El cap als núvols

He acabat de llegir dos llibres
que m’han fet viatjar simultàniament amb la imaginació d’Orient a Occident
sense sortir de casa.

Han estat dos llibres diferents,
densos, d’aquells que s’han de llegir poc a poc intentant entendre’ls. No son
d’aquelles lectures que a mi tant m’agraden, que es devoren en un cap de
setmana i et deixen un bon gust i el record de bones estones.

La veritat és que els he acabat
per obligació auto-imposada, per acabar com una feina pendent, i deixar lloc a
la tauleta d’altres lectures més lúdiques i engrescadores.

Però he de reconèixer que
mentrestant, he intercalat la seva lectura amb altres llibres més passadors i
emocionants que ja us aniré explicant.

El primer llibre el vaig comprar
després del meu viatge a Istambul. Em va agradar tant la ciutat que en vaig
voler saber més. I vaig triar la obra del premi Nobel-2006 Orhan Pamuk: “Estambul, ciudad y recuerdos”.

Però us he de dir que el llibre
no té l’estil de la literatura occidental, encara que el seu autor prou ho
intenta. És una autobiografia centrada en la seva ciutat natal, i les vivències
de la seva infància. Una mica llunyà, potser l’autor intentava retratar a una
família acomodada i burgesa amb vocació europea, però sense aconseguir-ho. Malgrat,
però, fa un retrat de la ciutat, els seus fabulosos palaus, la màgia del Bòsfor
i la mirada en l’intercanvi marítim. M’he sentit transportada a una societat de
cinquanta anys enrera.

L’altre llibre ve d’Occident, “Llámame Brooklyn” del professor de
literatura española a Nova York Eduardo Lago. Aquest senyor demostra una
profunda coneixença de la ciutat de Nova York i especialment el barri de
Brooklyn. Però el llibre té una trama extranya, complicada i dispersa d’uns
personatges molt peculiars. Fins al final del llibre no acabes entenent de la
manera com comença, i si trigues a llegir-lo, com ha estat el meu cas, en prou
feines pots lligar fils. Està escrit a la manera occidental, amb capítols que
intenten explicar una història independent. Només al final s’enten que estan
totes relacionades. L’Eduardo Lago em recorda a en Paul Auster, però sense
l’estil brillant i convincent d’aquest.

Tweet

A la meva vida professional he estat al servei de diferents maneres de
fer funcionar la Empresa. A la llarga però, estan fracassant totes. ( Ei, no
per culpa meva, encara que a pesar meu).

Empresa A.- Hi havia un organigrama perfecte. Tothom sabia què havia
de fer, i com fer-ho. No hi havíen errors, la direcció era carismàtica,
els operaris sabíen què fer, i treballaven a preu fet, segons primes. Es
treballava a un bon ritme, es feien articles d’alt nivell i qualitat a costos
calculats. Què va fallar? La xarxa de vendes feble. No s’ha de saber fer bona
tela, s’ha de saber vendre.

Empresa B.- Hi havia un organigrama doble. Els responsables lluitaven
pel lloc de treball. El nivell de tecnología era excepcional. Els recursos
il.limitats. La direcció feble, es recolzava en uns gestors de personal que
afavoríen envejes i conflictes. Els articles que es fabricaven eren d’alt valor
afegit, amb suculents marges. Bona xarxa de vendes, bona tela, però conflictes
interns afavorien els errors. Va fallar la sintonía entre clients, venedors i
gestors del treball.

Empresa C.- Organigrama simple. Pocs recursos materials, el que
afavoría l’enginy, l’estalvi i la pluriocupació. La direcció carismàtica donava
ales als col.laboradors, afavorint la creativitat i la confiança. Bon nivell de
col.laboració entre els empleats, que no lluitaven sinó al contrari. Els
efectes de  la globalització va fer inútils
els esforços per continuar al mercat.

Empresa ideal.- Organigrama perfecte i clar. Direcció carismàtica. Bona
xarxa de vendes. Recursos suficients. Imaginació, creativitat i col.laboració
entre col.legues. Fabricació d’articles novedosos al marge de la competència de
països d’economies emergents.

Ara treballo en l’estil de la Empresa ideal. Només ens falta trobar l’article
estrella per trobar cabuda al mercat global.

Tweet

Tafanejant pels blocs vaig trobar el de la Lisebe ( Una estoneta amb la Lisebe) a qui dedico aquest post.

Parlava ella de l’elixir de la eterna joventut, o de la salut que ve a ser el mateix. I ens donava una fòrmula magistral per preparar-lo. He buscat per internet què era el sèver sacotrí, i altres herbes i no he trobat res. D’altres remeis sí, que són desinfectants, amb poder anti-inflamatori, depuratius… Però el que més m’ha cridat la atenció és l’excipient: esperit de vi de bona qualitat.

Ara està de moda en aquestes latituds la alimentació mediterrània.Serà que s’ha dedicat temps i diners a la investigació d’un estil de vida quotidià des de fa segles al mediterrà. I que els medis de comunicació s’han afanyat a divulgar en bé d’altres interessos també legítims: turisme, gastronomia i prevenció de la salut. Ara se sap d’una manera científica que aquesta mena d’estil d’alimentar-se és molt sana. Abans se sabia d’una manera intuitiva, però no és el mateix.

Tinc a casa un llibre de teràpies naturals. És curiós però per a la majoria de dolències el remei és una o dos llimones dos-tres cops al dia amb una cullerada de mel.Així de senzill, i de repetitiu. Un altre llibre que corre per casa, anomenat "Antídotos para la sobrevivencia", del metge higienista Marc Ams, recomana com alliberar-se mitjançant la alimentació dels tòxics que ens envolten. La majoria de remeis són aliments amb efecte antioxidant, com la Vitamina C a altes dosis, la Vitamina E, la lecitina, Vitamines del grup B i algunes herbes remeieres. Aquest llibre mereix tot el meu respecte, perquè si bé també recomana la llimona com a base de moltes cures de salut, adverteix que no es pot abusar de cap remei natural sense coneixement.

Ara  de moda pendre té en totes les seves variants, al que se li atribueixen propietats antioxidants. A mi m’agrada el té i la cultura que s’ha format alrededor dels locals de moda en què es pot pendre un té exòtic amb fruites, aromes i de orígens mítics, envoltats d’una atmosfera de música mística i aromes hindús. L’efecte antioxidant en les nostres latituds ja el teníem en les fruites, la taronja, la llimona, les verdures i també el vi negre. Està bé en diversificar.

Tornant al tema de l’elixir, potser un de més actual seria prendre fruites als tres àpats principals, verdura cuita en un àpat, i hortalisses fresques el l’altre àpat. Consumir peix blau en la justa mesura ( per allò dels àcids omega-3), cereals integrals ( que ens aportin vitamines del grup B i fibra), beure força aigua pura i acabar amb infusions desintoxicants, relaxants,anti-inflamatories, desinfectants i antioxidants per exemple.

I finalment l’excipient: un vaset de vi negre bó per acompanyar els sopars a casa.

Tweet

Aquesta setmana hem cel.lebrat els cinquanta anys de la benjamina de la colla. Després dels comentaris inevitables a l’hora del sopar de com passa el temps, dels temes de fills, de parella, i de salut sobretot,hem recordat els temps de quan anàvem a l’escola. Som amigues de l’infància, i això es nota a través d’un fil de plata que segueix tota la nostra vida conscient.

Una de les frases més autèntiques de la nit: Us adoneu que avui és el dia de demà? De com les mestres ens donaven consells per tal de ser felices el dia de demà. De estudiar força per optar el dia de demà a una bona feina; de ser responsables per rebre de la societat el reconeixement que ens faria felices; de ser serioses amb els nois, per aconseguir un bon matrimoni que durés el dia de demà; de cuidar la nostra salut amb la alimentació equilibrada i la gimnàstica adequada per conservar la joventut el dia de demà…

Doncs aquesta nit era el dia de demà. Havíem fet el que se’ns havia ensenyat, més o menys la majoria de nosaltres seguint les consignes de professores i educadores. No podem dir que ens hagi anat malament del tot, però tampoc és com per baixar la guàrdia cada dia de la vida.

Perquè el dia de demà no arriba mai. Hem de continuar amb les oposicions, amb els estudis, per mantenir el que tant ens ha costat obtenir. Hem de continuar amb les dietes, la gimnàstica, el ioga, els cursets, per mantenir l’equilibri físic i mental. Hem de continuar amb la coherència, amb l’entusiasme de la vida. Hem de recomençar les nostres vides amoroses després de que els anys ens hagin deixat vídues, solteres o divorciades .

Res, i que per molta filosofia que hi posem a la vida, mai arribes a on volíes, i que cada dia és un tornar a començar, com si el passat no comptés per a res. Avui podrà ser el dia de demà que anomenàvem a la infància. Però avui també hem de treballar pel seguent dia de demà: la jubilació, l’equilibri emocional, la maduresa, la post-menopausa…

Aquestes son les reflexions en què vam estar absorbides bona part de la nit amb un bon sopar i sobretot unes bones ampolles d’un vi negre generós de la terra que ni recordo de quina marca…

Tweet

Acabo de llegir aquest extraordinari llibre que m’ha enganxat vertiginosament fins al final. Té un desenllaç que m’ha emocionat i alhora indignat. Aquest llibre comença malament i acaba surprenentment. No a l’estil de les noveles americanes, o de les pel.lícules de Holywood ( que solen acabar bé) . És un llibre curtet, fàcil de llegir i que atrapa a les dones. Us el recomano.(www.gemmalienas.com)

Durant la lectura d’aquest llibre, hores felices, m’informa de la existència d’un altre llibre que s’anomena " Ull de gat" de la Margaret Atwood ( Edicions de l’Eixample), el qual buscaré per llegir, i que pot complementar l’argument.

Tweet

Aquest tema de la sequera ens preocupa molt a tots els catalans. He anat seguint les informacions, els partes del temps, les declaracions dels polítics etc.El tema és primera notícia a tots els medis. Tot és molt penós per tots cantons. Però el que sí que tinc clar és que aquest any no aclariran res. Es posarà a ploure i s’oblidaran de tot. La natura és més sabia, i tot i que hi ha sequera i moltes collites es poden perdre, més hi perdrem amb la mala gestió d’alguns polítics. Acabará plovent, com fa sempre, i s’oblidaran les previsions fins d’aqui catorze anys més.

Als diaris hi ha enquestes: Quines mesures adopta vosté per estalviar aigua a casa? pregunten. I jo penso: què no s’han de pendre mesures sempre?

A casa, però, hem instal.lat un col.lector per recuperar les aigues de pluja de la teulada nord, i magatzemar-la a la cisterna. Quan plogui  recuperarem el doble d’aigua, per a usos de boca que diuen ara.

Però clar, de moment no hem pogut inagurar l’invent, no sabem si degota o no, i el doble de zero és res, o sigui que no era una mesura adequada. Aquesta nit he sentit ploure, m’he despertat i he mirat per la finestra amb delectació i satisfacció. Però res, quatre gotes.

Tweet

L’altre dia estava discutint amb el meu fill gran. A mi m’agrada discutir com la que més, i ell és tope de seriós. En un moment em va sortir una poca-soltada, i ell em va deixar anar "mama, cada dia et fas més vella", així, com qui acabés de descobrir el gran misteri de la vida.En aquell moment se’m va acudir, com a contrarèplica, una més gran tonteria, i li vaig deixar anar, que sí, que em feia vella, però no tan ràpid com ell.

Què vols dir? Va preguntar extranyat i curiós. Doncs que donat que sóc més gran, envelleixo més a poc a poc que tu. I li vaig explicar d’una manera que ell em pogués entendre:

El gradient de la velocitat d’envelliment és igual a la unitat de temps dividit per la edat en anys.

Aquest és un principi que acabo de postular, i que podría desenvolupar, escriure exemples, omplir folis i publicar un llibre. ( Em divertia com una nena !)

Per exemple, li vaig dir, un nen que acaba de nèixer i té un dia de vida, l’endemà serà el doble de vell. Pel seu avi, un dia més de vida no li representa quasi res, enfront a la gran quantitat de dies viscuts.

Per tant, jo envelleixo a la velocitat de 1/50, mentre que el meu fill ho fa a la velocitat de 1/25.Si dividim, resulta que ell envelleix cada dia el doble que jo. I el meu pare, jubilat, envelleix encara més lentament a la velocitat relativa de 1/80.

El meu fill em va mirar amb cara de pòquer, va recollir els seus llibres i va sortir per la porta sense ensombrir la mirada. Al vespre, quan va tornar de classe, només entrar em va cridar  tot divertit:

Ei, els teus càlculs són erronis.Els he repassat, i no pot ser. Jo cada dia guanyo alguna cosa, mentre que a la teva edat…hi perds!

A la fòrmula hi falta el coeficient! va cridar content. I aquest depen de la edat: un nen no envelleix sinó que creix. Un vell cada dia va a menys, i el teu coeficient d’envelliment el pots trobar a la wikipèdia.

…una mica més i tronxada de riure vaig tenir el bon humor de fer la recerca!

Tweet

Vaig llegir al diari que dimecres d’ aquesta setmana va venir a Barcelona el Mark Knoffler. El club TR3SC sortejava entre els socis l’oportunitat de una trobada amb el guitarrista després del recital. Imagino que debia ser una trobada darrera l’escenari, uns minuts després de cantar, que donaven temps només a que el músic els firmés un autògraf , fer unes fotos i poca cosa més.

També vaig saber que la Scarlett Johansson havia subhastat pel e-bay una entrada per assistir al seu costat a la estrena del seu darrer film. Els diners obtinguts anaven a una ONG, però el preu oferit em va semblar elevadíssim.

Reconec que el Mark Knoffler és el meu guitarrista preferit, no paro d’escoltar al meu DVD el seu darrer treball, un cop i un altre cop. Però no m’imagino què li diria si tingués la ocasió de poder parlar amb ell. Potser em quedaria sense paraules. I el mateix em passaria amb la Scarlett.

En canvi, sí que m’agradaria tenir la ocasió de poder parlar amb els meus ídols, els meus mites quotidians, gent a la que m’agradaria poder escoltar una estona llarga.

En realitat això ho tenim a l’abast amb el sol fet d’escoltar la ràdio, i mirar la tele. Hi ha programes magnífics que  presenten personatges del meu interés, i que els fan les preguntes que jo els faria.

Però ara parlem de fer una xerrada en persona, en exclusiva, i en petit comité. He passat una estona pensant quins personatges triaria per poder compartir un dinar, un sopar, un cafè o una simple conversa. A mi no m’és fàcil trobar ningú sense proposar-m’ho. La meva vida social és molt quotidiana. Però us haig de confessar que de vegades parlar amb un pagès sobre la collita, o el temps que farà, m’omple d’il.lusió. L’altre dia vaig haver d’acompanyar a l’home que mira el consum de gas a la empresa, i vaig quedar parada de les històries que em va explicar en dos minuts.

Si hagués de fer una llista dels meus personatges favorits, potser no hi haurien ni cantants ni artistes ni gent massa coneguda. Tenim oportunitat de saber de les seves vides fàcilment als medis. Potser hi posaria a un premi Nobel en física, a un antropòleg, a un periodista de guerra, a un sociòleg, a un viatger, a un fotògraf famòs. Però hauríen de ser gent especial, que sabéssin transmetre, que fóssin entusiastes del seu treball, que no parléssin excessivament d’ells mateixos, que s’interessessin una mica per mi, que tinguéssim alguna experiència per compartir …

Algunes d’aquestes persones són les meves amistats. Encara que sempre m’ha apassionat tenir la oportunitat de poder compartir vivències amb la gent que admiro.

Tweet

La tarda del dissabte és el moment adequat per  agafar un bon llibre. Vaig començar a llegir "El Feng-shui", de Mª Jesús del Águila, un manual de com aplicar aquest art a la llar. Estava interessada sobre què aprendria de nou, tècniques per trobar-nos millor a casa.

El Feng Shui és una tècnica oriental per equilibrar les energies a la llar, ja des de la situació, orientació, construcció, disseny d’interiors,  decoració, colors i formes de mobles. El llibre és una mica dens i repetitiu, els conceptes són una mica enrevessats, com si les energies fossin màgies i no a l’abast de tothom. Hi ha conceptes científics errònis i mal explicats, adreçats al gran públic, que s’ho podria creure fàcilment.

És essencial arribar a casa i trobar-s’hi bé. I això la sabiduria tradicional i també la moderna ja ho ha explicat amb altres paraules. Les llars han d’estar netes i ventilades, sense racons foscos, la cuina neta i endreçada, la brossa fora de la vista. Els mobles han d’estar ben situats, que no siguin un perill d’accident per la canalla. No ens situarem amb les portes darrera l’esquena, el capçal del llit orientat al nord, sense aparells electrònics a prop, i conceptes ja coneguts per la majoria de gent.

Anomenen la purificació energètica a la coneguda neteja que fem els dissabtes. Aconsellen que després de la neteja de l’entorn, ens hem de purificar nosaltres amb una bona dutxa. Que després d’una setmana estressant, amb disgustos o problemes, ens hem de purificar afegint certs ingredients a la banyera. Aquests ingredients màgics solen ser herbes aromàtiques, pètals de flors, i un grapat de sal marina. ( Això seria simplement un bany de sals)

El llibre finalitza amb una descripció de les personalitats segons l’ I ching: el "ki" i el "kua", segons data de naixement. Una reflexió oriental que parla de nosaltres i ens atorga un element: fusta, foc, terra, metall i aigua. A mi m’ha semblat molt antic, enrevessat i molt lluny de la realitat.

Penso que està molt bé aprendre les interpretacions que altres cultures aporten als problemes actuals. Però amb una mica de reflexió ens adonem que algunes tècniques convergeixen amb altres noms.

Un dels conceptes nous que he aprés és el "wabi-sabi", que fa referència a la bellesa de lo imperfecte, lo temporal i incomplert. Està relacionat amb la ceremònia del té japonesa i evoca melancolia i tardor. La estética dels objectes que envelleixen amb l’ús i que estan fets de materials orgànics amb vida pròpia. Objectes imperfectes com les reixes de metall rovellat, la ceràmica popular, la fusta vella i enfosquida, els teixits naturals i gastats .

En el contexte occidental en el que vivim, per a mi, el Wabi-sabi podrien ser els materials nobles com una bossa de cuir que amb l’ús agafa solera, els teixits de cotó i lli, uns texans com més gastats més plens d’història, com un vestit de fil d’estiu còmode i molt portat, com una cullera de fusta a la cuina, un banc de pedra al jardí, un ram de flors fresques d’abans d’ahir, unes copes de cristall antigues, o una espelma de cera a mig cremar. Materials nobles, intemporals, imperfectes i seductors, com les joies de plata de l’àvia, objectes de mig valor objectiu i de altíssim valor subjectiu i bell.

Tweet

Benvolgut Sturmix, en resposta a la teva carta oberta a tota la comunitat de Bloc.cat, almenys uns comentaris.

Jo també era de les que vaig tenir problemes a obrir, i a publicar durant molts dies. Vull reconèixer que tot plegat només un contratemps. Penso que d’altres afectats, amb continguts de bloc més socials ho hagin acusat de manera més catastròfica.

El meu bloc és quotidià i personal, però potser per la adicció d’aquests darrers dos anys, s’ha convertit en una necessitat i una evassió positiva. A més gratuïta de totes bandes.

Agraeixo la nota de disculpa, que ja ho diu tot, i que em fa veura la vostra Empresa com a exemplar i seriosa. Hi poden haver errors, però també hi ha hagut la voluntat de millora. I les millores no són mai ni fàcils ni gratuites. I d’aquest tema, com a tècnica-científica en podria parlar amb coneixament de causa.

He notat els canvis, en positiu. I algun, com el corrector de català que anava incorporat en el disseny del meu bloc, ha desaparegut. Hi ha moltes eines que no he utilitzat mai, però que aquests dies de vacances penso practicar.

I res més, prou ensabonament, animar-vos a continuar en tot tipus de millores tecnològiques, i agrair-vos el servei.

Endavant i bona sort!

Tweet