El cap als núvols

Uns amics han anat de vacances a Grècia, i ens han portat oli d’oliva verge d’una illa que han visitat.

L’ampolla és artística, destinada al turista, però penso que l’oli ha de ser de la millor qualitat. Jo també havia vist com a Itàlia també venen oli d’oliva com a souvenir. A les àrees de servei de les autopistes d’aqui també n’he vist d’oli del pais, però no tant. Aqui consumim molt bon oli d’oliva, però ho fem a casa, i ens sembla que a tot arreu n’hauria d’haver. En tot cas, no en fem un objecte turístic.

Amb la moda de donar a conèixer la dieta mediterrània, a més de l’oli s’han anomenat altres aliments que podríen tenir un efecte ben beneficiós sobre la nostra salut. La gran varietat de fruita madura de tota la riba del mediterrà, les verdures, els llegums, els cereals, i també el peix. I de tots els peixos i mariscs del pais assenyalen el peix blau com una font d’àcids omega-3 capaç de controlar el colesterol de la sang. Així que les modestes sardines han passat a tenir un gran protagonisme en la nostra dieta "moderna". Les nostres àvies ja ho sabíen, no científicament, però sí empíricament.

Una de les receptes que es pot fer amb oli d’oliva i sardines, son les sardines amb escabetx, que tenen una sèrie d’avantatges: bé de preu, nutritives com hem dit, assequibles a qualsevol mercat, fàcils de preparar, es conserven dies dins la nevera i són exquisites amb pà amb tomàquet per un sopar ràpid.

Recepta clàssica de sardines amb escabetx:

Un quilo de sardines de mida mitjana ( ni massa grans ni petites), netes sense escates, cap ni budells es salen, s’enfarinen i es posen a fregir amb l’oli d’oliva verge que parlàvem. A mida que van sortint fregidetes es posen en una cassola de fang ben posadetes. Quan hi són totes, es cola l’oli que ha sobrat ( sempre que sigui net), i se’n afegeix una mica més de cru. Es posa la cassola al foc, amb mig vaset de vinagre de bona qualitat, quatre alls sense pelar, unes fulles de farigola, i tres o quatre fulletes de llorer. Es deixa al foc cinc minutets un cop ha bullit, es para el foc, es tapa i es deixa refredar. Llavors es posa a la nevera per consumir-se fred.

Aquest sopar al captard, amb una amanideta de tomàquet, ceba i olives negres, ens transportarà amb d’altres indrets, recordant sopars estiuencs que van quedant enrera…

Tweet

S’acaben les vacances, i tot lo bó que s’hi associa. El temps lliure, les estones al sol, les llargues lectures a la fresca, els sopars de família, el no-fer-res, i aquella sensació de viure, simplement viure i adonar-te’n.

Hem fet una petita sortida a l’Empordà, i en un dia ens hem trobat amb totes les contraindicacions de les vacances. La llarga cua a la AP-7, les estones d’insolació dins el cotxe, ens hem perdut per trobar la casa de turisme rural, hem arribat tard al museu del poble, ho hem trobat tot caríssim i per postres a la tornada m’ha agafat un mal de cap sense aspirines a sobre.

Havia llegit un article al diari en què una catedràtica de temps lliure diferenciava, entre lleure i vacances. Unes vacances poden arribar a ser esgotadores, estressants i decebedores. Podem fer un llarg viatge ( o curt) i trobar-nos amb tots els inconvenients. O podem aprofitar moments de lleure en qualsevol època de l’any, per exemple a la feina, fent un cafè amb un company, o parlant de com hem solucionat un problema.

Les vacances hauríen de ser per trobar moments de lleure, de pau, relaxament, satisfacció i petits plaers. Però de vegades ens proposem fer un viatge ( no tenim altre època de l’any lliure), practicar un esport lluny de casa, anar a veure uns parents, o simplement anar lluny perquè podem. Cadascú tria la seva opció. Però us he de dir que avui no és fashion dir que no has anat enlloc, sense cap mena d’excusa.

Però aquesta tarda estic ben aixafada, cansada i feta pols. He pres una aspirina i una dutxa freda. Ara només  falta mentalitzar-me de que demà és el dia de tornada i anar a dormir d’hora per enllaçar el nou horari.

Tweet

En aquestes dates no ens podem quedar a casa. Sembla que la programació
de TV i de ràdio s’han posat d’acord en fer-nos sortir de casa, perquè cap
programa ens hi enganxa.

Així que aprofitem tardes i capvespres en fer turisme per Barcelona.
Ahir al vespre a  la Festa Major de
Gràcia, que feia anys que no hi anavem, ens va semblar ben autèntica. Gràcia fa
honor al seu nom de vila, i veïns ben avinguts munten unes festes ben lluïdes.

Un capvespre vam anar a un concert de piano a la Pedrera. En un marc incomparable com és l’edifici modernista, un virtuós ens va
oferir un petit concert de 30 minuts, en un petit auditori ben concorregut.

Una tarda perduda vam anar al MNAC. Ens havíem tret un abonament anual,
pel simple fet de que amb un sol cop l’any no es poden admirar totes les
col.leccions. Ara la tàctica és de anar-hi per veure una cosa en concret: una
sala, una secció, un escultor o una època determinada. I de la resta pasar-hi
de llarg. No es pot abarcar tota la història nacional d’art de Catalunya en un
sol dia. Ja ho havíem fet altres cops, i en general la família, sortíem amb la
confusió mental d’haver vist molt i no poder recordar res. Ara ens informem
abans, i ens recreem amb la visita. Agafem una audio-guía, i ens deixem portar
i empapar del tema.

A mi m’agrada passejar tota sola en un dia feiner pel barri del Pi, als
voltants de l’Església de Sant Josep Oriol. Generalment només ho puc fer per
vacances.

Després de dinar, a l’estiu, ens agrada assejar pels voltants de la
Catedral, i escoltar els músics ambulants que allà s’instal.len, seure i
escoltar-los sense pressa. Hi ha verdaders artistes i hi passem una estona ben
relaxada.

Res, que fer de turista a Barcelona és una bona opció per anar-hi de
vacances. Després buscar un restaurant ben exòtic ( un grec, libanés o japonés)
que ens faci a la idea de que hem viatjat lluny. I després agafar el cotxe i
tornar a dormir a casa…que és el millor hotel del món.

Tweet

En aquestes dates no ens podem quedar a casa. Sembla que la programació
de TV i de ràdio s’han posat d’acord en fer-nos sortir de casa, perquè cap
programa ens hi enganxa.

Així que aprofitem tardes i capvespres en fer turisme per Barcelona.
Ahir al vespre a  la Festa Major de
Gràcia, que feia anys que no hi anavem, ens va semblar ben autèntica. Gràcia fa
honor al seu nom de vila, i veïns ben avinguts munten unes festes ben lluïdes.

Un capvespre vam anar a un concert de piano a la Pedrera. En un marc incomparable com és l’edifici modernista, un virtuós ens va
oferir un petit concert de 30 minuts, en un petit auditori ben concorregut.

Una tarda perduda vam anar al MNAC. Ens havíem tret un abonament anual,
pel simple fet de que amb un sol cop l’any no es poden admirar totes les
col.leccions. Ara la tàctica és de anar-hi per veure una cosa en concret: una
sala, una secció, un escultor o una època determinada. I de la resta pasar-hi
de llarg. No es pot abarcar tota la història nacional d’art de Catalunya en un
sol dia. Ja ho havíem fet altres cops, i en general la família, sortíem amb la
confusió mental d’haver vist molt i no poder recordar res. Ara ens informem
abans, i ens recreem amb la visita. Agafem una audio-guía, i ens deixem portar
i empapar del tema.

A mi m’agrada passejar tota sola en un dia feiner pel barri del Pi, als
voltants de l’Església de Sant Josep Oriol. Generalment només ho puc fer per
vacances.

Després de dinar, a l’estiu, ens agrada assejar pels voltants de la
Catedral, i escoltar els músics ambulants que allà s’instal.len, seure i
escoltar-los sense pressa. Hi ha verdaders artistes i hi passem una estona ben
relaxada.

Res, que fer de turista a Barcelona és una bona opció per anar-hi de
vacances. Després buscar un restaurant ben exòtic ( un grec, libanés o japonés)
que ens faci a la idea de que hem viatjat lluny. I després agafar el cotxe i
tornar a dormir a casa…que és el millor hotel del món.

Tweet

Per a viatjar sense sortir de casa no hi ha res millor que anar al cinema. O llegir un llibre, o escoltar la ràdio o mirar la televisió, però en aquest cas el cinema és el millor recurs.

Per les vacances d’estiu és millor una pel.lícula sense complicacions, per a pensar poc i disfrutar el màxim: bona fotografia, un argument fàcil, bons actors, bona música i sobretot final feliç, per sortir del cinema amb un somriure als llavis i convidar a veure la peli a qui s’espera fora.

Tots aquests requisits ho té la pel.lícula que han estrenat aquests dies: Mamma mia!

L’indret paradisíac: un hotel antic en una illa grega petita i carismàtica, amb tot l’encant i els ingredients del que un s’imagina com a illa grega: de difícil accés, autèntica i amb bones vistes sobre el mar des de l’acantilat. Els personatges guapos, especialment els protagonistes ( La Meryl Streep i el Pierce Brosnan), la fotografia del mar, les platges, l’hotel, amb tota la brillantor del blau més mediterrà, el culte a la bellesa i a la adolescència.

L’argument és una història d’amor, que es va complicant en dos dies, que és el que dura la preparació d’un casament típicament grec ( o el que els americans creuen que és típicament grec). La il.luminació del camí de muntanya al vespre, per anar a l’ermita dalt del turò, la cerimònia de vestir la núvia guapíssima, el parar taula pel convit, les flors, els fanalets, el fons de llums blaves per sobre les buganvílies…

Una preparació de casament digne d’un conte de fades, un hotel autèntic amb encant, i un desenllaç inesperat, és clar.

Llàstima dels tòpics dels americans: els grecs no són tan ignorants, i les gregues no són tan lletges, com si parléssim del temps de la postguerra. Només els americans son guapos, i aqui està l’error: el de pensar que ells són el centre del món, i casi a fer-nos-ho creure!

Però aquesta pel.lícula m’ha fet passar una bona estona, sense complicacions i ben relaxada a la fresqueta del cinema. La majoria de públic que hi havia eren dones de la meva edat ( i més grans encara!). O sigui que públic jove: no feu gaire cas dels meus consells. ( O sí…) 

Tweet

Havia sentit parlar d’en Jaume
Sanllorente en algun reportatge d’una revista i a la Vanguardia. Vaig
aconseguir el llibre i me l’he llegit tranquilament ara que faig vacances.

Aquest barceloní és un periodista
que després de visitar l’Índia en unes vacances es va veure en la necessitat
personal de fundar una ONG anomenada www.sonrisasdebombay.org.
En el llibre explica la seva experìència, una part de la seva vida personal i la
evolució de la ONG que ja acull més de mil nens en un orfanat i dues escoles
d’èlit a Bombai, pels nens més desfavorits de la casta inferior.

El llibre ha recollit molt bones
crítiques, i la ONG molts bons resultats, tot gràcies a la il.lusió personal d’aquest
home, que ha fet moure petites il.lusions personals dels col.laboradors i socis
de la organització.

Varies lliçons he tret d’aquest
llibre, que m’ha fet pensar profundament des de la seguretat del meu sofà.

Si tens una il.lusió molt gran,
hi ha moltes possibilitats que te’n surtis positivament. L’entusiasme mou el
món

No necessites gaire per a ser
feliç: necessites únicament fer feliç algú.

Quan et deslliures de pertenences
personals, trenques el llastre que et lliga a les preocupacions.

Has de saber reciclar les
emocions negatives: la llàstima, l’odi, la venjança, el desànim es poden
reciclar en emocions positives: el treball i la il.lusió envers un objectiu
pactat.

S’ha de saber dir no algunes
vegades, no es pot abarcar tot el món de cop.

El futur per al món és la
educació dels nens

La solució a la pobresa més
extrema passa per la educació dels més joves

La caritat no està ben entesa,
millor parlar de solidaritat, de justícia…

Tot el que es dona de franc, té
també un preu: ens hem de fer mereixedors del que se’ns dóna, ho hem de poder
tornar algun dia amb algú.

Els mestres d’una escola han
d’estar motivats, ben pagats i han de ser bons mestres perquè el projecte
d’educació tingui èxit

Hi ha un sol Déu, de la mateixa
manera que tots només tenim un sol pare, encara que el seu nom sigui diferent per
cadascú, i tots mereixen el nostre respecte.

El més important és la educació,
després la sanitat, i després el desenvolupament. Però el principal de tot és
sempre l’amor amb què fas les coses.

 
He trobat aquest llibre  molt espiritual, com escrit per un missioner
modern dels nostres dies: un home no lligat a cap confessió religiosa , però que
posa una mica d’ordre en el món.

És indignant, de vegades penso,
que després de l’esforç d’aquestes persones, encara trobin traves
gobernamentals. Aquestes decisions s’haurien de prendre des del mateix pais,
amb ajuda si cal, de cooperants extrangers i de donacions. Però la organització
hauria de ser de dintre, del pais, perquè tothom es pogués beneficiar de
projectes de solidaritat, per mitjà de petites cèl.lules de funcionament dins
el territori.

Després de llegir el llibre vaig  sortir al carrer del meu poble. Després d’haver-hi viscut tota la
vida, veia el meu entorn molt diferent: a casa nostra no hi ha captaires, no
tenim vuit fills per mantenir, la educació i la sanitat la tenim gratuïta i de
qualitat, no hi ha ningú que es mori de gana, no hi ha màfies …com a l’Índia.
De fet vivim al primer món, però ens espanta estar a l’atur o la pujada de
l’Euribor.

Vivim en un món amb molt de
contrastos, en què els recursos estan mal repartits a causa de la
globalització. Però aquest no era el tema del llibre: el llibre parla de posar
una mica d’ordre en el món, que hauria de ser la il.lusió de cadaún de
nosaltres en el quefer de cada dia, no cal anar  lluny, perquè ni tots hem de ser missioners,
ni tots mestres, però sí que podem posar una mica més d’ordre en el nostre
entorn més inmediat.

Tweet

Aquesta setmana em vaig adonar
que el preu de l’aigua és diferent segons el lloc de Catalunya. La Empresa
Agbar gestiona varies companyies, i a totes elles els factura un preu diferent.
Per exemple al litoral, que porten l’aigua de les terres de l’Ebre surt bastant
més cara que no pas a l’interior, on ens proveïm de aqüífers propers.

Amb les recents campanyes per
reduir el consum, m’he fet unes reflexions que ara poso per escrit, després de rebre la factura després de la crisi de l’aigua…

Encara hi ha algú que deixa
l’aixeta oberta quan es renta les dents? Hi ha algú que es banya per comptes de
dutxar-se? Hi ha algú que malmet l’aigua en coses tan bàsiques com tenir les
aixetes en males condicions o les conduccions que perdin? Jo em penso que per
aquest tema ja estem conscienciats quasi tots.

Les estadístiques que acabo de
llegir apunten que al nostre país gastem un total de 171 l d’aigua per persona
i dia, i que el recomanable seria no passar de 
80 litres, segons la OMS.

Llavors jo em pregunto perquè a
cada casa no ens facturen per la quantitat recomanada segons els habitants, que
seria per una família de 4 persones de 28,8 metres cúbics com a màxim. L’aigua
que passi d’aquí facturar-la a un altre preu. Doncs no, a més de cobrar-nos un
mínim de 45 metres cúbics a tothom encara que visqui sol i consumeixi el mínim,
ens apliquen diferents tarifes depenent la subcompanyia d’aigües.

Nosaltres hem aplicat mesures per
reduir els consums, i de fet ho hem aconseguit si mirem la despesa segons
factures, tal com ens han recomanat, però les companyies no s’han mogut ni un
pèl en la seva postura, no han modificat mínims, no han premiat l’estalvi
d’aigua amb estalvi de quotes ni han ofert cap mena d’ajuts.

Llegeixo que la comunitat gallega
ha aprovat un decret pioner a l’Estat espanyol en què obliga a les cases de
nova construcció a instal.lar un sistema d’aprofitament i depuració d’aigua de
pluja. Aquí ja teníem les cisternes fetes quan l’aigua encara no era un bé escàs.

La Generalitat, a través del
departament d’Indústria i Energia va concedir uns ajuts per tot aquest any per
l’adquisició de electrodomèstics ecològics de classe A, que són els que menys
aigua i energia consumeixen. Puc donar fe que els ajuts arriben, encara que
arribin tard.

Però les companyies de l’aigua no
han mogut fitxa.

Tweet

Ara  en plenes vacances i després de dinar m’agrada mandrejar tot llegint el diari del dia. Aquest seria un petit plaer. Doncs consultant el Què fem? de La Vanguardia, diferenciava els tipus de plaers: el plaer puntual estil sigarra i el plaer en el futur estil formiga. Un es refereix a la felicitat que dóna ara mateix, i l’altra a la què et donarà si compleixes la feina acordada. Un parla d’inmediatesa, com el cant de la sigarra a l’estiu, i l’altre a la satisfacció que li arriba a la formiga a l’hivern el sacrifici d’haver treballat tot l’estiu. Fàcil de relacionar.

A l’estiu podem exercitar i assaborir els dos tipus de plaers, anomenem-los com vulguem. Pendre el sol una estoneta, assaborir un cafè amb tranquilitat, llegir un article complicat al diari, fer un sudoku… O bé fer un esforç que ens portarà felicitat un cop fet.

Aquest cap de setmana he pogut veure la diferència. Vam fer una excursió per l’alta muntanya, que ens va obligar a anar al refugi la nit abans. Al matí a primera hora i ben calçats vam començar la ruta de muntanya. Jo vaig passar fred, després calor, no podia a les pujades, la set em martiritzava, em quedava la darrera del grup per manca d’entrenament, relliscava a les baixades pedregoses, em vaig clavar una astella a la mà, vaig quedar asseguda en un card, el genoll pelat i un principi d’insolació… Però hi tornaria! Perquè un cop a la vall de nou, mai havia vist un paisatge des d’aquella cota, i la satisfacció d’haver acabat la ruta m’omplia d’orgull i diguem felicitat.

Si hi penso una mica, de vegades a la feina em passa el mateix: després de molt d’esforç arriba un dia en què s’acaba un projecte, i aquell moment no té preu…

Recordant les paraules de l’Anna, que m’aconsellava de observar la bellesa que ens envolta cada dia, també penso que hem de gaudir aquells petits moments de felicitat: escriure un post, rebre una trucada de telèfon, el moment de ficar-se al llit amb llençols nets, o també rebre un comentari… 

Tweet

Aquests dies m’estic preparant per una oposició. He començat amb molts ànims, m’agrada aprendre, hi trobo gust en saber coses que no sabia, però me’n he adonat que no sé res.

Matissant el fet de que no sé res, vull dir que jo vaig estudiar en castellà, i encara que m’he anat reciclant en la meva feina, i que em vaig treure el nivell C de català, hi ha algunes coses que no domino. Per exemple, les unitats de sistemes físics en català ( és un tema que no es fa servir en els cursos de català, i poc a la vida real) Per tant a més d’aprendre quantitat de coses que no sabia, he hagut de desaprendre paraules en castellà, i saber la seva nominació en català, o pitjor encara, en el sistema internacional de mesures que han canviat en aquests trenta anys.

Sí, sí, estic estudiant tecnología general, i com deveu pensar ha canviat molt en aquests trenta anys. Per a ser més exactes, fa trenta anys no existía la tecnología! No existíen els ordinadors, i en tot cas en els capítols de ciència ficció en dèien computadores. No existíen ni les calculadores, i havíem d’aprendre a fer anar un règle de càlcul i el sistema de logaritmes.

En aquell temps ni mòbils, ni aire condicionat, ni microelectrònica. Als meus fills els dic que en prou feines teníem electricitat i bombetes ( exagerant!)

Doncs el funcionament de tots aquests enginys per la vida real ( vídeos, CD’s, programes d’ordinador, càmeres digitals, TDT, telefonies, ADSL etc) els hem hagut d’aprendre a corre-cuita, segons el nostre grau de necessitat o d’interés, i en el meu cas, amb l’ajut dels meus fills, que sembla que hagin nascut ensenyats!

Havia llegit un llibre als anys setanta, de l’Alvin Toffler, "El shock del futuro", en que preconitzava que els avenços científics del futur es desenvoluparíen exponencialment en rapidesa, complexitat i necesitat. En aquell moment aquell libre em semblava de ciència-ficció, i el futur que assenyalava  semblava llunyà. Ara estem en aquell futur, i sembla que jo mateixa no hagi pogut païr tots els coneixements al meu abast.

Quina contradicció més gran! M’estic preparant per ensenyar tecnología a estudiants que de moment em passaríen la mà per la cara. És clar, que encara no estic preparada, i quan ho estigui potser tindré un coneixement més integral del tema, sabré el perquè, la teoría, la pràctica i com fer-ho entendre.

De moment el meu professor és el meu fill, que encara que no tingui el títol en sap molt, i ho sap explicar. Jo tinc el títol, però encara no sé res… 

Tweet

Vaig llegir ahir a La Vanguardia
una columna de debat signada per en Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química
a la UB.

Ja havia llegit alguna cosa més d’aquest
científic, precisament també a La Vanguardia, i m’havia agradat la manera d’exposar
els temes d’una manera científica i realista, de tocar de peus a terra i dir
les coses pel seu nom. Veieu el meu
post “ Química als aliments”.

Ahir dia 3, parla de les quatre erres com els reptes energètics d’avui dia.
Reduir consumibles, reutilitzar fins utilitat zero i reciclar o regalar
objectes. Aquests han estat postulats clàssics enumerats fa més anys que no pas
la moda actual de parlar dels canvis climàtics.

En Claudi, com jo mateixa, aposta
per reduir “encara més” el consum. Tímidament 
diu que haurem d’acceptar canvis a la força en les nostres vides, com
viatjar menys o fer-ho en transport públic. Però des de qualsevol tribuna de la
administració costarà deixar clar que hem de consumir menys pel nostre propi bé.
A més el govern central ens reté
menys diners perquè puguem consumir més i quan més aviat millor.

La crisi general sumada a la
energètica, més els efectes sobre la economía de la globalització, dels
sistemes financers, de la valorització del euro sobre el dòlar, tot convergeix
a empitjorar el finançament de les nostres economíes familiars. I a més hi ha
la moda actual de parlar del canvi climàtic, com si fós un pecat dels grans
capitals i nosaltres estiguéssim lliures de tota culpa.

Reutilitzar precisament no és una
paraula que estigui de moda, encara que des de les tribunes se’n parli molt.
Pocs reutilitzem poca cosa, ni ens preocupem per fer durar els bens, sinó que
ens agrada comprar, renovar, millorar, en poques paraules consumir novetats.

I el tema de reciclar és un
concepte semblant a l’anterior. A mi em fan gràcia propostes com fabricar
bosses de mà amb materials reciclats, que no fan res més que impulsar al consum
de la última moda a un alt preu, per acabar de passar de moda, i continuar a
descartar més coses. Aquest concepte de reciclar s’hauria d’explicar millor i
no vanalitzar-lo.

M’ha agradat escoltar allò de què
el petroli s’ha de guardar per fabricar coses i no per cremar. M’ha agradat el
dilema de pensar què és millor si esgotar la utilització de les bombetes clàssiques
que tenim a casa, o llençar-les i comprar-ne d’altres de baix consum. S’ha de
fer un estudi, a veure què és el què convé. El mateix a veure què fem amb els
electrodomèstics que encara tenim i que funcionen, abans de canviar-los pels de
nova generació i baix consum. Potser els hem de regalar i no pas llençar-los a
la deixalleria.

El que més m’ha agradat però és
la darrera erre que falta: la de research, investigació. És de vital importància
que els polítics de tots els àmbits ( administració, empreses, ecologistes,
universitats…) tinguin clar què hi poden haver altres víes. De fet hi ha altres
alternatives que encara s’han de desenvolupar. Energies netes i renovables, i
diferents de les que coneixem. I sobretot, molt valent en Claudi Mans, hem de
superar la cultura del no. Jo afegiria que també s’han de descobrir i
desenmascaran posicions egoistes que s’oposen a versions més positives de la
societat, simplement per a mantenir privilegis d’uns quants.

Molt bé, senyor catedràtic. Almenys vosté té un
lloc a la Universitat per poder explicar a uns quants alumnes. Però la feina és
ardua i llarga.

Tweet