El cap als núvols

Avui m’ha agafat per filosofar, i sobretot per discutir amb qui sigui. I he decidit que tota tesi, opinió o veritat pot ser discutida i defensada amb una anti-tesi, la opinió contrària, o una mentida que sembli veritat.

Suposo que per mantenir un ordre a la societat es van haver d’inventar les lleis i normes de convivència. I allà on no s’arribava, s’havia d’inventar la ètica per mantenir un ordre lògic, natural. No en sé res de lleis, però crec que van ser els romans que van instaurar el dret natural com a base de tots els drets polítics. I penso que van ser els grecs els qui van descobrir i desenvolupar el pensament filosòfic. Potser fins llavors els pobles es governaven amb el poder de les armes, dels exèrcits i dels poderosos, i el poble estava sotmés a tota mena de injustícies. És això el que he aprés de les pel.lícules, perquè dels llibres de text, només n’he sabut la interpretació del poder del meu país, sobre la història.

Reconec que per la convivència hi ha d’haver lleis i normes. Però no per això hi ha justícia, que aquest és un concepte canviant políticament, tot i que la justícia natural no entén de lleis. Potser hauríem de donar major preponderància a les lleis naturals, per sobre de les humanes. Perquè les lleis humanes només intenten perpetuar el poder dels poderosos , els béns dels qui en tenen i els drets d’una classe particular.

Als pobles sempre hi ha hagut litigis entre interessos particulars, tots dos defensables amb un sentit o altre. L’advocat més espavilat és el que ha fet guanyar el seu client, amb arguments més brillants. Les lleis generals poden fer que algun colectiu sigui perjudicat, i la gent es manifesta per aconseguir que se’ls escolti, encara que sigui en contra d’aquella norma. Tota llei pot ser matisada, condicionada, rehusada, modificada o debatuda en funció de realitats canviants. Per a mi, per exemple, tanta raó tenen els regants de les terres de l’Ebre, com els de l’Urgell, com la gent de les grans ciutats que consumeixen aigua, en aquest cas.

Però aquest post no va per l’aigua en concret, sinó de lleis, raons i justícies. De vegades a la justícia, a la llei i a les normes hi manca una mica d’humanitat, de llei natural, de compassió per les persones més desfavorides, que sembla a tots els efectes, que tinguin menys drets. I això és injust, il.legal i poc ètic. Sempre pensant en la llei natural.

Tweet

He de reconèixer que sóc una fan de l’Indiana Jones, i no m’he perdut cap de les pel.lícules de la saga. Ja a l’any 1981, amb L’arca perduda, aquest personatge de ficció va passar a ser un dels meus favorits. I no m’he perdut cap estrena de les tres.

Les generacions es distingueixen pel tipus de pel.licula que veneren. Als meus pares les del Humphrey Bogart, als meus tiets joves les del 007 James Bond, a les meves cosines més joves les del Star Wars, però a mi les del Harrison Ford. Les altres pel.licules fantàstiques més modernes no em diuen res d’especial.

Doncs avui Festa Grossa: anirem a veure la peli en família, a veure què passa amb la Calavera de Cristal, gaudirem dues horetes de distreta evasió, i quan sortim annirem a fer unes pizzes i a comentar la nova aventura. ( Una bona manera de començar un bon cap de setmana oi?)

Tweet

He de reconèixer que sóc una fan de l’Indiana Jones, i no m’he perdut cap de les pel.lícules de la saga. Ja a l’any 1981, amb L’arca perduda, aquest personatge de ficció va passar a ser un dels meus favorits. I no m’he perdut cap estrena de les tres.

Les generacions es distingueixen pel tipus de pel.licula que veneren. Als meus pares les del Humphrey Bogart, als meus tiets joves les del 007 James Bond, a les meves cosines més joves les del Star Wars, però a mi les del Harrison Ford. Les altres pel.licules fantàstiques més modernes no em diuen res d’especial.

Doncs avui Festa Grossa: anirem a veure la peli en família, a veure què passa amb la Calavera de Cristal, gaudirem dues horetes de distreta evasió, i quan sortim annirem a fer unes pizzes i a comentar la nova aventura. ( Una bona manera de començar un bon cap de setmana oi?)

Tweet

Amb aquesta pluja ve de gust quedar-se a casa i aprofitar per fer alguna activitat creativa.

Partint de la recepta de la coca de iogurt famosa, que tothom sap, farem unes variacions personals per tal de fer una verdadera obra d’art. La recepta original és la seguent:

Pa de pessic:

4 ous, 1 iogurt de llimona. Posar a la batedora i batre.

1 mesura (del iogurt) de sucre, afegir i batre. Afegir una mesura d’oli d’oliva i batre. Afegir 3 mesures de farina prèviament tamissada i batre. Finalment afegir un sobre de llevat químic tipus Royal i batre fi.

Posar en un motlle amb unes gotes d’oli que no s’enganxi i ficar al forn pre-escalfat a 180ºC ( o temperatura de pastisseria). Treure al cap d’uns 45 min, quan veiem que ja ha pujat la massa i és ben cuit del centre.

Aquesta és una recepta tan senzilla que sempre surt bé. Inclús si no tamisses la farina, també si l’ordre no és l’establert, i encara que barregis tots els ingredients de cop i ho acabis batent amb la batedora elèctrica. Sempre surt bó.

Ara bé, pot sortir diferent i més al gust de la casa, si proves de fer canvis creatius, que és el que us deia al principi. Per exemple:

Si canvies la farina per maizena tamissada, la textura és més fina. Si canvies la farina per pa ratllat, la textura és grollera, però semblant a un pa de llavors. Si canvies una part de farina per atmella picada s’assembla a una tarta de Sant Jaume.

Si canvies el iogurt de llimona per un de natural, pots aromatizar al teu gust amb llimona ratllada, amb un polsim de canyella, uns granets d’anis o de fonoll, una mica de vainillina.

També pots canviar el iogurt per llet natural aromatitzada com he dit. També l’oli d’oliva (que és el més convenient), es pot canviar per oli de blat de moro ( queda més lleuger), o per un tallet de mantega fosa ( té una altra textura encara que carrega més de colesterol)

Si no s’hi posa llevat químic, es pot posar una culleradeta de bicarbonat, o de magnessia. Si no hi posem llevat, es pot posar la barreja en un motlle més pla, i tindrem una tarta més consistent.

Podem transformar el pa de pessic en un pastís de xocolata, si afegim mitja rajola de xocolata de cobertura negra. També podem posar-hi simplement una culleradeta de cacau en pols, o uns trossets sensers de xocolata ( xocolata-chips).

Pot esdevenir un pastís de coco amb quatre culleradetes de coco ratllat, o en un plum-cake si afegim a la barreja trossets de fruites confitades ( afegides un cop el pastís és ja al forn perquè no vagin al fons).

La vostra imaginació pot decantar-se per afegir fruits secs ( avellanes, panses remullades en conyac, ), o lluir-se en l’acabat: ensucrat, amb mel caramelitzada, amb pinyons torradets, amb crema, amb cobertura de xocolata etc.

També podeu, com no, fer un pa especial, amb mel i clares d’ou batudes a punt de neu, i farina d’ametlla. 

La imaginació amb aquesta recepta ( que sempre surt bé) és ben acceptada i agraïda. Espero que us sigui ben plaent l’experiment.

Tweet

Però estic molt
descontenta amb alguns especialistes. Tenen molta feina, se’ls atrassen
les visites, ens hem d’esperar molt ( no em preocupa), però quan ens
toca, sembla que vulguin recuperar el temps perdut. No em coneixen de
res, llegeixen el meu historial a l’ordinador ( això m’agrada, tot
apuntat, que no hi hagi errors de mala lletra), i sense mirar-me,
continuen escrivint a l’ordinador no-sé-què. Suposo que escriuen el què
jo dic, jo m’espero en silenci, esperant un diagnostic, un remei. Però
res, continuen escrivint, i al final em diuen que no és res, que no
tinc res, m’obren la porta i criden al seguent.

No
sempre és així, clar, hi ha professionals magnífics que m’escolten i em
tranquilitzen. Potser només esperem això, que ens tranquilitzin. Però
per arribar a aquesta conclusió ens han de conèixer, mirar i escoltar.

Per
tota aquesta massificació penso que han tingut èxit totes les teràpies
alternatives. En aquestes consultes, per a temes menors, dolències
petites i sobretot molèsties de caire emocional, és important que
t’escoltin, t’entenguin i et tranquilitzin. Només amb això ja surts amb
milloria.

Veient com funciona el sistema
informàtic dels CAP , dels Hospitals i dels especialistes, veig que ho
hi ha compatibilitat de sistemes. Hi ha un arxiu diferent pel mateix
pacient a cada lloc (públic) on va a visitar-se. Això no pot ser. És
una gran despesa de professionals, de temps perdut, de duplicat de
proves, i en fi, de recursos públics.

Això
no passa mai ( o molt poc) al sistema d’Hisenda, que et tenen fitxat en
tota despesa que fas, i en tot ingrés que tens. Hisenda funciona perquè
deu tenir uns potents ordinadors, amb programes compatibles, i amb la
obligatorietat de reflexar tota la meva vida econòmica. És clar que ho
fan per no perdre diners, i per no malgastar cap recurs. Quedo astorada
amb la rapidesa que gestionen cada any el meu esborrany, i un cop
confirmat, la seva ressolució. És un tema de diners que em preocupa
menys que el de la salut, però per mi, està força resolt.

Una
suggerència al sistema sanitari: no se’ls ha acudit mai de
informatitzar tot el sistema? De fer consultes mèdiques simples
on-line? De entrar a una pàgina amb el teu numero sanitari i veure el
teu historial, per consultar a l’especialista? De demanar consell
virtual a l’ordinador segons uns síntomes simples ( o complexes és
igual), sense haver de saturar el sistema mèdic a urgències o a
l’especialista?

He entrat a moltes webs
orientatives, on pots fer un test, i a continuació et surt ja els
resultats a la teva consulta. Això no es podria fer també amb la
sanitat? El metge no té temps material per formar al pacient ( en tot
cas un minut per escoltar, uns dos minuts per a informar-lo, i un minut
per escriure la recepta, un altre minut perquè el pacient vulgui una
petita explicació, i un minut més per a despatxar-lo). No pot fer
formació sanitària a tothom que se li presenti. Això ho ha de fer el
pacient pel seu compte. I no hi ha res millor que el mateix sistema
sanitari per Internet en el seu cas concret ( numero personal de
Seguretat Social).

El pacient podria saber
la dieta que més li convé ( amb receptes concretes), una explicació més
general de la seva dolència, quin estil de vida ha de portar, i quins
síntomes li han de preocupar i quins no. Un metge virtual. Evidentment,
en casos més difícils, concertar-li ja una visita per exploracions.

Amb
aquest sistema que proposo, deixaríem als metges ocupar-se de temes més
professionals, i de les dolències més emocionals les derivaríen per
altres línies. Estic segura que a més d’un se li ha acudit aquest
sistema. No exclou la presència de metges, ni d’exploracions, però sí
que informa més al pacient i evita visites de més.

Tweet

Fa uns anys, quan feia torn de matí a la fàbrica, em llevava abans de les cinc del matí, per posar-m’hi a 2/4 de sis. A mig matí paravem per esmorzar, però això no m’alliberava d’haver de menjar alguna cosa abans de sortir de casa. Havia de ser un àpat ràpid, i amb la facultat de despertar-me, tenir esma d’arribar a la cuina i posar-me de bon humor. Ho vaig sol.lucionar amb un bon café llarg, i un donut.

Encara ara, quan recordo aquelles matinades em recordo més del donut. Em llevava motivada pel petit esmorzar, que la cafeïna i el sucre  s’absorbia ràpid, passava a la sang i em ressucitava l’ànima.

Ara, amb altres horaris menjo altres coses per esmorzar, però mai un donut. Perquè per comptes de motivar-me, em recorda una època de son al matí, son després de dinar, i son al vespre. El donut encara m’agrada molt ( quina textura més fina, més delicada, quina dolçor glaçada, quina caixelada més completa, oh quin plaer!) Però em porta connotacions paral.leles i records de feina i horaris canviats.

Als meus fills, que també es lleven massa d’hora per anar a classe, i no es cosa d’esmorzar a les sis del matí, els vaig aconsellar que féssin la teràpia del dònut. Ho vam provar alguns matins. Però vam acabar igual: relacionant una cosa bona i dolça com el dònut, amb una circumstància amargant  com el fet de llevar-se de matinada.

I a la llarga van acabar passant del donut i dels cinc minuts extres que s’havíen de llevar abans.

Tweet

Al meu poble, cada cop hi ha més gent de fora. De tal manera que quan parlem amb algú extranger, pel accent pots endevinar d’on ve. Bé, pel accent i per alguna cosa més, com les faccions.

El que trobo molt agradable és sentir els diferents accents del català. M’agradava veure aquell programa del simpàtic Roger de Gràcia, "els caçadors de paraules" . I escoltar els matissos de les paraules de l’idioma. Nosaltres, que a la Catalunya Central parlem amb les vocals ben obertes, com de Barsalona, ens agrada escoltar com parlen a Menorca, amb aquella dolçor que encandila la oïda. I també aquella cantarella que fan a la Vall d’Aran, en aranés ben parlat, o l’exotisme elegant i afrancesat de l’occità. A mi em surprenen algunes paraules del valencià, i trobo molt familiars les del català de les terres de Lleida.

Per escoltar paraules amb aquests matissos, de vegades paro atenció a converses d’altres, arriscant-me a semblar maleducada. Si em miren malament, faig la despistada, però si somriuen, inclús goso a preguntar d’on son. Per aquest camí sempre he fet amics, i acabo reconeixent que m’agrada escoltar la seva cantarella, que és difícil allà on visc.
 
Aquestes reflexions les faig avui que acabem d’arribar de València, on no hi havia estat mai. I em surprenc d’haver trobat tanta gent parlant valencià. Jo que em pensava que eren una minoria, he quedat gratament impressionada. Ni al meu poble no es parla tant l’idioma de la terra, a causa de la gran quantitat de gent de fora que han vingut de cop i desprevinguts.
 
Ja m’agradaria saber què es parlarà d’aqui cent anys en aquestes terres. O almenys les previsions que els sociòlegs-linguïstes preveuen. Estudis n’hi deuen haver o no?

Tweet

Al meu poble, cada cop hi ha més gent de fora. De tal manera que quan parlem amb algú extranger, pel accent pots endevinar d’on ve. Bé, pel accent i per alguna cosa més, com les faccions.

El que trobo molt agradable és sentir els diferents accents del català. M’agradava veure aquell programa del simpàtic Roger de Gràcia, "els caçadors de paraules" . I escoltar els matissos de les paraules de l’idioma. Nosaltres, que a la Catalunya Central parlem amb les vocals ben obertes, com de Barsalona, ens agrada escoltar com parlen a Menorca, amb aquella dolçor que encandila la oïda. I també aquella cantarella que fan a la Vall d’Aran, en aranés ben parlat, o l’exotisme elegant i afrancesat de l’occità. A mi em surprenen algunes paraules del valencià, i trobo molt familiars les del català de les terres de Lleida.

Per escoltar paraules amb aquests matissos, de vegades paro atenció a converses d’altres, arriscant-me a semblar maleducada. Si em miren malament, faig la despistada, però si somriuen, inclús goso a preguntar d’on son. Per aquest camí sempre he fet amics, i acabo reconeixent que m’agrada escoltar la seva cantarella, que és difícil allà on visc.
 
Aquestes reflexions les faig avui que acabem d’arribar de València, on no hi havia estat mai. I em surprenc d’haver trobat tanta gent parlant valencià. Jo que em pensava que eren una minoria, he quedat gratament impressionada. Ni al meu poble no es parla tant l’idioma de la terra, a causa de la gran quantitat de gent de fora que han vingut de cop i desprevinguts.
 
Ja m’agradaria saber què es parlarà d’aqui cent anys en aquestes terres. O almenys les previsions que els sociòlegs-linguïstes preveuen. Estudis n’hi deuen haver o no?

Tweet

Al meu poble, cada cop hi ha més gent de fora. De tal manera que quan parlem amb algú extranger, pel accent pots endevinar d’on ve. Bé, pel accent i per alguna cosa més, com les faccions.

El que trobo molt agradable és sentir els diferents accents del català. M’agradava veure aquell programa del simpàtic Roger de Gràcia, "els caçadors de paraules" . I escoltar els matissos de les paraules de l’idioma. Nosaltres, que a la Catalunya Central parlem amb les vocals ben obertes, com de Barsalona, ens agrada escoltar com parlen a Menorca, amb aquella dolçor que encandila la oïda. I també aquella cantarella que fan a la Vall d’Aran, en aranés ben parlat, o l’exotisme elegant i afrancesat de l’occità. A mi em surprenen algunes paraules del valencià, i trobo molt familiars les del català de les terres de Lleida.

Tweet

Tweet