El cap als núvols

Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.

Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.

Ahir dia 3, parla de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.

En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament 
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.

La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.

Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.

I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.

M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.

El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.

Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Però la feina és
ardua i llarga.

Tweet

Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.

Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.

Ahir dia 3, parla de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.

En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament 
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.

La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.

Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.

I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.

M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.

El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.

Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Però la feina és
ardua i llarga.

Tweet

Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.

Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.

Ahir dia 3, parla de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.

En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament 
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.

La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.

Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.

I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.

M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.

El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.

Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Però la feina és
ardua i llarga.

Tweet

Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.

Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.

Ahir dia 3, parla de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.

En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament 
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.

La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.

Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.

I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.

M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.

El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.

Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Però la feina és
ardua i llarga.

Tweet

Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.

Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.

Ahir dia 3, parlava de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.

En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament 
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.

La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.

Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.

I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.

M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.

El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.

Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Endavant amb el repte. Però em sembla que la feina serà
ardua i llarga.

Tweet

Quan era una nena i anava a l’escola, aquest mes
de juliol era el mes de les festes. En aquella època es cel.lebrava més
el sant que l’aniversari. El sant era un dia públic, que tothom se’n
podia assabentar, i en canvi l’aniversari es feia a casa, amb els
propers, i restava una mica en la intimitat.Avui és diferent.

Plegavem
de l’escola, anavem als cursets de natació del poble, a la pisina, i
allà ens convidàvem a berenar a una casa o altre. El mes de juliol era
el mes de les noies, perquè anavem a casa de la Isabel, de la Maria
Carme, de la Margarida, de la Magda, de la Cristina, de la Marta, de la
Olga, de la Verònica, de la Marina, i tal dia com avui a casa de
l’Anna, de la Ana o de l’ Anamaria.

Aquest
costum ha canviat. Però jo encara m’en recordo del dia del sant de les
meves amigues. Amb algunes encara ens truquem, i la excusa de la
felicitació serveix per repassar els esdeveniments de l’any. Amb
d’altres de més properes quedem per un dia a anar a prendre alguna
cosa. Tot i que les modes han canviat i ara hom prefereix ressaltar el
dia de l’aniversari i fer-ho saber. Però és clar, som les més properes,
i amb elles compartim l’esmorzar o un petit concert de piano.

No
és massa freqúent recordar-se’n del sant. Fa de senyora gran. Es
celebra poc, però és maco que algú es recordi del teu nom, i del dia
d’avui. Recordar-se’n del aniversari en aquestes edats ja ratlla la
indiscreció, i sembla que vols ressaltar el pas inexorable del temps i
de la nostra presència com a testimonis.

Tweet

Quan era una nena i anava a l’escola, aquest mes
de juliol era el mes de les festes. En aquella època es cel.lebrava més
el sant que l’aniversari. El sant era un dia públic, que tothom se’n
podia assabentar, i en canvi l’aniversari es feia a casa, amb els
propers, i restava una mica en la intimitat.Avui és diferent.

Plegavem
de l’escola, anavem als cursets de natació del poble, a la pisina, i
allà ens convidàvem a berenar a una casa o altre. El mes de juliol era
el mes de les noies, perquè anavem a casa de la Isabel, de la Maria
Carme, de la Margarida, de la Magda, de la Cristina, de la Marta, de la
Olga, de la Verònica, de la Marina, i tal dia com avui a casa de
l’Anna, de la Ana o de l’ Anamaria.

Aquest
costum ha canviat. Però jo encara m’en recordo del dia del sant de les
meves amigues. Amb algunes encara ens truquem, i la excusa de la
felicitació serveix per repassar els esdeveniments de l’any. Amb
d’altres de més properes quedem per un dia a anar a prendre alguna
cosa. Tot i que les modes han canviat i ara hom prefereix ressaltar el
dia de l’aniversari i fer-ho saber. Però és clar, som les més properes,
i amb elles compartim l’esmorzar o un petit concert de piano.

No
és massa freqúent recordar-se’n del sant. Fa de senyora gran. Es
celebra poc, però és maco que algú es recordi del teu nom, i del dia
d’avui. Recordar-se’n del aniversari en aquestes edats ja ratlla la
indiscreció, i sembla que vols ressaltar el pas inexorable del temps i
de la nostra presència com a testimonis.

 

Tweet

Era la mare qui tenia cura del jardí, i quan ella estava entre nosaltres el jardí era un lloc important i de reunions familiars. Era ella qui plantava les cabesses de narcís al final de l’hivern, perquè floríssin al principi de la primavera. Era ella qui adreçava amb canyes la carolina, perquè les seves flors grogues perfuméssin l’ambient al nostre pas. Ella esporgava els rosers i tallava els lliris per la Mare de Déu del Carme, posava sulfat de coure a les hortènsies per que floríssin de color blau i no fòssin totes roses.A la primavera plantava els matrimonis, i a la tardor segava la menta, la sàlvia i l’espígol per fer-ne saquets olorosos i infusions pròpies. Ella tenia cura dels aloe vera, de les crasses curatives de llagues, i recollia les cues de cirera, les peres al seu punt i feia melmelada de cirera. Ella feia això i moltes més coses.

Ara tots treballant, en prou feines passem pel jardí, perquè sabem que no hi ha ningú. Abans, les tardes de l’estiu eren fresques a l’ombra, amb ella fent punt sota els arbres, una conversa i al dia de les notícies de la família.

La tardor passada el jardí respirava una tristesa que jo mai havia viscut. La primavera ens va surprendre amb una florida espontània de les mimoses i dels lliris que restaven amagats sota la terra. Avui he baixat , i entre la frescor de la tarda,aquell no era el nostre jardí de sempre. La terra respira, les plantes hi creixen com poden, els ocells han tornat, els tudons fan els seus nius, les papallones s’hi passegen, les abelles amenacen i les mosques molesten. La natura s’ha obert pas com cada any. Però aquells detalls d’art i de companyia ens han deixat ben sols.

Avui al vespre farem una reunió familiar al jardí. No hi hauran llantions, ni espelmes a la bassa, ni rams de flors, ni banderetes, ni música, ni la mare. Però la vida continua, i és possible que hi hagi algú de nou: potser ens presentaran la xicota d’un dels nois.

I l’any que ve, hauré de ser jo mateixa qui planti els bulbs, posi sulfat de ferro a les hortènsies, segui l’espígol…

Tweet

Quan era adolescent era incapaç de veure’m guapa, solament passable, i també de veure guapes a les meves amigues, i en general la gent que m’envoltava. Sempre hi veia alguna pega, algun defecte o imperfecció. Ara em passa tot el contrari, i sense voler-ho trobo totes les adolescents precioses, encantadores la majoria, plenes de salut i de gràcia, la pell fina, els ulls grans i una ben marcada cintura en una figura envejable.

La meva neboda ha presentat el seu treball de Assessoria d’imatge a la Escola Cazcarra de Barcelona. Em va agafar com  a voluntària per a col.laborar en el seu treball com a assesorada, bé per un canvi d’imatge personal. Em va ensenyar des del principi com cuidar-me: per la figura uns exercicis gimnàstics, una sessió de natació setmanal, un pla de relaxació etc. Uns bons consells de nutrició per tal de cuidar la salut, no engreixar-me, i tractar aquelles petites dolències cròniques. També tècniques de manicura per la meva feina manual al laboratori, de pedicura pel estiu, i sobretot de maquillatge. Em va ensenyar a auto-maquillar-me, tan pel dia com per la nit o per ocasions especials. Em va dur a la peluqueria per que em fessin un tall de cabell afavoridor, una coloració juvenil i també un tractament de neteja de cutis, mascaretes i tot això. Finalment em va aconsellar quina roba havia de triar pel meu fons d’armari que m’afavorís, em fés sentir segura, guapa, estil.litzada  i actual.

Va presentar el seu treball, amb tot l’aprenentatge que m’havia donat a mi. Un abans i un després, com si diguéssin, i el resultat del seu treball de fi de curs va ser quasi inmillorable: un excel.lent.

Fins aqui m’ha fet reflexionar sobre el culte a la imatge que tenim tots avui dia. Jo no m’he tornat extremada en els gustos, més o menys faig el mateix, i la veritat, la ciència de la imatge i el sentit comú es toquen molt.

El maquillatge més afavoridor és aquell que ens fa veure sanes. Ni més joves ni més grans, sinó plenes de salut. Mireu sinó la funció de la crema base ( per semblar tenir una pell fina i perfecta), els correctors d’ulleres i d’arrugues ( semblar que no patim per res), els llavis del color de la circulació de la sang ( mai seràn blau-cianòtic ni groc-hepatític), els ulls brillants dels colors de l’arc de Sant Martí, i les ungles de tots colors com les papallones.

La dieta és esencial per a semblar plenes de salut, i la gimnàstica per tal d’assegurar la flexibilitat dels infants. Cada vegada més s’ha de tenir aquell aplom davant els problemes que agafem amb les sessions de ioga, i aquella fina agressivitat que et dona la competició als esports.

La bellesa és salut, i arreglar-se, maquillar-se, vestir-se, és fer un esforç per a recuperar el benestar físic i mental.  

Per aquest motiu, ara sé que totes les adolescents saludables son guapíssimes. 

Tweet

El cap de setmana passat la meva amiga de la infància, la Ana M. ( veieu a persones importants, com n’és d’important!), va fer una estada al poble. Van ser dos dies intensos, tot i el maldecoll que vaig agafar i que em va impedir estar al cent per cent.

L’ Anamaria va passar els dies al costat d’un riu, dormint en un molí fariner reconvertit en hotel rural, però amb tot l’entorn tal com havia estat els darrers cent anys ( o més…). Els camps de blat, els boscos, el curs del riu i les palanques per creuar, els horts fluvials, els camins de pols i els personatges rurals que per allà t’hi pots trobar…

Vam parlar poc però intensament. No pots resumir els darrers cuaranta anys en unes hores. I en prou feines pots parlar del teu present més inmediat amb només una xerrada que dura la comsumnició d’un té fred.

Vas passar calor des de primera hora del matí a la comarca, et vas poder refrescar en el saltant d’aigua, vas prendre el sol, vas escriure, penso que et vas relaxar una mica, vam posar-nos al dia de les novetats familiars i de la feina, i sobretot ens vam poder veure. Perquè de Barcelona al poble ens separen trenta anys de camí i de vivències, i no és fàcil coincidir.

A casa, la família em van dir que els de Barcelona us emociona veure els arbres que produeixen els fruits. Vas al.lucinar amb el cirerer carregat de cireres, però em sembla que també amb l’espígol florit, les herbes medicinals, el bosc, els camins, i penso que també el simple matoll del camí. Potser és perquè tenim poc temps per fixar-nos hi. Però també perquè aquests detalls ens recordaven aquella infància tan feliç que van precedir a la nostra adolescència conflictiva, fins retrobar-nos en plena maduresa de la vida.

Recordaré moltes coses del cap de setmana. Però la més important, i que em va impactar un cop a la estació del tren quan ens vam acomiadar, és una reflexió positiva. Vas dir que ara el més important era ser observadores de la bellesa que ens envolta. Com una mena de assignatura pendent, que mai ens van ensenyar. Vam aprendre tota la història de l’art del món, i tota la literatura més significativa de totes les èpoques. Però no ens van ensenyar mai a mirar la bellesa que ens envolta: l’art creatiu , l’art natural i l’art de les coses, de les relacions i les circumstàncies.

Una lliçò que em vaig apuntar al cap, perquè quan ens tornem a trobar ( no cal esperar trenta anys més), poguem desenvolupar la llista del que cal veure, i oblidar del què hem vist el què no ens ha agradat. 

Tweet