El cap als núvols

L’any passat una companya de feina va passar quinze dies en un hotel del Carib. Remarco que va ser en un hotel del Carib, i no pas en un indret del Carib, perquè no va sortir de l’hotel perquè, segons ella era perillós i els ho van desaconsellar. Això sí: un dia els van posar en un autobús, i van fer una excursió fora del recinte tancat del complex turístic.

És curiós, perquè al mateix complex tot eren gent d’ aquí del país, fins i tot hi va trobar gent de la mateixa Empresa. Ella, la Imma, es va excusar dient que les vacances li havien sortit més barates que a Salou, en un hotel de quatre estrelles, on el menjar i la beguda eren il·limitades i compreses dins el pack.

Bé, anècdota que ara recordo perquè en la descripció del Carib ( que li vaig treure a la Imma amb pinces), l’aigua del mar no sabia de quina tonalitat era, però de la piscina de l’hotel sí que me’n va parlar i força.

Tot això em va a la memòria, perquè ahir a la tarda vaig passar una tarda al Carib. Tot segons la descripció que em va fer l’Imma l’any passat. Em van convidar a la piscina d’una Urbanització prop de casa, i no m’ho vaig pensar gens: allà hi vaig anar a les sis de la tarda, l’hora
acordada. La veritat és que allò semblava un hotel de cinc-o-sis estrelles: l’aigua turquesa, la piscina netíssima, unes hamaques i tumbones, uns bancs de fusta al voltant de l’aigua i l’aroma de tota mena de vegetació boscana: ginesta, espígol florit, gessamins, roses i l’olor de bosc. Sota unes palmeres l’ombra donava un respir i oferia un refugi a la calor.

La mestressa es va excusar, perquè en el moment menys adequat va haver de sortir a fer un encàrrec. O sigui que em va deixar sola a la piscina d’aigües turqueses un parell d’hores. Jo portava un llibre, em va oferir una beguda fresca i allà em vaig quedar tota sola vigilant aquell petit
Carib.

Ara que tinc temps, i que em prenc tota experiència com a única i inoblidable, per a gaudir i per a valorar, em va semblar que ja havia estat al Carib. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar un viatge en un jet privat cap a un hotelet d’una illa caribenya. De cop ja era allà, a l’hotelet, on havia fet tancar per a mi sola, un cambrer m’havia portat una beguda i seguidament l’havia acomiadat. Allà m’hi estaria fins que em cansés de prendre el sol, de banyar-me a la piscina, de llegir i de prendre l’aire sota la palmera. Just agafaria altre cop el jet, i me’n tornaria cap a casa a dormir al meu llit…

Tweet

He visitat la borsa de
treball de la facultat on vaig estudiar. Algun dels professors
actuals eren antics alumnes de la meva promoció, i m’han fet passar
a la sala de professors, per canviar impressions (
Universitat-Empresa? o Universitat- Desocupació?).

A la sala comuna, m’ha
cridat la atenció una cartolina penjada a la paret amb una llista de
mesures extraordinàries anti-crisi. Sembla que havia estat idea del
personal més jove: gent amb hipoteques a càrrec, que han vist com
de cop el sou baixava un 5%, i l’IVA pujava dos punts més. Doncs
això: mesures per estalviar clàssiques: com portar-se el dinar de
casa, prendre cafè a la màquina per comptes de a la cafeteria,
comprar només per rebaixes etc.

M’han convidat a posar-hi
la meva aportació a la llista. Per seguir amb el mateix rotllo, he
afegit allò de aconseguir llibres només a la biblioteca, sortir
menys a sopar a restaurant, ser menys consumista i més sociable
etc…

Però clar, el meu
problema no és d’un 5%, sinó dramàticament molt més greu. He
quedat pensant, i els he dit que el meu és un problema no de “què
puc disminuir”, sinó simplement “què puc consumir
amb el subsidi”. El meu era un problema de enginyeria
econòmica, i que m’apuntaria a qualsevol curs on s’impartissin
crèdits de com fer-s’ho amb mil euros per tot una família. Han
quedat parats i s’han sentit una mica culpables. Han assumit que hi
ha problemes pitjors que el seu descompte de sou, però que també,
els qui són més culpables de la situació no solament no els
rebaixen res, sinó que encara es reparteixen primes.

Com que riure és gratis
( encara), hem fet un parell d’acudits, han assenyalat que la gent
preparada té més recursos a trobar feina, que segur que tinc sort,
i que l’important és tenir salut que és com normalment s’acaben
aquestes converses.

Un cop de tornada cap a
casa, penso que cal tenir imaginació, perquè les coses cada dia van
a pitjor, i asseguren que encara hi poden anar més ( a pitjor) que
sempre es pot enredar més l’assumpte. I que de gent preparada n’hi
ha una pila, més joves i més preparats, més llestos i més
decidits a canviar d’esquemes, i també amb més salut…

La paraula clau és
imaginació. Ja m’agradaria poder beure de les fonts de la
imaginació, i també menjar d’aquestes fonts, i poder-ne viure.
Perquè he descobert que feina en aquest país n’hi ha prou i molta.
El que no hi ha són diners. I on són aquests diners que abans ens
semblava que sí que teníem? Doncs no han existit mai: eren diners
virtuals, pura especulació, la gent gastava sobre futurs, i els
bancs feien les previsions sobre possibilitats. Fins que no toquem
fons, i no ens adonem de la situació real, no començarem a actuar
com a societat equilibrada econòmicament. I potser en aquest nou
disseny de societat haurem de deixar de banda una mica més als
bancs: endeutar-nos menys, estalviar i consumir al comptat.

Només és la meva
opinió. Sembla tan fàcil que no pot ser veritat: a algú més se li
hauria acudit abans…

Tweet

Tweet

La mare de la Maria va
morir un dilluns. Ja era gran i estava molt malalta. No coneixia
ningú de la família, però tenia un caràcter agradable amb tothom
qui l’anava a veure. I es va morir a la seva hora, amablement com
havia viscut, sense fer soroll i no donar feina. I va voler ser
enterrada a la parròquia del seu poble rural.

A quarts de quatre de
la tarda vaig agafar el camí de les vinyes per anar al funeral amb
prou temps. Era un camí rural de terra poc transitat que portava del
meu barri a la petita església entremig dels camps de cereals, les
granges i el rierol. Feia anys que no hi passava, però ara delerosa
de trobar poesia on anés, encara que fos un funeral, m’hi vaig
arriscar.

Devien ser dos quarts
de quatre quan va començar a caure el ruixat. Primer van ser quatre
gotes, però la pluja es va animar, i uns pocs núvols grisos
espessos com el fum es van escórrer de cop sobre el camí. Més
enllà brillava el sol entre el descosit de núvols blancs i
lluminosos i el cel blau.

Amb tranquil·litat
conduïa pel camí, poc a poc, veient com les gotes de pluja queien
sobre les vinyes, s’escolaven per les fulles dels ceps, i degotaven
pels raïms verdosos i espessos cap a la terra. Una estampa prou
bucòlica, i jo entusiasmada per haver triat aquell itinerari
alternatiu per on no hi passava ningú més. Anava tan a poc a poc,
assaborint el trajecte, gaudint de la vista i la pluja que les rodes
del cotxe van quedar enfonsades en el fang. Vaig accelerar, i res,
pitjor: una esquitxada de fang es va escampar pel voltant: vidre,
rodes, carrosseria tot ple de gotes d’argila liquides. Vaig respirar:
per allà no em trobaria ningú, allò s’havia convertit en un camí
de carro per on només hi devien passar els tractors de tan en tant.
Amb la pluja a tot drap no m’atrevia a sortir del cotxe i embrutar-me
de fang fins el coll. Vaig decidir, amb serenitat fer marxa enrere i
donar cop de volant per passar per un lateral del camí. Per sort el
cotxe es va moure, lentament i vaig poder avançar amb les cames
tremolant de no trobar-me amb un bassal impossible més endavant. El
camí se’m va fer etern, i em vaig trobar amb més d’un fangar més
endavant. Però vaig arribar: el cotxe brut de fang com de ral·li,
amb un paraigües enorme, i a temps suficient pel funeral.

Un cop a la petita
església: poca gent. A partir dels vuitanta, la mort no és
sorpresa. Hi havien els parents, alguns veïns i les amigues de la
Maria. Els que se’n tornaven a la feina no van allargar els
protocols: van saludar i se’n van tornar a la ciutat. Vam quedar les
quatre amigues, sense pressa. Un cop el fèretre va començar el seu
viatge al cementiri, arraulides a la entrada de la ermita vam quedar
totes quatre. Vam tenir temps encara d’intercanviar conversa, com si
aquell esdeveniment social fos necessari pel retrobament.

La MariA, estava
prejubilada després de trenta-cinc anys a la mateixa empresa. Ara
cuidava els seus tres néts, no buscava feina, i n’estava encantada
de la seva ocupació. La MariaB, tenia una feina a mitja jornada: no
havia trobat res més, però estava contenta de poder tenir temps. La
MariaC estava cotitzant per quan es jubilés de la seva pròpia
butxaca: no li quedava altre remei si volia jubilar-se en condicions,
segons li havia aconsellat el seu gestor. I jo mateixa, la més jove
de totes quatre: veient el futur que m’esperava…

Tornant a casa ( per
la carretera, naturalment), vaig pensar que no podia quedar-me
encallada al fang. Havia de retrocedir marxa enrere, per poder agafar
embranzida i a tota potència poder superar el fangar en el que
m’havia ficat. En sortiria, n’estava segura, i a més tindria temps
d’encandilar-me en tots els paisatges possibles.

Tweet

Ara que tinc temps, he
llegit sobre la existència dels bancs de temps. Una idea que va
sorgir als anys 80 als Estats Units i que s’ha estat estenent a la
resta del món. El principi és fàcil d’entendre: jo dono una hora
del meu temps fent el que sé fer, i un altre em dona una hora del
seu temps en una activitat que jo necessito i no sé fer ( o que
m’agradaria saber).

El principi de
reciprocitat és la base de l’intercanvi, el temps té per tothom el
mateix valor, i no hi ha ni intermediaris ni diners entremig. Bona
idea. Ideal pel futur post-materialista que ens espera. I que és pot
intercanviar?

• Atenció a les
  persones: acompanyar nens o persones grans

• Atenció al cos:
  perruqueria, massatges, maquillatge

• Tasques
  domèstiques en moments de malaltia o baixa ( anar a comprar ,
  penjar cortines…)

• Resoldre temes
  informàtics ( classes o arreglar ordinador, o configurar algun
  aparell…)

• Classes variades:
  de cuina, de fer punt, de brodar, idiomes

Aquest menú em porta
a pensar què sabria fer jo, i que m’agradaria rebre. Només com
exercici d’imaginació, perquè a la meva ciutat no hi ha aquest
servei i malament fer desplaçar algú o haver-me de desplaçar. Però
la idea és molt bona, i quadra amb l’esperit dels pobles d’abans, de
les societats antigues abans de la especialització dels oficis, en
la jerarquia de tribus antigues i en un futur sense diners.

Hi pots posar molta
imaginació a l’hora d’oferir serveis, inclús et pots especialitzar
en alguna cosa útil que ningú més sàpiga. En la meva professió
de química, potser podria aprofundir en la utilització de productes
químics bàsics i ecològics en la neteja de la casa, o en la tria
de tèxtils, o en un recorregut turístic pel patrimoni industrial
del meu poble.

I que necessito rebre?
Tallat de cabells, classes avançades d’informàtica…

Què m’agradaria fer?
Pintura, música i altres arts que no domino.

Aquestes activitats
haurien d’estar fixes en qualsevol centre cívic de totes les ciutats
i pobles. Ens estalviaríem molts diners, faríem salut mental,
facilitaríem socialització de persones i aprendríem a viure una
mica més amb menys, però segurament molt millor.

És una idea per a
tots els centres cívics. De moment us passo l’adreça del Banc de
Temps de Barcelona: www.bancdeltemps.org

Tweet

Fa dies que observo
que a la portada de bloc.cat, per comptes de post de persones o de
col·lectius, com fins ara, hi ha pàgines d’anuncis en anglès, en
que et volen vendre mil i un articles de marca. Estic segura que són
imitacions ( per a dir-ho fi ), o falsificacions ( per a dir-ho
legalment). També he vist que alguns blocs estan traduïts al
castellà amb un traductor automàtic, molt mal traduïts i amb uns
girs incorrectes, raó per la qual te’n adones que són també
falsificacions. Inclús he vist pàgines que podrien vulnerar
fàcilment la llei, perquè t’ofereixen crèdits ràpids només
donant-los el teu numero de compte (Ui!)

Alguna vegada he rebut
comentaris al meu bloc, d’aquests blocs direccionats, perquè caigui
a la trampa de visitar la seva pàgina web i m’encanti amb els seus
articles. Pitjor encara: busquen a la xarxa alguna frase en català,
i me la insereixen com a comentari al meu bloc.

Tot això em sembla
fora de lloc, penso que vulnera l’esperit de bloc.cat, i hauria
d’estar del tot prohibit. Estic segura que quan vaig obrir el meu
bloc em van fer assegurar que no el volía fer servir per finalitats
comercials. I ara ens trobem inundats d’aquesta literatura ( per a
dir-ho d’alguna manera) que ens envaeix.

Sóc prou tolerant per
acceptar que es coli algun bloc d’aquests, però darrerament són la
majoria. Només cal que consulteu el llistat dels blocs més actius,
i tots són d’aquests de falsificacions-comercials. No sé que en
pensen els administradors de bloc.cat, però si no fan alguna cosa,
veig clarament que o bé se’ls a anat de les mans, o que perdran una
bona quantitat de blocaires més. I perdran tota la credibilitat.

Jo sempre m’he sentit
còmoda en aquest servidor, i més ara que he aprés a escriure i
publicar sense que se’m pengi la connexió; a penjar-hi vídeos,
fotos i só. Sóc conscient de que estem afectats per la
globalització, pel consumisme, pel mercat internacional i pels
hackers. Veig al meu voltant com les botigues de tota la vida estan
tancant en benefici de superfícies multinacionals; com per comptes
de botiguers del país cada cop has de tractar més amb xinesos, com
als restaurants et serveixen gent que no parla el teu idioma, com a
les fàbriques t’has de fer entendre amb operaris que et diuen que sí
que t’entenen ( i després fan el que els sembla)

Només em queda una
sospita: no serà que bloc.cat ja s’ha venut a una multinacional
xinesa? No sé si puc esperar resposta…(però m’agradaria!)

Tweet

Surto al carrer un matí
de primavera. No m’havia adonat mai quina mena de gent va pel carrer
a quarts de deu del matí d’un dia feiner. Mestresses de casa,
jubilats, venedors, gent que fan torn de tarda a la fàbrica, i la
resta que com jo no tenim feina. O millor dit, tenim feina però no
estem empleats. Si fos final de mes de juny, encara em confondrien
amb una mestra. Si fos tarda, podria dir que faig torn de matí. Però
ningú pregunta. No sóc el centre del món, ni ningú en especial.
Ha plogut, tenim una primavera humida, el fullatge està ufanós a
tots els parcs públics. Fa olor a terra molla, a humitat, a
vegetació tropical. Millor per mi, aquests bedolls em provoquen
al·lèrgia i no paro d’esternudar en temps sec. Avui la pluja m’ha
donat una treva.

Al sortir m’he abrigat
amb el cangur perquè feia fresca. He voltat pel barri per fer quatre
encàrrecs. La tàpia dels veïns fa olor de jasmins, la del costat
de buguenvíl·lees, i la de més enllà de mareselves. Amb la
humitat les olors es concentren en l’espai microclimàtic espès, i
només amb el meu moviment es fan paleses. Passo pel forn, quina olor
de pa calent i de coques de forner. Pel davant de la petita
peixateria ( peix de platja anuncia com a article estrella i al
detall); He arribat al quiosc: encara fa olor de tinta recent i de
titulars de diari. Al costat la pastisseria: fa olor de cafè, doncs
a més de pastes entretenen les parroquianes amb capuccinos i
tallats després de deixar els nens a l’escola. I clar, la escola de
barri: un espai tancat en aquestes hores i prou silenciós en hores
de classe.

M’al.legra veure que la
vida continua. El comerç de cada dia, les mestresses de casa, els
jubilats, la canalla de l’escola, tot és al seu lloc, tal com ha de
ser. I la primavera que avança cap l’estiu a passes gegantines.
Malgrat la pluja i la humitat ja s’olora l’estiu. M’ho diu una
mestra: els alumnes estan insuportables en aquestes alçades de curs.
També m’ho confirma un pagès de secà: aquest any va ploure per
Sant Pere Regalat ( el 13 de maig), per tant havia de ploure quaranta
dies seguits: fins per Sant Joan.

Aquest any serà de bona
collita – pregunto.

Si plou massa – em
contesta el pagès – El blat s’ajeu i no es pot segar a temps.

Malament- contesto. No
plou mai a gust de tots! I prou que ho digui- em contesta.

El florista, després de
la pluja ha tret a fora  el carret de les torretes florides a
l’estil provençal. Fa olor de petúnies. El carro és ple d’alegries
de la casa de tots colors de la gama dels vermells. El saludo, doncs
no feia gaires dies vaig fer una bona comanda per guarnir els
balcons, i em va ajudar a carregar les torretes al cotxe.

La perruquera només té
una clienta, i ja la està pentinant. Actualment s’ha de demanar
hora per a tot. Així no et cal esperar tant, i a ella no se li
acumula la feina ni els nervis. El director de la sucursal de la
Caixa, ja surt a esmorzar. Ho farà a la croissanteria de la
cantonada, on també repassarà les notícies principals del diari.
El terra és moll de la pluja i s’ha d’anar amb cura de no relliscar.
Només faltaria caure, o potser fer riure ara que hi ha gent a la
parada de l’autobús que estan mirant en la meva direcció. Em paro
al pas de vianants, i veig un cotxe dels mossos que passa, i un dels
mossos se’m queda mirant. Són joves, penso. Vet aquí un quadre de
barri complert.

Recordo que quan els meus
fills eren petits tenien un llibre on sortia un dibuix a pàgina
doble de la plaça d’una ciutat: hi havia tota mena de botigues (
forn, floristeria, supermercat, verduleria…); d’oficis ( fuster,
sabater…) i una mostra de varis tipus de cotxes: policia, bombers,
ambulància. I nens petits agafats de la mà de les seves mares. Un
quadre de quotidianitat, una estampa d’equilibri, del què és una
ciutat i el que ens cal per viure. No sé perquè no m’havia fixat
mai tant en el barri: Per manca de temps? Per manca de interès?
Potser és que feia dues coses alhora: passejar pel barri i pensar en
una altra cosa diferent.

Tweet

La meva bibliotecària de
capçalera m’ha recomanat aquest llibre del Jordi Pigem ( amb pròleg
d’ Àlex Rovira), que diu, és el que necessito per començar aquesta
nova etapa de la vida.

En principi, aquesta és
la primera píndola que em cal prendre, per entendre una mica més
l’entorn en que m’he ficat. El subtítol del llibre ho vol dir tot:
Cap a un món post materialista.

Us diré que al principi
m’ha convençut: la paraula Krisis no vol dir sempre desastre,
vol dir transformació, canvi de rumb, trencament cap a millor o a
pitjor ( segons). Però al final del llibre, no em deixa clar, que
cal fer per a sobreviure, perquè de filosofies no és possible (a
menys que no siguis filòsof, i tinguis plaça a un institut de
secundària).

Aquí, la meva
bibliotecària, diu que ella ( que no arriba als 45 anys), ja es
voldria jubilar, i aconseguir no els diners sinó el temps lliure que
li permetin dedicar-lo al que ella vulgui. Jo li dic que tracte fet:
ella es jubila, i jo que sóc més gran la rellevo del càrrec, que
ja m’agradaria ser bibliotecària, envoltada de llibres
interessantíssims tot el dia, i de gent delerosa d’aconseguir-ne
determinats. Llavors ella ho vol deixar córrer dient, que ja ho ha
proposat a la Generalitat, però que no volen ( i és clar, ha de
continuar llogant el seu temps, a canvi d’un sou que li permet
continuar la vida materialista)

Sarcasmes envejosos a
part, m’ha dit que es pot viure sense diners, i que no es pot fer
sense temps, sense salut o sense consciència. Parla d’una amiga
seva, a la que se li ha acabat l’atur i viu ella sola amb 450 € del
subsidi. I que, sorprenentment es pot viure. També m’ha animat força
dient-me que estigui tranquil·la, que no trobaré feina mai més,
i que se’m acosta un període tranquil de vida que podré omplir a
base de novel·les i de llibres d’assaig de la biblioteca ( a ella no
li agrada llegir!!).

Amb aquests
condicionants, agafo un altre llibre, més encoratjador per superar
el mal tràngol, “ A la recerca de la felicitat” d’en
Douglas Kennedy, una novel·la ambientada en la Nova York dels anys
50, fins al segle XXI. Precisament, la protagonista es queda sense
feina, deprimida i abatuda a mig llibre. Espero que a la segona mitja
part recuperi la seva autoestima, una feina ben pagada, èxit
personal i l’amor de la seva vida. Perquè sinó, aquesta segona
píndola que m’he receptat, serà com una mena de revulsiu agre i
vomitiu. I sense salut no hi ha felicitat.

Curiosament, a la entrada
de la biblioteca, han posat un cistell amb lectures optimistes sobre
la crisi, la felicitat i el benestar per diversos camins. L’estiu
passat només hi havia llibres d’aventures…

Tweet

Tot passejant de bon matí per la ciutat, un dia d’aquells de vaga del sector públic, pot semblar un dia diferent,p erò en realitat la vida continua igual.

A primera hora s’obre el comerç local, les petites botiguetes de tota la vida, el taulell ben net,  la mercaderia fresca i en ordre. També hi ha lloc per les botigues de franquícia, oportunitats de negocis oportuns. Els locals antics de professionals han deixat lloc a espais de disseny, on es venen il.lusions a preus raonables.Abans hi havia un fuster, un lampista, un adroguer, inclús un perfumista d’aquells que t’omplia la ampolla de colònia amb un embut. Ara només hi venen emocions.

En una reunió a la que vaig assistir la temporada passada, de disseny de tendències pel sector tèxtil, la ponent assegurava que ara la gent compra per emoció: una cosa li agrada, i encara que no la necessiti la compra. També pot ser que la necessiti, i triarà la que li entri més pels ulls entre tota la oferta existent. Ens animava a crear articles amb emoció inclosa, perquè els nostres clients se’n enamoressin i així poder vendre. (Una tècnica molt bona)

Llavors surts un matí, com us deia, i veus amb els teus propis ulls que tothom fa el mateix: en el mateix carrer tocar a tocar només hi ha botigues de roba juvenil, totes del mateix estil per a adolescents. I de tant en tant una d’aquelles botigues de coses bellíssimes, poc útils. Son les que tenen més públic. Pots entrar, mirar, remenar, emprovar, olorar, imaginar… i adquirir o no. Però conserves sempre una il.lusió. I com que tot és d’importació, va  a un preu ridícul que sí que et pots permetre.

Les antigues botigues del tot a cent han passat a la història: adquirir per adquirir a preu ridícul ja no crida la atenció. Ara s’estilen les de disseny, amb una llum tamissada groguenca, olor d’espelmes orientals, tactes de cortina de seda hindús, catifes vegetals de Vietnam, flors de roba thailandeses, estovalles de cotó estampat, mantetes càlides pel sofà, centres de taula, canelobres, sabons pel bany olorosos, camisoles transparents, tovalloles de colors vius, i tot un regitzell de joies de plata, pedres semi-precioses, i disseny, disseny que entra pels ulls i per tots els sentits.

El secret és la crisi, la societat consumista i la falta de diners. Si no pots anar de vacances al Canadà ( abans hi anaves), ara compres un vol per Internet  per una ciutat d’Europa. Si no pots viatjar per Europa ( com abans), busques un hotelet al Pirineu per a tota la família. Si no pots canviar de pis ( per un de més gran, tal com havíes previst), canvies de mobles. Si no tens diners per canviar de mobles, almenys canvies tú mateix d’aspecte renovant l’armari. I  si no tens diners, però en canvi disposes de temps llavors entres a les botigues d’emocions. Per un mòdic preu viatges amb la imaginació: adquireixes els records d’un viatge que no has fet, i a un pas ja ets a casa. I un cop a casa, aquell centre de flors blanques et recorda que encara que no has vist món, tens encara vives les emocions.

Tweet

Fa alguns posts us recomanava un llibre d’aquells d’autoajuda que havíen fet furor els darrers mesos. Era "El secret" de la Rhonda Byrne, del qual ja se n’ha exprimit els recursos tan com s’ha pogut. La filosofia base del llibre és : visualitza el què vols, i ho tindràs, així de fàcil.

Doncs ara ha sortit un altre llibre, també d’autoajuda, que tira per terra totes aquestes teories de la autoajuda mitjançant la visualització dels resultats. És " 59 segundos" del Richard Wiserman. Diu que per millorar la teva vida, només fa falta meditar un minut abans de pendre una decisió encertada.

El llibre s’allarga més que aquesta idea, i dona resultats d’investigacions sociològiques sobre com funcionen les emocions, les decisions, el factor creativitat, i sobretot el factor felicitat a les nostres vides. Sembla, amb tant d’estudi, que els psicòlegs fan proves de laboratori tancat, per evaluar resultats significatius, sobre si escoltes música de Mozart o de jazz, a l’hora de prendre decisions, o a l’hora de tenir èxit als negocis o coses pel estil.

De fet el llibre comença tirant per terra un experiment sociològic que diu que es va fer als anys 50 en una universitat. Arriba a la conclusió de que l’experiment no es va fer mai, per tant les conclusions eren falses, i les creences derivades han anat passant de generació en generació sense cap fonament científic. Era la idea de que si poses els teus objectius per escrit tens més possibilitats de tenir èxit. Doncs aquesta filosofia no s’ha comprovat.

El llibre aquest, em sembla després d’haver-lo llegit de dalt a baix, que és una oportunitat ( o contra-oportunitat) a d’altres llibres existents al mercat. Un títol més en el mercat dels secrets, i amb tantes dades de proves experimentals, que penso que son artificials,i per tant dubtoses a la vida real. Les circumstàncies de la vida no es poden aïllar al laboratori ( penso jo). Jo sóc de la idea de que la gent serena practica ioga, ( però no que el fet de practicar ioga fa que la gent s’assereni), o que els vegetarians son gent pacífica ( no serà que la gent pacífica tria fer-se vegetariana?)

Com que no sóc psicòloga ni sociòloga, no sé si aquests llibres d’autoajuda estan basats en ciència o en pseudo-ciència, si son un producte més que demana el mercat, o si és que realment estem tan necessitats de consells que preferim la companyia d’un llibre que el de una persona. De fet, jo mateixa al comprar-los em miro la contraportada, els comentaris de la sol.lapa, la crítica a les revistes, els top-ten dels més venuts ( que no llegits),i sembla que si els llegeixes alguna cosa de la teva vida pot canviar a millor.

Potser sí, que em torno més crítica, i ja m’han venut les pipes de la saviesa. Diu l’acudit que un xarlatà en una fira ven unes pipes de girasol que et faran molt més intel.ligent. Un pagès en compra una bosseta a un preu exhorbitat, i al començar a menjar li diu al xarlatà: em sembla que vosté ha fet un bon negoci amb aquestes pipes: si les hagués comprat jo mateix al verdulaire, m’hauríen costat una dècima part del preu que vosté m’ha cobrat! A lo que el xarlatà li respon: Ahhh! Veu com ja comencen a fer efecte…!!!

Tweet