meus
paisatges favorits. Vam pujar al primer llac,
superar el llac del mig
i vam fer cap fins al de més amunt.
En tot el trajecte, realment fàcil, ens vam poder concentrar en la
bellesa del paisatge més que no pas en l’esforç de la caminada.

Qualsevol
paisatge, qualsevol caminada guanya moltíssim si es fa a primera
hora del matí a despuntar de l’alba. No té preu veure la sortida
del sol amb tot els detalls, des del primer punt fins que el globus
rodó de foc es desprèn de l’horitzó. És un plaer descobrir
paisatges bellíssims a primera hora quan el soroll i la presència
humana encara no han despertat. És un luxe trobar-te només amb les
persones que has triat a l’indret inhòspit i magnífic de la
muntanya escollida. És un regal per la vista, la oïda, l’olfacte,
el tacte i el gust. I és una satisfacció d’haver-hi d’anar a peu,
amb una mica d’esforç, molta il·lusió i en bona companyia.

Aquest
és un bloc personal, i només tenen sentit temes tan personals com
aquesta mena de projectes.

Tweet

1.- Qui no té feina,
el gat pentina…

Aquest estiu m’he especialitzat en refrescos de fruites, granissats i Festes a l’aire lliure. Dos vespres ens ha agafat la pluja i hem hagut de córrer acobert quan tot era a punt per sopar al jardí. Hem celebrat sants i aniversaris,i les normes socials m’han portat a fer varies celebracions: família al complet, als de casa, parella, amigues de tota la vida i companyes d’escola. Cada cop un menú diferent, amb tot l’estres de provar algun plat nou,fer les proves, comprar,cuinar i sobretot preparar els ambients nocturns.

Suposo que proves amb la Coca-cola se n’han fet a tots els laboratoris de Secundària. Jo concretament desmuntava la Cola amb un filtre de Carbó actiu, i així el filtrat era transparent, amb gust a gasosa dolça, i les partícules sòlides més grans i el gas quedava absorbit pel carbó.

Preparació a la cuina: Començo amb una base d’aigua carbonatada ( gasosa), a la que hi afegeixo caramel líquid Royal per a donar-li el color ( és el colorant E-150 i atenció que és poc soluble en la gasosa i s’ha de diluir amb el cafè calent). Hauria d’afegir l’acidificant E-338 que és l’àcid ortofosfòric, però no en tinc a casa, així que hi poso àcid cítric en la seva versió llimona natural ben colada. Per a aconseguir el toc de cafeïna preparo un cafè ben carregat, el refredo i l’afegeixo a la mescla per tal d’aconseguir el color marró més encertat.

Preparo la prova de tast en dos copes de licor numerades, i per duplicat per a dos tastadors professionals ( els meus fills).

Resultat: ràpidament identifiquen amb facilitat quina és la Coca-cola i quin és el brebatge imitació que els he preparat. Diuen que no hi té res a veure, només el color, i que no s’assembla ni en gust ni en bombolleig. Asseguren que és un fracàs.

Jo, tranquil·lament els responc que només dues persones saben la fórmula secreta de laCoca-cola. Que jo no sóc cap de les dues i que simplement n’he fet una interpretació en deu minuts. Que si fos tan fàcil, no podríem distingir les versions de Cola que hi ha al mercat. I que la meva Cola n’és una més.

3.- Drets d’autor: aquesta és una llicència Creative Commons

La meva cola l’he anomenat Kokak-hola!, i en les proporcions concretes forma part del grup d’imitadors de Cola anomenat Free-Cola.

Tweet

Tot passejant per la
ciutat, m’adono que s’ha posat de moda repartir seients arreu. Les
obres de nous carrers, passeigs, bulevards, zones enjardinades etc
construïdes pel Ajuntament incorporen prou mobiliari útil pel
vianant que vol reposar: bancs, papereres, jardineres amb plantes…

Ara que passejo,
descobreixo que aquestes zones estan infrautilitzades. La gent no
queda a la placeta a xerrar, sinó que ja es cita a la terrassa del
bar. La canalla ja no juga als parcs: es queden a casa a jugar a
l’ordinador. La gent gran no fa tertúlies al carrer: van al Centre
Cívic a ballar. I això passa a totes les hores.

Quan els meus fills eren
petits, jo sí que feia inventari de llocs i els preparava tours a
tots els indrets per jugar de la ciutat: parcs amb jocs infantils,
jardinets amb sorra, placetes per a patinar, zones amples per anar
amb bicicleta, zones boscoses per a construir cabanes, berenadors on
anar-hi amb la cantimplora i carmanyola…

En algunes parts del
mobiliari, com en els bancs de fusta, alguns brètols de seguida els
malmeten. Recentment, s’instal·len blocs de granit a manera de
seient; aviat els veiem amb pintades. Aquestes destrosses es deuen
fer de nit, perquè de dia en teoria hi ha guardes. De tota manera de
dia estan infrautilitzats. En comparació a les cadires de
cafeteries, orxateries i bars que solen estar sobre-ocupats. La gent
queda per a prendre alguna cosa, mai per seure de franc. No tenim la
cultura encara de quedar sense consumir, encara que no ens vingui de
gust beure. Quedem per esmorzar, per fer el cafè, per dinar o per
fer un sopar, però poques vegades per seure i conversar que són
gratis.

La raó de tot plegat és
que potser pretenem fer dues coses alhora: sopar i trobar-se;
esmorzar i quedar; fer el cafè i tertúlia.

De vegades quedo per
esmorzar. Em llevo, i com que no sóc capaç d’aguantar sense el
cafè, me’l faig a casa i torno a esmorzar amb qui he quedat. És com
aquell que deia: Si és ric que esmorzi dues vegades (
com la inutilitat de tenir més diners dels que calen per viure).

Potser el que compta és
tenir zones verdes, per donar aire als carrers de la ciutat; i els
bancs són com un atrezzo més. Suposo que aquesta és la
resposta, no cal buscar-hi utilitat a tot, perquè he vist que al
cementiri també n’hi ha de bancs i no crec que fos políticament
correcte de quedar  al cementiri a fer la xerradeta…

Tweet

Quan em va agafar
aquella febrada, després de varis dies de debilitat i de pensar que era cosa de la calor, em vaig enllitar. Estava sola a casa, sense
ningú que em portés ni un vas d’aigua, així que vaig anar a casa
de la meva àvia…

Quan era petita,
passava temporades d’estiu a casa de l’àvia. Coincidien les meves
vacances, amb les dels pares, i aquelles estades em semblaven d’una
plena llibertat. A cada casa hi havia les seves normes, però jo li
feia saber a l’àvia, que a casa meva em permetien fer això i allò,
menjar de tot i anar a dormir al vespre prou tard. Ella acceptava,
sense dir ni piu, doncs considerava que els costums i la educació
havien canviat molt, i no s’atrevia a contradir. Així, que jo allà
era la reina de la casa, fet del que em creia mereixedora per ser la
més gran de les nétes.

En aquella casa hi
regnava la senzillesa. Els mobles justos i antics, als que s’ havien
afegit amb els anys els electrodomèstics més necessaris i prou.
Els estris de diari més arcaics; els plats blancs i gruixuts sense
floritures de ceràmica. Al rellotge mecànic se li donava corda cada
nit. A l’habitació fosca de la calaixera hi guardava les verdures,
les patates, i una reserva de galetes, la Coca-cola i la Fanta pels
convidats. El menjador amb el seu bufet,on estava disposada la
vaixella rudimentària de qui sap quan, les copetes de vidre pel
licor, i una ràdio enorme que era al centre de la sala, a sobre d’un
armariet ple de licors fets a casa.

Les habitacions eren
del tot simples: armari, tauleta, un banc als peus del llit i un
llit amb un capçal de fusta enorme. Recordo que els llençols eren
de un cotó gruixut i bast, i quan jo hi anava en treia uns de lli,
que deia que eren més bons i més frescos per l’estiu amb unes puntes
impressionants de coixí fetes a mà.

Al balcó, al capvespre 
regàvem els clavells i els geranis de les jardineres. Jo l’ajudava i
mentrestant guaitava a baix. A la planta del carrer un veí portava
l’hort des que l’avi s’havia mort anys enrere. Però els flaires del
poliol, les tomaqueres, cebes, i les mongetes de cultiu arribaven
fins al nostre pis. L’àvia cuinava uns plats simples i nutritius,
verdures, fruites, alguna truiteta, pollastre: tot molt fluix i poc
condimentat, tal com li aconsellava el metge.

Va ser un estiu
d’aquells que em va ensenyar a tallar el cop d’aire. Fins llavors
quan estàvem engripats ens fèiem mirar i curar el cop d’aire. Jo
vaig ser afortunada entre les nétes i m’ho va ensenyar. Un plat amb
aigua, unes gotes d’oli del setrill , un parenostre, un ganivet i
molta fe en les tres jaculatòries. La cura només servia per als
altres, mai per a curar-se un mateix.

No sé si seria màgia
o fe, però ens endevinava quan havíem agafat el cop d’aire: si al
matí, al migdia o al vespre (segons els sants invocats: Sant Martí,
La Verge Maria o Sant Silvestre). A part també ens feia beure una
infusió de poliol, de camamilla, un caldo calent o un gaspatxo
refrescant. Recordo també que ens donava galetes per berenar amb
xocolata. No sé on ho comprava, perquè sempre em semblava tot més
bo del què gastàvem a casa.

Doncs aquell dia de la
setmana passada de la febrada, em va fer enllitar a la habitació
dels convidats, i només recordo que l’endemà em vaig llevar
renovada. Només incorporar-me al llit, em vaig descotxar dels
llençols de fil brodats amb les seves inicials, i amb la seva
camisola de cotó posada vaig adonar-me que l’àvia feia anys que ja
era morta. Que la mare també era morta, i que jo no tinc cap filla
que tingui cura de mi quan sigui velleta. Ni cap néta com jo. Que ara jo podia ser l’àvia…

I amb un cert neguit
vaig poder arribar a la cuina a preparar-me una infusió en la tassa
de porcellana heretada. Vaig guaitar de reüll el gerro amb les flors
de jardí que havia collit, ja marcides. Vaig apuntar-me tres coses a
la agenda: canviar les flors per unes de fresques, tenir sempre
aspirines a la farmaciola ( també ibuprofens, frenadols i
amoxicilina) i ensenyar algú jove i receptiu  a trencar els cops d’aire…

Tweet

Ara sí que ja ho puc
dir: avui és el meu primer dia a l’atur. Fins ara gastava els dies
de vacances reglamentàries i obligades, que em van indicar a la
oficina del SOC. Doncs avui, amb la documentació he fet dues hores
de cua perquè m’apuntin a la llista de la Empresa més gran
d’Espanya (diuen). No sé si ha estat la calor del lloc, la gentada,
els nervis de portar tots els papers en ordre o què, però he quedat
ben emboirada. No tinc ganes de fer res. Bé, ja fa dies que no tinc
ganes de fer res, però llavors no comptava: estava de vacances, i
ara estic obligada a buscar una feina que no existeix.

No fa cap gràcia fer
vacances quan tothom treballa. S’aprofita per fer encàrrecs,
gestions, arreglar avaries domèstiques, acompanyar a fer gestions a
familiars, ocupar-se de temes dels que ara-que-tens-temps, i sobretot
netejar, netejar i posar ordre a la casa, al jardí, a les terrasses,
a les plantes, les cortines, pintar, treure trastos vells, cuinar,
endreçar papers i tot això…

I quan ho tens tot a
punt què? A seure a llegir. A parlar per telèfon. A prendre el sol.
A fer migdiada…a fer el mandra.

Em costa posar-me a
estudiar, que és el que em tocaria; o millor faria a buscar feina:
cosa de la què no en tinc gens de ganes.

M’ha agafat una
decepció total que no havia experimentat mai. Fa més de trenta anys
que treballo ininterrompudament, i ara em sembla que tot s’ha acabat.

El noi del SOC, molt
amable, m’ha dit que hi ha una pàgina redtrabaja, que dona consells
de com buscar feina. Que ell em diu que no m’amoïni, que gent
preparada com jo sí que en troben de feina; que el problema és la
gent sense ofici ( la sala estava plena de gent de fora, de
sud-americans amb samarreta, de dones magrebines amb el vel, de
noietes mastegant xiclet, de joves ja vestits de paleta…). M’ha
aconsellat de reservar dues hores al dia a buscar feina ( redactar i
repartir currículums, consultar infojobs, entrevistes en
agències de col·locació…), i dues més en formació. Total
meitat de jornada a la recerca, i l’altra meitat dedicada a la
família, amics, esport i lleure.

No sé si és la
calor, deia, però em sento cansada, esgotada de no fer-res,
decepcionada (d’haver canviat una feina motivant i fixa per una altra
de temporal i frustrant), i potser malalta. Una amiga diu que això
se’m passarà, que ara el que haig de fer és descansar i esperar al
setembre. Una altra em diu que aprofiti per prendre el sol a la
piscina i posar-me ben morena. La meva parella no diu res. Els meus
fills diuen que sempre dic el mateix, i acabo trobant feina, que
perquè m’amoïno!

A mi em sembla que
hauré d’anar a la metgessa de capçalera. Segurament és una baixada
de neurotransmissors bioquímics. De moment l’atur ha pujat, i hi ha
una química menys en actiu.

Tweet

Amb aquestes
temperatures de xafogor de juliol no es tenen ganes de fer feina. Tot
i així, avui m’he dedicat al jardí, he tret les males herbes, he
lligat l’espígol desmaiat, he endreçat les torretes al seu lloc i
he fregat bé les rajoles de l’eixida. He creat un espai
microclimàtic per poder llegir bé a primera hora del matí,
habilitant unes cadires de plàstic que normalment són a cobert.
També m’he recordat que s’han de tallar arran els lliris, doncs ja
som al voltant de la Mare de Déu del Carme, que és la data quan on
feia la mare.

Un dia d’aquesta
setmana he convidat les meves amigues mestres. Durant les vacances (
les seves) ens trobem un cop a la setmana, a la fresca de la plaça,
i prenem una orxata. He pensat, que en la meva dèria d’activitats
alternatives, bé podíem fer un refresc a la fresca del meu jardí.
Com que ara tinc temps, he pensat que podia organitzar millor la
tarda. Les meves amigues també ho són d’alternatives: una d’elles
que és directora d’una escola rural, toca el piano, i de tant en
tant ens obsequia amb una matinal musical exclusiva només a
nosaltres. L’altra, és professora de secundària, magnífica
cuinera, i a més de donar-nos consells exquisits de cuina, quan ens
convida a casa seva semblem els convidats al Palau de la Reina
d’Anglaterra: tot luxe i exquisidesa.

Doncs així que he
pensat treure una tauleta de jardí a fora, posar-hi unes estovalles
brodades i servir un granissat de llimona fet a casa. És el més
adequat per l’hora i la calor, i també per la nostra manera de veure
la vida ( els brodats, begudes naturals antioxidants, tranquil·litat
i conversa). Vet aquí la meva recepta de granissat de
llimonada, per fer-ne 5 l. (He descobert que és ridícul a
casa meva fer-ne menys, per la feina que porta i el poc que dura).

10 llimones grans, de
classe de pela gruixuda i ben maques.

10 cullerades soperes
de sucre

2 branquillons de
menta natural

5 l d’aigua.

Glaçons de gel, al
punt de congelació

Es renten bé les
llimones ( si cal es rasquen amb ganivet) i s’espremen. En una olla
es posen a bullir les peles espremudes i ben netes de 5 llimones, i
la menta. Quan ha bullit un minut, es cola el líquid a una ampolla
d’aquelles d’aigua de 5 l, junt amb el suc de les llimones i el
sucre. S’acaba d’omplir d’aigua, i es posa a la nevera. Abans de
consumir (cal deixar-ho a la nevera un parell d’hores), es posen a la
picadora uns glaçons a penes congelats, es piquen i s’afegeixen a
les gerres de servir ( que són d’un litre).

Aquest és un refresc
natural, fàcil i saludable que es conserva bé a la nevera un parell
de dies. La menta li dona un toc molt especial, però podeu provar (
tal com és el meu estil) amb fulles de sàlvia, un branquilló de
fonoll, o de canyella o al vostre gust personalitzat. També, es pot
canviar la llimona per altres cítrics refrescants com taronges,
mandarines o aranges, o mescles. També, es pot provar amb liquats
d’altres fruites amb granissat, tal qual al vostra gust.

A l’ombra de la tarda
caldrà crear un altre microclima: regar bé la gespa amb els
aspersors, i guarnir la taula amb la simplicitat de les flors
aromàtiques del jardí: un pomet d’espígol de bosc, un altre de
menta i un tercer amb uns capolls de rosa de darrera hora.

Tweet

Estic llegint “Un
jardí a Badalpur” de la Kenizé Mourad, una continuació de la
novel·la “ De part de la princesa morta”, que
havia llegit fa uns anys.

És una història que
enganxa, ja em va captivar la primera part, i ara m’està meravellant
aquesta nova història de rajàs i ranis en ambients de rics palaus i
jardins d’encant. Per a passar aquestes tardes d’estiu a l’ombra res
millor que una història de conte de fades, que et submergeixi en
ambients de luxe oriental, de vestits de gasa vaporosos, joies ben
descrites, rics damasquinats, de criats, de tes aromàtics,
d’antigues colònies angleses a l’Índia, i sobretot de tradicions
seculars ben allunyades de les que coneixem aquí.

A mi sempre m’havia
semblat que viure en un palau havia de ser el súmmum de la
felicitat, el luxe i el plaer pels sentits. Sentir-me rodejada de
catifes, mobles de valor, làmpades de penjolls de cristall, i
sobretot criats, havia de transportar-me als contes de les mil i una
nits, és a dir a la millor de les fantasies a que es pot aspirar.

Així que vaig
aprofitar divendres que havia d’anar a fer uns encàrrecs a
Barcelona, per visitar el Palau Reial de Pedralbes. Varies vegades
havia reposat als seus jardins, immensos d’ombres, fonts, escultures
i parterres de tota mena, i al centre el Palau. Sabia que a dintre
estava instal·lat el museu de les Arts Decoratives i de la Ceràmica,
però mai havia tingut el temps precís per entrar-hi. També, des de
fa dos anys alberga el museu de la Indumentària Tèxtil, que jo
havia visitat al carrer Montcada, al costat del Museu Picasso. Doncs
divendres el vaig tenir ( el temps per a visitar-lo).

Hi havia molt pocs
visitants en aquells hora del matí, així que em vaig passejar per
les immenses sales amb pintures a les parets, moblades amb les
calaixeres de fusta més ben treballades que havia vist mai. En
realitat, em semblava que només per deambular per aquell indret, ja
era una mica meu. Vaig resseguir vitrines amb joiers ricament
decorats, gerros, plats de ceràmica de totes les procedències, i
mobles i disseny de tots els temps.

Jo no sé si us passa
també a vosaltres, però vaig acabar ben marejada de tantes
impressions de cop. Envoltada d’objectes bells, d’ornaments de luxe i
de valor, un museu en resum, un museu on el visitant no pot assimilar
tanta bellesa i tant de contingut en tan poc temps. Els museus no es
poden pair en un parell d’hores, a menys que simplifiquis la visita a
detalls en concret. De fet, jo sóc de les que segueixo aquesta
norma, i del Palau de Pedralbes, em volia emportar la idea de Palau
amb sales que contenien un museu ( però en realitat n’hi ha tres,
amb exposicions temporals afegides). Impossible per a veure-ho en un
sol dia.

Vaig sortir del Palau,
i es va posar a ploure: res, quatre gotes, que em van fer córrer cap
un lloc cobert. Un cop allà, vaig decidir que no m’agradaria gens de
viure en un Palau: massa impressionant, massa pressió, massa
dependència, massa ampul·lositat, massa de tot…

I a més: abans d’anar
a un museu m’informaré abans del que puc trobar, per a centrar-me a
mirar només una part, la més interessant i passar de llarg de la
resta per un altre dia.

Realment la
contemplació de tanta bellesa, et pot arribar a afectar. Hi ha
descrit el Síndrome d’Stendhal, una malaltia
psicosomàtica que pateixen gent que estan exposats a una gran
quantitat d’obres d’art de bellesa inimaginable. Aquest síndrome es
remunta a una visita d’aquest escriptor a la ciutat de Florència,
especialment a la Galleria dels Uffici.

Bé, en arribar a casa
vaig continuar amb la lectura del llibre en el petit jardí ombrívol
de casa meva. No és un Palau, ni m’agradaria que ho fos. Ara sí que
ho tinc clar!

Tweet