El cap als núvols

Avui, sentint per ràdio el Tàpies variades, que parlaven dels gaspatxos d’estiu, he decidit fer un post sobre el que fem a casa.

La meva àvia era d’un poble d’Extremadura, i ella mateixa feia aquesta recepta des que tenia ús de raó. A mi m’agradava molt de petita, cosa que inquietava la meva mare, perquè portava molt de vinagre, i llavors li semblava que a una nena tan petita li podia fer mal. Més endavant va ser la meva mare qui s’hi va afeccionar, i ens en feia cada dia d’estiu per a sopar. Jo, és clar, vaig heretar la recepta autèntica ( la de l’àvia), i encara ara el poso a taula aquests vespres xafogosos d’estiu. Cada vespre faig aquest plat, sense que els meus fills se’n avorreixin, tot el contrari. Vet aqui la recepta original per a quatre persones:

Ingredients:

2 cogombres petits ( són més tendres)

4 tomàquets grans ( ben madurs i vermells , de l’hort)

1 ceba mitjana

1 pebrot vermell ( pot ser verd també, o trencat de color o també escalivat)

2-3 gots d’aigua fresca de la nevera

sal, 4 cullerades soperes d’oli d’oliva i 4 de bon vinagre.

Preparació:

Ratllar la ceba, els cogombres, els tomàquets en un bol. Tallar a trocets petits el pebrot, afegir l’aigua, la sal, l’oli i el vinagre. Finalment s’hi pot posar mitja llesqueta de pa sec trossejat. Es deixa macerar mija hora o una hora a la nevera i es pot servir a taula.

Jo he provat altres sofisticacions més modernes de la recepta. Com passar els ingredients per la batedora i fer-lo més líquid, com per beure’l. En aquest cas, l’oli i el vinagre s’han d’afegir al final, després de batre, per no fer una emulssió blanquinosa. El pebrot ha de ser escalivat ( sense pell), i els tomàquets sense pell ni llavors.

A casa ens agrada més el clàssic. És més concentrat, i el que s’assembla més a una amanida fresca. Però de vegades em permeto alguna variació pròpia, com afegir-hi un alvocat, o carxofes de llauna, o altres verdures. Però sempre respectant l’origen d’aquest plat senzill de l’horta, refrescant i vitamínic.

Si ho proveu aneu amb compte amb el vinagre: a nosaltres ens agrada molt, però no a tothom li passa. També m’he trobat amb persones que diuen que el cogombre els repeteix: en aquest cas s’ha de ratllar sense les llavors. Si algun ingredient no els agrada es pot substituir fàcilment sense cap problema. Es tracta d’agradar refrescant i alimentant.

Bon profit si ho proveu!

Tweet

Aquesta és la frase amb què la meva mare em contestava a la meva pregunta: què fem?

No és la meva intenció buscar el sentit filosòfic d’interpretar que el camí es fa caminant, sinó que el què hem de fer encara està per fer.

Divendres a la tarda toca fer la preparació del cap de setmana: la llibertat de fer el que es vulgui, sense horaris. Però abans ens hem de preocupar de la gestió del temps lliure, de la organització de la llar, el proveïment del rebost i les decisions socials.

Aquest cap de setmana és especial. Cap de setmana del mes de juliol, en ple estiu en què tota cuca viu. Dies d’aigua, tardes de records i mandra, i nits de fresca i xerrades apassionades. (Benvinguda Ana Maria!)

La calor és xafogosa i pesada, però l’estiu és per a mi la millor estació, en què el sol surt amb força al matí, t’aixafa durant el dia, però et dona un respir al vespre. Et dona dies llargs amb moltes sorpreses, amb l’esperança de les vacances a prop, amb relacions socials més intenses, i amb el sentiment de què ens hem de donar una treva. Som a la maduresa de l’any, que culminarà amb l’atur total de les vacances.

Però avui, que estic sola, no m’he pogut resistir a parar la feina, per engegar l’ordinador, i fer això, un post de no-res. Tot ho tinc per fer, però no m’angoixa: és estiu. 

Tweet

Avui he visitat la Júlia a la residència. Com que feia molta calor hem sortit al petit bosquet que tenen al jardí, i hem fet petar la xerrada com sempre, parlant de la vida quotidiana, dels fills i de la feina.Al cap d’una estona han vingut al banc del costat una noia jove-la Chantal- i una de molt gran que anava en cadira de rodes- la Angeleta. La Júlia les ha reconegut i ens hem presentat.

La Chantal és una estudiant que fa de lectora per la Angeleta. Només de lectora un parell d’hores al dia. Resulta que la senyora Angeleta, que té noranta-quatre anys i va en cadira de rodes, és a més cega dels dos ulls. No de naixement, sinó que una malaltia l’hi va fer tornar fa uns quinze anys. I des d’ençà, a la Residència porta una vida plena i singular. Ella mateixa, amb un posat d’entusiasme ens ho feia saber.

Vaig veure que la Angeleta era una persona molt coneguda i estimada, tot i la vida difícil que havia dut, i els sofriments i renúncies que havia patit. Però a la cara encara conservava un rictus de agraïment per tot el que li havia estat donat.

Va haver de treballar a la fàbrica des de molt jove, perquè orfe de mare, el seu pare s’havia tornat a casar, i ella que era la petita es va haver de posar a la fàbrica als tretze anys. Es va casar molt jove i va tenir dues bessones. L’home se’l va endur la cruesa de la guerra, i les nenes una trista i curta malaltia. Sense família, va dedicar la seva vida a la cura de la dels altres, considerant-los com la seva pròpia família. Sempre tenia alguna cosa bona per explicar, sempre feia costat als malalts i la gent sola, sempre va tenir cura d’infants quan els pares eren a treballar.

Va parlar d’un temps i d’una època dura i llunyana, però amb una plena lucidesa de cap, sense rancúnies i sobretot vivint en el present.

Aquesta va ser la lliçò del dia: viu el present i agraeix el què ara tens. Ens va parlar dels bons moments amb la Chantal, com li agrada llegir ( o que la noia li llegeixi), i com li agrada la ràdio. Especialment la emisora de Catalunya, que diu ella, Catalunya Ràdio.

És curiós com n’estava d’informada del món i de la actualitat, a través del programa de l’Antoni Bassas. Diu que el segueix cada dia, mentre pren el sol a l’hivern o la fresca a l’estiu. I em va parlar que havía escoltat divendres que plegava. Com que aquest tema també m’apassiona, en vam estar parlant. Em va confessar que un dia el va trucar al programa, i al dir la seva edat, l’Antoni li va dedicar més temps del que acostumava a dedicar a gent més jove. M’ho crec, doncs aquest és el tarannà d’aquest locutor.

Vaig quedar totalment impressionada amb la vida de la Angeleta Joliu, no de la seva vida anterior, com la de qualsevol supervivent de la guerra, sinó de la vida satisfactòria que porta ara. No pot fer res, no pot mirar, ni passejar, ni fer labors, només té la oïda com a comunicació amb el món exterior. I a fe de Déu, també té una bona conversa i un optimisme encomanadís que fa que sempre tingui companyia. I quan no la té sempre li queda la ràdio.

Tweet

Penso, tal com van les coses, que aviat acabaré a l’atur…

L’atur no és dolent per sí mateix, sinó per les consequències a llarg plaç.

Si vaig a l’atur no hauré d’anar a treballar, i aquesta energia que dedico diariament al treball obligatori, el podré dedicar a:

    – Dormir i descansar el suficient

    – Tenir el meu entorn en ordre i harmonia

    – Dedicar més temps a la família, a parlar i a aconsellar

    – Dedicar més temps a la meva vida social. 

    – Podré llegir tota la literatura atrassada que tinc acumulada

    – Podré llegir el diari i mirar el telenotícies, que ara no tinc temps

    – Podré apuntar-me a aquell curset d’excel avançat, i disseny per ordinador

    – Podré viatjar entre temporada

    – Podré fer de voluntària en una feina que m’agradi

    – Podré participar en activitats per les quals només es requerix temps 

    – Podré practicar els meus esports favorits

    – Podré escriure al blog i escriure altres coses

    – Podré pensar què fer…

 Sembla una meravella això d’estar a l’atur…quina bagenada!

Perquè clar…ara que treballo encara…

    –  Penso que tenir temps, ara que no el tinc, ha de ser genial. Potser quan el tingui trobaré a faltar:

    – Els companys

    – El portar una vida regular d’horaris, una disciplina

    – El sentir-se útil i necessari a totes les hores del dia

    – El sou. L’atur ens farà estrènyer el cinturó . No podré viatjar…

    – El meu atur no vol dir disponibilitat de temps per les meves relacions socials: elles també han de tenir el temps!

    – El que ara em fa feliç, quan estigui a l ‘atur em continuarà fent feliç?

    – Sofrirà la meva autoestima o no?

    – I quan carai s’acabarà aquesta crisi que s’endevina profunda i ningú ho vol dir?

Tal com diu el títol: No s’han de buscar solucions encara per un problema que no existeix. Si no hi ha problema, tot seran especulacions, i si hi ha problema, no seràn aquestes les solucions. 

Tweet

Ja m’heu sentit parlar bé de la ràdio que m’acompanya cada dia en els meus afers. Però qui em treu del llit cada matí és la veu de l’Antoni Bassas, que la veritat em dona aquella empenteta per llevar-me amb una mica més de bon humor. No és que em faci riure, però és per a mi com un còmplice proper que m’acompanya al matí, és com de la família, de la vida quotidiana i un professional a qui admiro.

M’he assabentat de que plega…o que no li renoven…Espero que s’ho repensin. Però si no continua el trobarem a faltar.

Per a mi és un referent del treball ben fet, un autèntic professional que no ens ha fallat mai cap matí. Imaginatiu, educat, amb una veu certament melodiosa, tranquil, respectable, sempre de bon humor, i amb una colla de més virtuts. No em puc creure que el vulguin substituir.

Aquest pais està ple de bons professionals. Hi ha més periodistes, més locutors, no ens podem anclar ni en persones ni situacions, ni programes. Segur que hi ha altres estils i altres persones, i ens acabarem acostumant. Però trobarem a faltar a l’Antoni Bassas a casa.

Espero que el canvi li porti per camins encara més satisfactoris per a ell, i la seva audiència. Els canvis poden ser gratificants per la seva carrera. I nosaltres recordarem aquests catorze anys del Matí de Catalunya Ràdio de la mà del Bassas, com un programa que ha fet història.

I finalment un preg: espero que el substitut estigui a la alçada, i no ens manqui a la audiència el mateix respecte, neutralitat i simpatía.

Tweet

Passen els dies sense incidències, un darrera l’altre sense pena ni glòria, només esperant els caps de setmana. I a la llarga esperant vacances. Només pensem que serem feliços si no estam obligats a anar a treballar, i poguem fer el que volguem.

Així, mica en mica se’ns en van els dies i la vida. La frase que ho resumeix és : d’aqui quatre dies Nadal.

Potser hem d’esforçar-nos una mica en viure els dies que falten per Nadal ( o per vacances, o pel cap de setmana que és el mateix…)

Hi ha dies que no passa res, són dies que comformen la vida. Hi ha dies singulars, que passa alguna cosa forta, neixaments, casaments, divorcis, hi ha dies en què passa alguna cosa que canviarà el ritme de la vida a partir d’aquell.

Un poeta deia que avui és el primer dia del resta de la vida, i un altre que avui pot ser un gran dia…

Doncs, sí, avui podria ser un gran dia, perquè encara que sigui dissabte tinc una entrevista de treball que podria canviar el curs de la meva feina, i per tant de la meva vida laboral.

Espero que sigui per a bé.

Tweet

Vaig trobar  la Maria, l’altre dia. Feia un any que no la veia. Ella m’havia ajudat durant deu anys a fer la neteja de casa meva ( Veieu dins persones importants " La Maria i el Feng-Shui"). Era i és una persona important, que a més de la neteja, donava un valor afegit a la seva feina. Estudiava Feng Shui i l’aplicava a on anava. A mi em va explicar de què anava aquesta tècnica. En aquell moment li vaig aconsellar que aprofondís en la matèria, i s’especialitzes, per donar millor servei, passar-s’ho millor i guanyar més diners.

I ho va fer. A mi no em va fer massa cas, perquè va plegar de casa meva, i de totes les cases on anava, no per fer el Feng Shui que li vaig dir, sinó per donar més valor afegit a la seva feina.

Ara es dedica a fer manteniments i renovacions de edificis singulars com ara museus, sales d’exposicions, esglèsies i monuments. Viatja, és sòcia d’una Empresa, i la feina li és més gratificant.

La feina de netejar la casa és molt avorrida, i si no és la teva encara es fa més pesada. Hi ha moltes dones que s’hi dediquen, sempre per necessitat, i tot i així és una feina insegura, mal pagada, i la majoria de vegades no ofereix seguretat social.

Veig que alguna Empresa de neteges ofereix el servei de neteja de vidres de façanes elevades.Aquesta feina la fan homes, i només per aquest motiu, ja cobren molt més i estan assegurats.

Una feina domèstica podria oferir un valor afegit si la persona, a més de netejar, per exemple :

    -Posés armonia a l’ambient, ordre, aire net (Feng-shui)

    -Oferís un servei de jardineria per plantes de balcons, o d’interior

    -Practiqués un tipus de neteja amb productes ecològics ( i ensenyés la tècnica)

    -Donés pedagogia sobre gestió de compres, nevera i rebost

    -Donés orientació sobre àpats de festa, els cuinés o ajudés a la cuina

  -Oferís orientació d’economia domèstica, de gestió del temps lliure, de planificació setmanal…

    -Qualsevol tema d’orientació electrònica: funcionament de ordinadors, vídeos

    -Altres temes d’interés domèstic per a persones joves o inexpertes 

No pensem que cada persona ho podria fer tot. Cadaú podria estar especialitzat en una tècnica, i alhora de contractar-la, escollir la que més ens convé.

Aquesta formació la podria adquirir la persona que fa la feina, o aquestes empreses de neteges i serveis familiars en podríen formar per tal de donar aquesta cobertura.

Ara això no es fa encara. Esperem que algú hi pensi, ho ofereixi i es posi de moda. Llavors d’aquesta feina ( que serà molt ben pagada), en diríem Tècnics Domèstics, i et podríen oferir un servei de manteniment amb totes les garantíes ( encara que no aptes per tothom).

Només és una idea amb el cap als núvols… 

Tweet

És curiós examinar els hàbits de consum de la
gent que ens envolta. En què gastem els nostres diners i perquè. I tots
estem d’acord en què consumim massa.

Ahir
vaig rebre una felicitació de Greenpeace, via mail, per celebrar el dia
de la Terra. Tots sabem la feina que fa aquesta ONG en favor de la
salut del nostre planeta en molts dels sus àmbits. Però em va cridar la
atenció un curs que programen sobre hàbits de consum. En diuen Taller
de Consum Responsable per a Formadors. El fan a Donostia el mes que ve,
i hi ha molt poques places.

La gent d’una
certa edat tenim molt clares les idees sobre estalvi, malbaratament,
consum excessiu etc. Ens en varen ensenyar els nostres pares i avis,
que veníen d’uns temps de postguerra i penúries, en què l’estalvi i la
moderació volíen dir sobrevivència familiar i progrés.

Avui
dia, només cal veure els anuncis de la tele adreçats als joves, en què
si no consumeixen no estan a rotllo, no estan al dia, no estan a la
última, no estan connectats. I els pares i educadors per comptes de
posar-hi seny, també ens deixem portar per la corrent, i consumim tant
com ells, però en altres coses iguals d’inútils.

El
curs de Greenpeace es centra en el consum sostenible, eix dels seus
programes. Es pot consumir, però sabent en què. Una mena de consum
ecològic, amb pocs residus, consum pensat i estudiat, alternatiu, un
consum modern. Una idea allunyada dels motius dels nostres avis que
simplement fomentaven l’estalvi i la cura dels objectes per a la seva
durabilitat.

Les mares ens ensenyaven a
cuidar la roba perquè durés temps com a nova. Els pares ens ensenyaven
a arranjar els aparells, perquè duressin una temporada més. Reciclavem
sense saber-ho, no llençavem res, tot ho guardaven per si de cas.
Miraven preus, i acabaven comprant els productes alimentaris més
naturals, del pagès del costat, de la cooperativa del poble, de forma
directa, sense intermediaris ni tractaments artificials. Es fomentava
l’estalvi per no haver de comprar a terminis, i el producte et sortía
més bé de preu sense interessos de banc.

Avui
tot ha canviat. Comprem fruita fora de temps produida a Xile. Per
comptes d’arranjar un electrònic, cambiem peces o cambiem l’aparell.
Ens fem un fart de comprar menjar envassat amb una dotzena d’embolcalls
( plàstic, paper de cuina, alumini, porexpan, cartró…), i qui sap on
s’ha produit, quan de temps fa, i amb què s’ha conservat mentrestant.

Són
unes preguntes que em faig sovint, i per les quals em costa trobar
respostes. Què hem de fer per a moderar-nos? El consum se’ns menja els
recursos, els estalvis, l’espai, i les il.lusions de tenir coses.

La
empresa Vodafone em proposa canviar de mòvil. El meu està nou i
funciona correctament. Si accepto, me’n donen un de més nou gratis, i
de regal un vol d’anada i tornada amb Air Europa on vulgui d’Espanya.
Tot a canvi de comprometre’m a no canviar de companyia en 18 mesos. I
jo penso: no pensava canviar de companyia, però si volen premiar la
meva fidelitat, que em facin descomptes directes, per comptes d’un vol
que no necessito per a res. És un exemple. Em sembla una fugida
endavant per no perdre clients, amb els arguments de moda.

L’únic
que se’m acut ara és  posar-me en contacte amb Vodafone, dient el que
us acabo d’explicar. No m’agraden els regals de consumir per consumir,
prefereixo l’estalvi intel.ligent. I de parlar amb Greenpeace, per
saber de què parlen els seus cursos, tant interessants, sense haver de
pagar el pico per la inscripció a Donostia, que no hi puc anar perquè
treballo tota la setmana.

Tweet

Aquesta època de l’any, juny és temps de festes i cloendes. Festes populars de carrers, i  de finals de curs, sopars, acabaments de cursets i tota mena de celebracions.

Al barri han fet la festa del carrer a l’estil d’abans, és a dir cadires i taules a fora per un dinar de germanor. I amb aportacions actuals, com la paella multitudinària, la ballada de sardanes, jocs per  la canalla, concursos varis i trobada d’intercanvi de plaques de cava.

Si escoltaves algunes de les converses de la gent, podies endevinar de què tractaven. La gent gran, vull dir jubilats, anyoraven aquelles festes de carrer antigues, on hi anava tothom, i segons semblava s’ho passaven tant bé petits i grans. La canalla jugant sota la mirada vigilant dels pares, i disfrutant de la companyia dels nens veïns amb jocs a l’aire lliure, la terra i els troncs de fusta de la serreria. Els joves són els pares d’aquests nens, que assisteixen a alguns actes infantils, però no als altres, perquè estan molt ocupats. Els adolescents ni saben que és la festa del barri…ni els interessa, perquè els seus amics són de l’altre costat del poble.

Els organitzadors es fan un fart de treballar, parlen amb l’Ajuntament, redacten programes, presenten els concerts, les animacions, fan de jurats als concursos, paren taules, posen cadires, vigilen cada un dels detalls. Es fan un fart de pencar, i s’ho passen bé, encara que alguna cosa falli i rebin un munt de crítiques…

La gent ens queixem de que no fan res de bó, però a la festa del barri no hi anem. No hi posem entusiasme, i només busquem les errades de la organització. Però si ens conviden a participar-hi, diem que no. 

Hi ha gent que es lamenta que les festes d’abans sí que eren bones. Penso que no es recorden massa, sinó que la memòria és sel.lectiva, i "qualsevol temps passat va ser millor".

Avui dia cel.lebrem una festa, un àpat, una excursió, una sortida on sigui cada dos per tres. No necessitem gaire motius per estar a punt per la festa. La gent estem ben informats, ens movem, coneixem molta gent i tenim moltes experiències. Tot i que preferim que siguin els altres qui ho organitzin.

Però les festes de barri les tenim una mica abandonades. Preferim anar a les festes importants fora de la ciutat ( La Patum, la Calçotada, les Fires multitudinàries…), que no pas les de baix al carrer.

Penso que ens perdem alguna cosa, perquè no hi ha res més interessant que parlar amb els nostres veïns, conèixel’s, per poder-los saludar cada dia. Jo mateixa, desconeixo gran part de la gent que viu al meu barri, si és que no els conec de tota la vida, o de tractar-los en altres indrets. 

Llàstima que el xàfec ens hagi fet abandonar la sobretaula. Però del entarimat a casa només hi havia un pas ! 

Tweet

Acabo de llegir al diari que el govern ha decidit de tornar una part dels 400 euros ja a la nòmina de juny. Diu que forma part de la promesa electoral amb la intenció de fomentar el consum.

Però suposo que qualsevol mesura en aquesta direcció té els seus efectes. Podria, per exemple, fer pujar els preus dels productes, de la vida i augmentar la inflació.

En un moment en què els ingressos dels ajuntaments han decrescut per la baixa construcció, que l’atur augmenta en unes comarques més que en altres, que no acabem de tenir el finançament autonòmic a punt, que a la sanitat no li arriben prou recursos… ara també disminuirem el nivell de retencions a Hisenda.

No sembla una mesura d’un govern socialista, disminuir impostos, però veurem com ens va.

Potser cadascú ja sap com invertir els seus 400 euros anuals: en adquirir algun electrodomèstic, gastar més en vacances, perquè si els afegim al presupost mensual veurem que ens augmenta en 33 euros, i amb això no es pot anar gaire més galdós.

Aquest tema és com el xec pel naixement d’un fill. Més valdría que s’ho gastessin en inversions destinades als nadons. I no una mesura tan electoralista, com directe. Algun estudi diu que moltes de les famílies amb els 2500 euros s’han comprat una pantalla plana de TV. Bé, almenys aquest sector no caurà en crisi ( el de les pantalles planes)

Jo amb això dels 400 euros no sé què pensar, com anirà tot, però penso que aquest regal del govern ens costarà car. 

Tweet